És lògic que Salvador Illa, com a guanyador de les eleccions del 12 de maig, aspiri a aconseguir la majoria necessària primer per ser escollit president de la Generalitat i després per governar. I ell mateix, a diferència del que feia i deia durant la campanya electoral, ha deixat les portes obertes perquè el suport li arribi de totes les bandes possibles, a excepció de les forces que considera que són d’extrema dreta. Això vol dir que, a més de Comuns Sumar, ERC i JxCat, tampoc no li faria un desaire al PP, de la mateixa manera que cal suposar que no el faria a la CUP, però sí, en canvi, a Vox i Aliança Catalana.

Així les coses, de combinacions factibles no és que en tingui gaires. La millor opció, des del seu punt de vista, seria un nou tripartit —que sumaria exactament 68 diputats—, si no fos perquè ERC, després de la tercera clatellada consecutiva —municipals, espanyoles i catalanes, i encara falten les europees del 9 de juny—, diu que no en vol ni sentir a parlar i que prefereix quedar-se a l’oposició. La sociovergència també seria una bona sortida —77 escons de cop—, però el problema és que JxCat només s’hi avé si l’encapçala Carles Puigdemont i no el PSC, tot i haver estat aquest el partit que ha guanyat els comicis. A partir d’aquí, totes les altres sortides possibles grinyolen per un cantó o per l’altre.

La idea de repetir la fórmula que va permetre que Jaume Collboni fos escollit alcalde de Barcelona i li pispés la cartera a l’últim moment a Xavier Trias, és a dir, amb el suport de Comuns Sumar i el PP, no arriba a la majoria absoluta, es queda en només 63 escons. És un mecanisme, a més, que el líder de JxCat ja ha dit explícitament que malmetria la relació de la seva formació amb Pedro Sánchez, en entendre que es tractaria d’un moviment contrari als acords assolits per mantenir-lo quatre anys més a la Moncloa. I això que en el seu moment aquesta maniobra no va ser obstacle per investir el líder del PSOE, però ara es veu que sí que ho seria per continuar-li fent costat. El primer secretari del PSC, en tot cas, no ha descartat alguna mena de pacte amb el PP, però és evident que en aquest supòsit no li serviria de res i, per altra banda, caldria veure si en clau de política espanyola —que és en virtut de la qual que es mouen tots dos— al partit d’Alberto Núñez Feijóo li interessaria fer el pas.

Caldrà veure com ERC aguanta el 'pressing' perquè es decanti pel líder del PSC: si s’hi acaba avenint o si les trifulgues internes obertes arran de les patacades encaixades en l’actual cicle electoral pesen més que altres consideracions

Un altre tripartit amb PP i Vox sí que arribaria exactament als 68 escons, però fora una bomba de rellotgeria que dinamitaria a l’instant els pactes de JxCat —i caldria esperar que també d’ERC— amb Pedro Sánchez i l’obligaria a donar la legislatura per acabada, que és justament el que sota cap concepte no desitja que passi. L’única sortida raonable que li queda a Salvador Illa és, doncs, la d’intentar el tripartit amb Comuns Sumar i ERC, però tan sols a l’efecte de la investidura, tenint en compte la voluntat reiterada pels d’Oriol Junqueras de no formar part de cap equip de govern i romandre a l’oposició. I aquí és on està centrada en aquests moments la pressió perquè l’encaix de peces tiri endavant. Una pressió que exerceix directament el PSC, lògicament a canvi d’alguna contrapartida per a ERC —potser la presidència del Parlament?—, però que té també aliats externs tant o més decisius.

I aquests aliats en part provenen, curiosament, de l’antic món de CiU, un cop desaparegudes les dues forces que formaven la coalició de Jordi Pujol. Un dels que no ha tingut inconvenient a significar-se en públic ha estat Andreu Mas-Colell, el conseller d’Economia que el 2011 va començar a aplicar les retallades imposades per Artur Mas, que explícitament ha demanat a ERC que faciliti la investidura del líder del PSC encara que després es quedi fora del govern. Andreu Mas-Colell va donar suport a Pere Aragonès en les eleccions del passat dia 12 i no va ser l’únic antic membre de CiU —o del PDeCAT— que ho va fer. També noms com els de l’exalcaldessa Montserrat Candini o els exdiputats Xavier Quinquillà i Carme Vidal es van mullar pel 132è president de la Generalitat en detriment del 130è, malgrat haver estat en el seu dia companys de viatge. Mentrestant, Salvador Illa tampoc no era aliè als efectes de l’ombra allargada de CiU i es fotografiava amb Miquel Roca i rebia l’adhesió dels exconsellers Santi Vila i Miquel Sàmper.

La pressió perquè la formació d’Oriol Junqueras permeti l’elecció del primer secretari del PSC prové igualment del sector empresarial, en part vinculat també a la desapareguda CiU —Josep Sánchez Llibre presideix Foment del Treball—de l’establishment, al cap i a la fi, que es deleix perquè el govern de Catalunya estigui en mans del que en diu gent d’ordre. I, per si no n’hi hagués prou, el mateix Pedro Sánchez s’ha ocupat de vendre el programa del seu patrocinat davant el món econòmic i empresarial que s’aplega al voltant del Cercle d’Economia: millora del finançament autonòmic, respecte de la llengua i la cultura catalana —deu voler dir que fins ara no n’hi tenia, oi?—, manteniment dels acords assolits amb el govern de Pere Aragonès —condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), traspàs de Rodalies...— i redoblament de les inversions en infraestructures. Compromisos que adquirits pel màxim mandatari del PSOE són, tanmateix, de garantia dubtosa.

El resultat seria, com a màxim, un mandat de Salvador Illa en minoria, amb només Comuns Sumar integrat a l’equip de govern, que hauria de buscar constantment suports en altres forces per tirar endavant els seus projectes, pressupost inclòs, i aquí és on ocasionalment podrien entrar en joc ERC, JxCat i, fins i tot, el PP que el mateix exministre de Sanitat no ha exclòs per al que ha anomenat “acords de país”. Un model, en qualsevol cas, al qual Carles Puigdemont difícilment podria oposar-se —tot i les amenaces del sotscap del seu comando i candidat als comicis europeus, Antoni Comín, de repetir eleccions si el PSC no el vota a ell—, però que tindria, si es consumés, l’inconvenient, això sí, que l’obligaria a complir la promesa de retirar-se de la política activa si no era investit president de la Generalitat.

En plena campanya de les eleccions europees, i a l’espera de la llei d’amnistia,que és previst que s’aprovi demà passat al Congrés i de com s’ho faran els jutges espanyols per no haver-la d’aplicar encara que sigui a costa de prevaricar, caldrà veure com ERC aguanta el pressing perquè es decanti pel líder del PSC: si s’hi acaba avenint o si les trifulgues internes obertes arran de les patacades encaixades en l’actual cicle electoral pesen més que altres consideracions. Tot i que, sigui quina sigui la decisió, no sembla que s’hagi de fer pública fins després del dia 9 de juny. Serà si Salvador Illa no se’n surt que llavors el líder de JxCat tindrà l’oportunitat de provar-ho, però és lògic que el primer intent li toqui a qui ha estat el guanyador a les urnes.