Per moltes raons no m’esperava que ahir, acabant el dia, el nou president del Parlament de Catalunya fos Josep Rull, però deu ser ben cert que es pot treure profit de l’embolic. Mentre la ciutadania està farta dels i les polítiques —cosa que entenc— i d’anar a votar —cosa que no entenc, ni jo ni la majoria de gent que no ha tingut el dret de votar per períodes llargs o curts—, a les i els polítics professionals els toca treballar més que mai. Si més no, així m’ho imagino.

No penso ara en termes de treballar per a la ciutadania —tema sempre controvertit en aquesta arena—, sinó per resoldre el que no resolen directament les eleccions: acabar governant, es guanyi o no. Que hi hagi geometria variable és molt bo per a la democràcia i fa que hagin de suar la samarreta molt més que abans. Tot i que algunes vegades costa entendre l’acord final i només es pot fer en diferit —de vegades, ni així—, perquè la jugada pot ser maldestra directament o més llarga del que sembla en un primer moment.

Josep Rull en el seu discurs ha dit, entre moltes altres coses, que “l’esperança venç la por”, un lema que l’acompanya i m’ha semblat que li dona força i rumb. De fet, sense esperança no s’arriba enlloc, perquè et quedes sense horitzó. El més important no és el camí, el que cal tenir clar és a on vols arribar; la resta es va fent a poc a poc, i moltes vegades sorgeix el traçat de la manera més inesperada o quan les condicions semblen més adverses.  

Sense esperança no s’arriba enlloc, perquè et quedes sense horitzó

Des del punt de vista de la independència de Catalunya, per a massa gent ha deixat d’estar en l’horitzó, perquè molts d’ells i elles s’han entestat a treure-la a garrotades físiques o simbòliques, o d'altres —tots i totes les que votaven per aquest canvi— perquè se n’han desdit, per cansament o per enuig o per por. Tothom ha de saber que no està pas res dit, ni res fet, ni res acabat —encara que estigui a tocar— fins que estigui dita, feta i acabada. És molt fàcil dir que el temps és relatiu i semblar que ho entenem i acceptem; però costa molt més de viure des d’aquest mateix principi. Especialment ara, que volem que tot passi ja i que perdem de vista, una vegada i una altra, entre altres coses per com estem d'allunyats de la natura —per molt que l’envaïm el cap de setmana—, que la fruita és bona quan ha madurat a l’arbre.

És possible que aquesta Mesa presidida per un partit independentista i, a més a més, de majoria independentista, només sigui una flor d’estiu. Que sigui o no una majoria independentista real i sostinguda en el temps ja es veurà, però de moment la mera possibilitat que ho sigui, si més no de manera teòrica, sobre el paper, ja ha tret de polleguera la dreta espanyola de manera manifesta i a la resta, encara que dissimulin, també. Més encara quan seguim sumant i Òmnium i ANC es proposen emprendre una nova etapa de col·laboració. El que ha de venir ho anirem veient i no ens hem de desanimar perquè demà sembli que anem enrere; ningú ha dit que el camí sigui una línia recta.