Si la pressió per fer que Salvador Illa, com a guanyador dels comicis catalans del 12 de maig, esdevingui el 133è president de la Generalitat ve d’àmbits diversos, polítics però també econòmics, la pressió per no fer-ho i per investir en lloc seu Carles Puigdemont es pot dir que la monopolitza JxCat. L’exalcalde de Girona ja va dir la nit mateixa de les eleccions que l’escollit volia ser ell i va precisar com pretenia que es fes: amb els vots a favor d’ERC i l’abstenció del PSC, en un clar missatge a Pedro Sánchez que si no feia que això fos així, el seu suport perquè pogués continuar a la Moncloa perillava. El líder de JxCat no ha canviat de posició i, a les portes de les eleccions europees i a l’espera de saber quines noves conseqüències se’n derivaran per als partits catalans, l’única preocupació dintre de la formació és veure com s’ho faran perquè no sembli que torna a incomplir l’enèsim compromís si finalment no pot ser investit president de Catalunya i, malgrat això, no es retira de la primera línia política com va prometre que faria.

Va ser una promesa feta en campanya electoral, i a la vista està el valor que té. Tractant-se de Carles Puigdemont tampoc no seria cap novetat, perquè des que va assumir la presidència de la Generalitat a l’últim moment el gener del 2016, de mans d’Artur Mas, que no ha complert cap dels compromisos adquirits. Llavors va acceptar amb la condició que en cap cas no es presentaria a la reelecció. El 2017, però, s’hi va presentar i va assegurar que si el votaven, tornaria a Catalunya, cosa que evidentment també va incomplir. I així successivament fins a arribar a la penúltima promesa, la de les eleccions del 12 de maig, segons la qual tornarà si té la majoria per ocupar de nou el palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona i, si no la té, es retirarà de la política activa. És cert que durant tots aquests anys hi ha hagut circumstàncies i imponderables, en alguns casos completament aliens a la seva persona, que han condicionat les decisions a prendre i les actuacions a fer, però això no justifica que fins ara no hagi estat capaç de donar sortida ni a un sol dels compromisos.

I, pel que sembla, a JxCat han començat les rebaixes perquè l’últim també el pugui passar per alt. Antoni Comín, el candidat del partit a les eleccions europees, ha estat l’encarregat de marcar el camí, després que uns dies abans Xavier Trias alcés la veu per reivindicar la figura de Carles Puigdemont. “L’independentisme només té un líder”, que “és Carles Puigdemont” i que “no es retirarà si no és president” de la Generalitat, ha manifestat en una entrevista a ElNacional.cat, en la qual ha aprofitat per intensificar la pressió a ERC a fi que no investeixi el candidat del PSC, sinó el seu. A parer de l’exconseller de Salut —passat precisament per PSC i ERC abans d’aterrar a JxCat—, Salvador Illa pot desmuntar el que ha fet el catalanisme en quaranta anys, i això seria “difícil d’explicar si té vots independentistes”. L’estratègia és clara: responsabilitzar els d’Oriol Junqueras de tots els mals haguts i per haver si fan costat al líder del PSC i no al de JxCat. El plantejament té, però, una pega, i és que el que va construir el catalanisme els darrers quaranta anys —sobretot de la mà de Jordi Pujol, però una mica també de la de Pasqual Maragall— ja s’han encarregat de destruir-ho al llarg de tot aquest temps no tan sols el PSC, amb la inestimable col·laboració dels hereus del PSUC amb les diferents marques que han tingut, sinó també ERC i, fins i tot, CiU i el PDeCAT com a predecessors de l’actual formació del 130è president de Catalunya.

El hàndicap principal amb què toparà el líder de JxCat per tornar a la presidència de Catalunya serà l’aparell judicial espanyol, que per cap concepte no està disposat a aplicar la llei d’amnistia

ERC, doncs, rep pressions de tot arreu. En la mateixa línia que JxCat, la CUP també s’ha afegit al carrusel i Laia Estrada ha advertit que si facilités la investidura de Salvador Illa, “prendria el pèl a la gent”. Un bon consell, en la mesura que és una veritat d’aquelles que s’haurien d’aplicar tots plegats, perquè la realitat és que en aquest terreny cap d’ells no està exempt de culpa. El pressing principal per decantar-se per Carles Puigdemont, com en el cas d’investir el primer secretari del PSC, torna a recaure en el partit d’Oriol Junqueras. Un primer indicador de com poden anar les coses, tot i que no necessàriament definitiu pel que fa a la designació del nou president de la Generalitat, seran els pactes per a l’elecció de la presidència del Parlament i la composició de la Mesa. I aquí caldrà veure de qui va de la mà ERC, si del PSC o de JxCat. La posició de la CUP contrària a deixar la presidència de Catalunya en mans de l’exministre de Sanitat no significa, en tot cas, que estigui a favor de cedir-la a l’exalcalde de Girona. La negativa a una cosa no implica que opti per l’altra.

Això fa que en aquests moments la pressió per investir Carles Puigdemont provingui exclusivament de JxCat. Ningú més, ara per ara, no li fa costat, ni del món polític ni del món empresarial i econòmic, com sí que passa amb Salvador Illa. Ara bé, potser és que, efectivament, a JxCat no li cal que ningú l’ajudi si el seu argument de pes —i l’únic argument de fet— és que o Pedro Sánchez fa que la investidura es decanti del “cantó correcte” o es queda sense cadira i ha de tornar a convocar eleccions a Espanya, com ha advertit el mateix Antoni Comín, que ha esgrimit que això és el que figura en l’acord per investir el líder del PSOE —el que ells en diuen l’acord de Brussel·les—, i que si és així fins ara s’havia amagat. Seria una mena de traïció a l’estil de la que el gener del 2006, aprofitant que desblocaven la reforma de l’Estatut, van pactar José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas perquè Pasqual Maragall no fos reelegit president de la Generalitat? O és potser exactament el contrari, que com que ja es veu que no es podrà tornar a instal·lar al Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, el seu fidel segon durant els anys d’exili a Bèlgica li comença a aplanar el camí perquè no hagi d’enretirar-se, com deia un dels seus últims valedors, que és ni més ni menys que Jordi Pujol?

El hàndicap principal amb què toparà el líder de JxCat per tornar a la presidència de Catalunya no serà, tanmateix, cap de tots aquests, sinó l’aparell judicial espanyol, que per cap concepte no està disposat a aplicar la llei d’amnistia, aprovada definitivament dijous de la setmana passada al Congrés, perquè ell, i altres dirigents com Oriol Junqueras, se’n puguin beneficiar, i que n’ordenarà la detenció tan bon punt travessi el Pirineu. Els primers moviments de jutges i fiscals en la línia de carregar-se-la com sigui i fer-ne impossible la implementació ja s’han produït abans i tot que entri en vigor, tràmit que no passarà, com a mínim, fins després de les eleccions europees de diumenge dia 9, no fos cas que al PSOE se li esveri el galliner més del compte després que un dels barons més díscols, el president de Castella-la Manxa Emiliano García-Page, es prepari per portar-la també al Tribunal Constitucional i s’alineï així amb el PP. El control del temps en la publicació de la llei al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) per part del govern espanyol podria tenir, a més, un efecte secundari no menor, que és que Carles Puigdemont no arribés a temps de poder ser investit i es quedés amb la mel a la boca. D’aquí les queixes dels advocats dels amnistiats perquè la llei no trigui a publicar-se.

Però és que de tot plegat encara se’n pot derivar una conseqüència més sibil·lina. I és que el PSOE, gràcies a jutges i fiscals, podrà continuar tenint collats JxCat i ERC, perquè ell haurà complert el seu compromís, que era aprovar la llei d’amnistia, i es desentendrà de l’aplicació perquè és precisament cosa de la judicatura i ell no hi pot fer res. Pedro Sánchez s’haurà sortit una vegada més amb la seva i, a sobre, tindrà neutralitzats els partits catalans del suport dels quals depèn per continuar a la Moncloa. És clar que si amb això no n’hi ha prou i cal sacrificar Salvador Illa, que es vagi posant a punt l’exalcalde de la Roca del Vallès, que, per inversemblant que li sembli, si al president espanyol li convé, a ell també li tocarà el rebre.