La baixa natalitat a Catalunya és, sobretot, un problema de llibertat. En vaig parlar en aquest article arran de les investigacions de l’acadèmica Alícia Adserà i de la polèmica anual del primer català de l’any encavalcada amb el fet migratori. Els estudis de la doctora Adserà serveixen per entendre de quina manera el mercat laboral afaiçona les perspectives familiars dels catalans i, sobretot, de les catalanes. Es calcula que entre un 20% i un 30% de les dones no tindran fills malgrat voler-ne tenir o en tindran menys dels que desitgen. Ara, a més a més, hi ha dades respecte al cost de la criança: aquest 2024, tenir un fill suposa, de mitjana, una despesa de 938 euros al mes. El 2022 era un 15% menys, i l’any 2018 un 45% menys que avui. El cost de vida a Catalunya no només té efectes sobre el present dels catalans, que són cada vegada més pobres; també en té sobre el seu afany procreador. 

De vegades una té la sensació que, en aquest país, parlar de fills i de família només està lliure de sospita quan es fa des del vessant material de la cosa. És cert que un mercat laboral rígid com el nostre —i amb una deficiència clara de permisos i ajudes que n’amoroseixin la sortida— tenir fills té "massa" conseqüències sobre la vida laboral de la dona. També és cert que la despesa del cost de criança és la més elevada de l’estat espanyol. És igualment cert que les adversitats per accedir a l’habitatge —de què s’ha parlat tant aquestes últimes setmanes— són significatives a l’hora de projectar i planificar un futur familiar. Que la decisió de procrear hagi de superar entrebancs econòmics des de tots els flancs fa que la decisió estigui viciada d’arrel i, per tant, sigui menys lliure. Feina o fills. Diners o fills. Habitatge o fills. Aquestes són dicotomies que, ja d’entrada, qualsevol pare o mare potencial ha d’afegir al seu marc de renúncies personals. Però l’accentuació de les derivades econòmiques a Catalunya és prou extrema perquè s’acabi desincentivant la procreació. Em sembla que ja ens trobem aquí. 

Les condicions materials són cabdals per entendre les dades sobre natalitat, per això cada vegada que la qüestió versa sobre l’empobriment dels catalans, s’ha de parlar necessàriament de les seves perspectives de futur. El que és curiós, però, és que de perspectives familiars —a l’opinió pública i als mitjans— només se’n parla en aquesta direcció, com si servís d’excusa per justificar certes mesures econòmiques i prou. La família, la fecunditat, la natalitat, només són l’eina i el subterfugi que fem servir per assenyalar allò que pensem que no va prou bé o que afecta directament la qualitat de vida dels catalans. I també ha de ser això, perquè qualsevol dada econòmica actualitzada del país apunta cap aquí. Però una no pot deixar de tenir la sensació que, abordant-ho així, només s’està entomant una part del debat. Per què volem tenir fills? Per què és important la idea de família i de xarxa familiar, més enllà de fer-la servir per assenyalar els esvorancs econòmics que obstrueixen la decisió de començar-ne o eixamplar-ne una?

Costa força de trobar veus que tinguin espai per parlar amb la mateixa exhaustivitat dels motius per tenir fills des d’una perspectiva personal

A Catalunya tenim un bon tracte públic amb la no-maternitat —suposo que el tracte privat deu ser una altra cosa—. Bé, si més no, hi tenim tracte. És habitual que els mitjans donin veu a aquells que no han decidit tenir fills perquè n’expliquin els motius, de vegades proposant-ho, fins i tot, com una opció contracultural. I ho és: la no-maternitat va en augment, però l’opció majoritària continuen essent els fills. Davant d’aquesta mena de discursos, certs sectors ideològics posen el crit al cel amb l’argument que els mitjans desincentiven la natalitat. Donar veu no ha de ser, necessàriament, desincentivar res. O no hauria de ser-ho, em sembla, si ho entenem com la manera d’oferir opinions —en la mesura que també s’ofereixen opcions— perquè la presa de la decisió compti amb tanta informació com sigui possible. La qüestió és que costa força de trobar veus que tinguin espai per parlar amb la mateixa exhaustivitat dels motius per tenir fills des d’una perspectiva personal. I dic des d’una perspectiva personal perquè de gent que "defensa" la família com una etiqueta més del seu ventall ideològic ja n’hi ha. Igual que ja hi ha espais per parlar de maternitat i de criança, sovint reservats a les dones, per cert, com si no fos un tema que afecta tota la humanitat.

A El Suplement sobre no-maternitat i no-paternitat, l’Elisenda Pineda hi explicava que ella no va preguntant a la gent: "i tu, per què has tingut fills?". Arribats aquest punt, assumida l’opció de tenir fills com una despesa econòmica que no només trasbalsa els comptes bancaris familiars sinó que empobreix, assumides i exposades les veus que parlen de no tenir fills com una opció més, eixamplat el debat públic per divulgar tanta informació com sigui possible perquè la presa de decisions sigui lliure, potser també ha arribat el moment de preguntar-nos una altra vegada: si tenir fills no surt a compte ni econòmicament ni pel que fa a renúncies personals, per què tenir-ne? Tenim un discurs públic ben articulat per parlar-ne amb profunditat? Deixar aquesta qüestió sense abordar és problemàtic per diversos motius. 

En primer lloc, perquè la persona que ha fet el cop de cap i s’ha decidit a tenir fills anirà coixa d’arguments racionals i no podrà explicar-se a ella mateixa més enllà dels "instints". Aquesta mena de plantejaments afavoreixen la idea d’una reproducció animal que no demana ni maduresa ni treball interior. No cal haver tingut fills per entendre que fer-ho "perquè toca" no és un bon inici. En segon lloc, perquè si la qüestió només s’aborda en termes de renúncia —econòmiques, personals i postparts funestos—, la presa de la decisió tampoc no serà lliure. En tercer lloc, perquè si pensem que els fills serveixen d’alguna cosa més que d’excusa econòmica i política per millorar la qualitat de vida, ho hem de saber explicar. De fet, hem de saber explicar si volem tenir fills perquè pensem que "serveixen" d’alguna cosa o no. En quart lloc, perquè hem de poder arribar al fons dels motius que ens mouen col·lectivament, també d’allò que ens porta a reclamar millores materials, posant la procreació com a argument vàlid. En cinquè lloc, perquè no n’hi ha prou amb "els fills són el millor que m’ha passat" per canviar l’estat d’ànim d’una societat. Jo vull tenir fills perquè penso que hi ha una mena d’amor que es descobreix quan t’has d’oblidar de tu mateix tant com t’és possible perquè hi ha algú que depèn de tu, i vull descobrir-lo. Perquè entenc que el fill, tot sol, no m’ha d’aportar res: em donarà allò que jo li doni. I perquè penso que estic feta per això. I a més a més, vull poder-me pagar un lloc on viure, i que la criança no costi 938 € al mes, i que la meva vida laboral no quedi trastocada per sempre pel fet de ser dona. No vull tenir fills "malgrat" el país, vull poder-los tenir gràcies al país o, com a mínim, que el país no m’ho impedeixi.