La situació geopolítica s'ha tornat tan endimoniada que la democràcia espanyola sembla que es pot permetre el luxe d'oferir-nos dues alternatives igual de dolentes: l'eutanàsia o la presó. Com en altres èpoques fosques, l'expressió institucional de Catalunya ha quedat reduïda a una xarlotada propagandística contrària a l'esperit del país. Des que es van acabar les grans manifestacions independentistes, Catalunya bruteja, fins i tot els arbres semblen grapejats. El 155 ha arribat a la seva culminació amb la presidència de Salvador Illa i aviat es veurà que la capacitat de maniobra del PSC és tan reduïda com la de CiU.
A mesura que el sistema polític català torni a buscar la manera d'integrar-se a l'Estat, Espanya també entrarà en contradicció. Les giragonses que Enric Juliana feia l'altre dia per explicar els cognoms de la nova presidenta del Tribunal Suprem recordaven l'Espanya del franquisme o la dels Borbons de l'Antic Règim. D'entrada, pot fer gràcia veure com Jordi Amat i Salvador Sostres defensen el sistema de finançament solidari del PSC davant la cort. Però si has tingut la sort d'haver-los conegut quan començaven i has seguit la seva trajectòria, provoca un cert vertigen. T'adones de fins a quin punt la solidaritat està relacionada amb la força.
Com diu David Madí en les entrevistes que dona a propòsit del seu llibre, l'Estat no ha guanyat tant com Madrid vol fer veure i Catalunya ha perdut menys del que a Barcelona voldrien creure. Si Franco no se'n va sortir amb una guerra, una dictadura i un “fenomen migratori” que va duplicar la població del país, és difícil que quatre jutges liquidin el “problema català”, per més africans i sud-americans que vinguin. Si els immigrants parlen castellà, a la llarga quedarem els musulmans i els catalans com a grups civilitzatoris. Algunes mares de VOX ja ho comencen a intuir, i alguns fills de l'antiga immigració, extasiats amb l'autobús de Torre Baró, també.
Mentre els catalans s'hagin de castellanitzar per participar de les estructures de l'Estat, Espanya estarà abocada a patir drames innecessaris.
Abans de l'estiu, un notari andalús em deia que Jordi Pujol havia posat les bases de la desaparició del català afavorint l'arribada de magrebins, però la història pesa, sobretot si és una història nacional d'un miler anys. Els catalans desmoralitzats enganyen perquè canvien d'idioma, fumen porros, es vesteixen malament o fan audàcies com les del Juliana o el Sostres —que ara vol evangelitzar el PP, igual que va intentar evangelitzar CiU. Però els catalans són catalans. Per això van sortir independentistes de sota les pedres quan la democràcia va semblar consolidada i les generacions escolaritzades van començar a treballar.
Per evitar la independència, i per desacreditar l'autodeterminació, Espanya s'ha carregat la generació més ben preparada de la seva història. Catalunya és l'indicador més clar de la carnisseria intel·lectual dels darrers 20 anys, però seria una ingenuïtat pensar que només els catalans la pagarem. Madrid s'ha convertit en una gran capital i, com diu Madí amb un cert cinisme, ell estaria molt content si fos madrileny. Però Castella està exhausta, Espanya està endeutada i plena d'immigrants del Tercer Món i, mentrestant, en els antics territoris dels reis catalans, tot just fa una generació que els ciutadans han recuperat la capacitat d'escriure en la llengua de Jaume I.
La història només sap anar endavant, i la propaganda i la gent desesperada que es posen per frenar-la sempre acaben provocant efectes devastadors. Així com cada vegada serà més difícil defensar que la degradació de Catalunya és només culpa dels líders del procés, cada vegada faran riure més els intents de dissimular que Espanya ens roba. Com diu Madí, Madrid i Barcelona hauran de pactar una treva en algun moment, i reconèixer els límits de la seva força. Mentre els catalans s'hagin de castellanitzar per participar de les estructures de l'Estat, Espanya estarà abocada a patir drames innecessaris.
La independència era una bona idea per contenir el creixement desmesurat de Madrid, i per donar un espai de llibertat a la nació catalana dins de la península Ibèrica. Es poden buscar altres solucions, però acabaran igual de malament, si impliquen convertir Catalunya en un abocador de miserables que castellanitzi el país i faci de dic de contenció del patriotisme natural dels catalans. I més ara, que Castella ha perdut múscul i que el PSC ha tornat al catalanisme. Per més que Illa faci d'Artur Mas, els socialistes no es podran apropiar de la catalanitat com va fer CiU, i a la llarga això encara la farà més forta.
Darrerament, alguns nostàlgics diuen que si el General Prim no hagués estat assassinat, Espanya seria molt millor. La solució austríaca, que és la solució catalana per excel·lència, implementada avui portaria a la independència dins d'Europa o a una cosa molt semblant. Si els castellans volen una unitat que permeti a Espanya navegar pel món que ve sense tornar a l'autoritarisme, hauran de compartir l'Estat amb els catalans amb totes les conseqüències. Pel que fa als catalans, si no volem passar per un infern de 50 anys, haurem d'articular una idea del país més forta i més profunda, que no impliqui parlar tot el dia a favor o en contra de l'1 d'octubre.
Naturalment, el més probable és que tots plegats les passem putes.