Hi ha una mena de patró que es va repetint al llarg dels anys: quan hi ha una desgràcia, accident o catàstrofe natural, les administracions governades pel PP n’intenten amagar l’autèntica proporció. Són incomprensibles aquests intents de minimització tenint en compte que la veritat després sempre acaba aflorant, i més d’un temps ençà, en què la informació circula de manera més lliure i veloç. Però encara són més incomprensibles els motius polítics que els porten a fer-ho: què busquen fent veure que la desgràcia és menor? Què pretenien tapar, si la DANA era de categoria màxima? Què hi guanyen intentant convèncer a la ciutadania d’una cosa que no és? Són preguntes inquietants, però encara ho és més la maquinària que es desencadena després quan, ara sí de manera intencionada, es vol maquillar l’immaquillable.

El PP no va enfonsar el Prestige, el PP no va estavellar el Yak-42, el PP no va posar les bombes als trens l’11-M ni el PP ha generat la DANA al País Valencià. Però el PP va fer veure que el vessament del petrolier era menor, va voler tapar l'encreuament d’identitats de soldats morts i va intentar atribuir l’atemptat a ETA i no a Al-Qaeda. Ara, amb la DANA, la Generalitat de Carlos Mazón, ha fet el mateix abans, durant i després del temporal: no va avisar d’acord amb la previsió meteorològica, no es va actuar mentre ja queien trombes i rieres; i ara la recerca de desapareguts, l’atenció als familiars de víctimes i les ajudes als que s’han quedat sense res es fa amb retard i se sustenta bàsicament per l’acció dels professionals, de voluntaris i dels mateixos ciutadans més que no pas per una bona gestió política del govern valencià. En aquesta llista també hi podrien ser l’accident del metro de València, que no es volia explicar fos cas que s’anul·lés la visita del Papa, l’allau humana del Madrid Arena o els milers de morts en residències d’avis a la Comunitat de Madrid durant la pandèmia.

Es vol tapar una muntanya amb mocadors de paper i les decisions que es prenen per tapar-la poden ser delictives"

I és que després de la catàstrofe ve el pitjor de tot, el de la gestió política: en lloc d’explicar que hi ha una muntanya, s’intenta tapar-la amb mocadors de paper, igual que va fer l'URSS amb Txernòbil l’any 1986. I dic que és el pitjor perquè les accions que prenen els governs per camuflar la veritat poden arribar a ser totalment imprudents amb conseqüències gravíssimes i responsabilitats que freguen el delicte. Una cosa és fer tard i l’altra diferir. Una cosa és tenir una reacció tardana i una altra endarrerir una decisió expressament. La intencionalitat no és la mateixa, i no evacuar una regió sabent que ho havies d’haver fet és una fallida de l’objectiu més elemental de qualsevol administració, el de protegir la vida dels ciutadans. A més, es genera una autèntica crisi institucional interna perquè aquesta manera de fer compromet la professionalitat dels servidors públics que hi entenen, ja siguin experts en rescats marítims, bombers, serveis d’intel·ligència antiterrorista, metges, meteoròlegs o protecció civil. I en aquesta llista hi incloc els soferts gabinets de comunicació que, moltes vegades, han de defensar l’indefensable i fins i tot actuar en contradicció flagrant respecte a la seva finalitat, que és la d’informar la ciutadania. I més encara quan donar aquesta informació és, literalment, vital.

En lloc d'admetre que l'11M l'havia fet Al-Qaeda, el ministre Acebes va dir miserable a qui no ho atribuís a ETA"

Ben al contrari, si es reaccionés d’una manera honesta, adulta i conseqüent, les repercussions serien molt diferents. Si una crisi s’afronta de cara i s’informa la ciutadania amb una magnitud tan exacta com sigui possible (ni la negació ni el pànic), la situació canvia. I tot això amb independència de si hi ha hagut incompetències pel mig que han agreujat la situació: hi ha un principi bàsic que és el d’assumir i explicar la realitat, per crua que sigui.

Si Mariano Rajoy hagués advertit de la marea negra que li venia a Galícia, Astúries i Cantàbria en lloc de parlar de ‘hilitos de plastilina’, la crisi ecològica s’hauria afrontat d’una altra manera. I si fins i tot hagués admès que les primeres decisions no van ser les adequades, també hi hauria hagut un punt més de comprensió que no pas el record que ha quedat a la memòria. El mateix amb el Yak-42: ha de ser terrible que al dolor de la mort d’un familiar s’hi afegeixi enterrar un cos que no és el del teu parent. Però encara ha de ser més terrible no saber-ho perquè el ministeri de Defensa ho ha volgut amagar. I finalment, l’11M. Estic segur que si aquell mateix dia hagués sortit José María Aznar a la Moncloa dient que havia estat Al-Qaeda i reclamant la unitat de tots els partits, el PP hauria guanyat les eleccions aquell 2004 perquè el PSOE no hauria gosat fer una altra cosa que donar suport a l’executiu espanyol. En canvi, el PP va trobar oportú atribuir-ho a ETA. I no només això: el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, va dir que tothom que ho dubtés era un miserable. I miserable és, justament, actuar d’aquesta manera.