La democràcia també pot ser això. La trepidant aventura d’haver d’escollir entre Soraya Sáenz de Santamaría, Pablo Casado, María Dolores de Cospedal o José Manuel García-Margallo. El majúscul exercici de llibertat de poder triar entre uns mateixos cognoms, entre la monotonia identitària d’una senyora nascuda a Valladolid, d’un senyor nascut a Palència, d’una altra senyora de Madrid i del madrileny i inefable besnét del general africanista Juan García y Margallo, responsable de la primera guerra del Rif o gloriosa guerra de Margallo. Fastuós poder escollir entre persones d’una renda econòmica tan diversa, tan partidària de l’economia real i productiva, tan representativa de todas las gentes y tierras de España, entre candidats que viuen de l’Estat espanyol i candidates que també en viuen, entre currículums acadèmics tan brillants com els d’aquests polítics del Partit Popular, entre els que fulgura, amb llum pròpia, el famós màster de traca d’Harvard-Aravaca. La democràcia també pot ser això, l’exercici intel·lectual d’haver de triar entre el monotema de la nació espanyola o l’estat nació espanyol o encara més ració de nació espanyola. Entre la pinta i mantellina que duen les senyores i el bicorni de la montera dels senyors. Entre ser de la corda d’Aznar i Esperanza Aguirre o ser més del president dels sobresous. Haver de triar entre qui ha format part del corrupte Partit Popular de M. Rajoy, entre qui n’ha format part encara de manera més destacada i qui encara més i més i més.

Aquesta gent ens governa i ens continua governant, encara que ara hagin cedit el lloc seguint l’alternança amb l’altre partit dinàstic. Continuen essent el model de tots els polítics espanyols, de la classe política a la que més s’assemblen el PSOE i Ciutadans. I no cal dir també la classe política catalana, l’espanyolista i també la independentista. Totes aquestes i tots aquests polítics professionals que viuen dels partits i a l’empara dels partits, que són exclusivament interessos de partit, estratègies de partit, tots aquests partidaris del partit que exhibeixen diàriament la seva infinita indiferència pels compatriotes que tenen un ofici i un benefici al marge del BOE. Tots aquests ionquis del poder només pel poder, de les bones companyies. I tots aquests periodistes que viuen de fer-los la rosca i que hi van a esmorzar, a dinar i a sopar per estar al cas de les seves baralles, dels seus interessos de clan. Ahir el crit que més se sentia entre els 66.706 militants del PP és el mateix que fa temps que sento entre els militants del PDeCat i d’ERC: “I nosaltres, què?” Ahir es va veure molt clar que el primer partit d’Espanya, de fet, són una colla tan petita i específica com els habitants de Vilanova i la Geltrú. O dit d’una altra manera, l’Espanya real són la suma de totes les poblacions de l’Estat menys Vilanova i la Geltrú. No és estrany, per tant, que cada dia sigui més partidari de Carles Puigdemont, de Carles l’Inconformista, de Carles el Gran, president de la Generalitat de Catalunya. La seva grandesa és que, potser, no és gran cosa, no és Churchill, d’acord, però també s’ha de dir que és l’únic que contradiu la lògica mesquina dels partits. Que fa política a desgrat dels partits.

Ahir Soraya Sáenz de Santamaría, marisabidilla i olé, tot fent broma, va prometre als periodistes acreditats a la seu del Partit Popular un millor aire condicionat si guanya la presidència del partit. Ovació. És una simple broma però també és el gest reflex, el comentari espontani del fatxenda, el donatiu del superior, l’estrena del poderós que recompensa el servent, el pobre servent que s’ha tret la gorra i la retorça a les mans mentre abaixa el cap. Si l’alta senyora, tan ufana i tant superba, guanya el poder n’hi haurà també per vosaltres, gentussa, aquest era el missatge implícit. I per la seva banda, Pablo Casado, que ja es veu com a nou president del Partit Popular aplegant els vots dels altres candidats minoritaris, va contradir tot el que havia dit en campanya. ¿O els polítics no canvien d’opinió? Ara ja no és partidari de la llista més votada simplement perquè canviar d’opinió el beneficia. Sobretot perquè té una colla de seguidors que li pregunten amb insistència pels passadissos: “Pablo, Pablo, ¿qué hay de lo mío?” Casado va dir i repetir la frase, l’estilema, el tòpic de “les normes que ens hem donat entre tots”. Tan aviat serveix per parlar de la Constitució espanyola com del reglament del Partit Popular. Casado, precisament ell, parlant de complir les normes, no em diran que no fa una certa gràcia. Ahir van votar els afiliats al PP però no va quedar gaire clar si tots els vots, o si cap dels vots, es van exercir amb llibertat. La democràcia és alguna cosa més que una pantomima ritual. ¿Com volem ser una democràcia quan els partits polítics, els principals protagonistes del nostre sistema, no tenen democràcia interna? ¿Com pot votar lliurement una persona quan perdrà la feina si no vota el que tu vols, Soraya, o Pablo? I qui diu Soraya diu Marta Pascal, o una altra, pel cas és el mateix. Aquestes són les autèntiques primàries que expliquen les altres primàries. Concretament les necessitats primàries.