Aquest cap de setmana hem viscut una situació molt bèstia a un bany d’un esdeveniment de Barcelona. No és un tipus violència fortuïta: les famílies que tenim algun infant a càrrec amb alguna necessitat especial denunciem contínuament aquest tipus de situacions per manca de sensibilització i perquè sembla que la gent hagi de posar-se sempre on no la demanen.
La meva filla estava fent anar un assecador de mans per autoregular-se, una acció que sovint les persones autistes necessiten fer, mitjançant moviments repetitius o cerques sensorials, i que en cap cas s’ha de frenar per no aportar més ansietat. Movia el cap a sota l’assecador i treia la llengua. Era la tercera vegada que pitjava el botó. Tot d’una, una dona surt del bany i li pregunta a la meva filla si no té ja les mans eixutes.
La veritat és que no he acabat d’entendre mai les persones adultes que amb superioritat moral es dirigeixen als infants. La meva filla, pel que sembla, tampoc ho va entendre i es va posar a riure: no controla les expressions quan està nerviosa. La dona s’enfurisma i mentre agafa tres papers per eixugar-se les mans (l’aixeta que acaba d’utilitzar encara no ha parat de rajar), es dirigeix cap a mi a donar-me lliçons morals: “Les famílies hauríeu d’ensenyar a no malbaratar els recursos” (i jo hauria de poder anar pel món sense haver de donar explicacions de la condició de la meva filla i del que necessita en cada moment). No sé si vaig fer bé o no, però em va sortir la matriactivista que porto a dintre i vaig contestar: “La meva filla és autista i necessita fer-ho per autoregular-se”.
Tenim un problema molt greu d’inclusió arrelat a una infantofòbia molt gran
El que va venir a continuació em va trencar el cor: “No la portis aquí, doncs”, va deixar anar. Ara resulta que les persones autistes no poden anar als esdeveniments i no es poden autoregular perquè molesten pseudoecologistes que s’han perdut allò que la lluita és interseccional i creuen que l’única inclusió possible és amb el col·lectiu trans.
Doncs no, senyora, la meva filla té tot el dret del món a viure i ser feliç, i fer el que necessiti cada vegada que tingui una crisi. El comentari d’aquesta dona em va fer veure que tenim un problema molt greu d’inclusió arrelat a una infantofòbia molt gran. Em va fer adonar del discurs de pamflet que tenen molts que s’omplen la boca de diversitats només de cara a la galeria, que hi ha gent que viu del dogma i que en fa una religió.
Necessitem llocs de feina que siguin realment conciliables quan tens un infant amb discapacitat, volem no empobrir-nos ni fer gimcanes burocràtiques per vetllar dels drets dels nostres fills i filles, ens calen serveis de qualitat, una educació inclusiva real, fan falta empreses compromeses que apostin per projectes emprenedors duts a terme per aquest col·lectiu i que estiguin adaptats a les seves necessitats i també ens cal respecte per part de la ciutadania.
I continuo dolguda pel que va passar, perquè m’adono del desconeixement que hi ha. El més graciós del cas és que m’hagués titllat de malbaratar recursos precisament a mi, que aquell dia duia uns pantalons de quan tenia 18 anys, una jaqueta reutilitzada d’algú altre i tiro la cadena del vàter amb l’aigua d’una galleda que guardem abans no surti calenta de l’aixeta.