El retorn a Catalunya de La Caixa ha inspirat una col·lecció de raspallades a Isidre Fainé en els diaris de paper espanyols. Des dels temps gloriosos del pujolisme que no veia tanta unanimitat a celebrar una figura catalana amb influència a Madrid. A La Vanguardia l’han tractat de president de l’Estat a l’ombra. A El País han aprofitat les seves gestes per comparar l’1 d’octubre amb el 23-F de la mà d’un articulista que va anar a votar al referèndum. Pel que fa a l’ABC, Salvador Sostres li va fer una mena de necrològica en vida que el situava en el mateix panteó de grans homes que Florentino Pérez.
Les persones que coneixen Fainé diuen que li agraden molt les raspallades, no per un tema de vanitat, suposo, sinó perquè és un home que no abaixa mai la guàrdia. Fainé deu saber que cap català no pot tenir les espatlles del tot ben cobertes a l’Estat espanyol. És lògic que miri constantment d’assegurar-se que cadascú està al seu lloc i que sempre hagi liquidat tothom que ha gosat moure’s de la foto. Les raspallades d’aquests dies, però, traspuen un declivi que crida l’atenció. Em sembla que tenen més a veure amb els naufragis que acompanyen la dissolució final d’un món que no pas amb el poder real que pugui tenir Fainé.
El president de la fundació La Caixa no és només l'últim español del año d’un règim que trontolla —o l'últim català influent del règim del 78. També és el darrer representant d’un pacte entre Barcelona i la monarquia que es remunta a un segle i mig enrere, a l'època de la Restauració del darrer quart del segle XIX. Llavors la burgesia barcelonina venia d’impulsar dues revolucions fallides i la tornada dels borbons va suposar una mena d’acord en què Catalunya renunciava a liderar la política espanyola a canvi de liderar la seva economia. Totes les metàfores tronades sobre locomotores i vaixells que fa dècades que consumim venen d’aquella època oblidada.
Les raspallades a Fainé em semblen un senyal que ens trobem a l’inici d’una altra fugida endavant
Si el procés va sorgir de l’intent d’allargar el catalanisme polític sota una forma d’exaltació sentimental disfressada d’audàcia, les raspallades a Fainé em semblen un senyal que ens trobem a l’inici d’una altra fugida endavant, ara disfressada de gestió econòmica. Així com el catalanisme polític no va renunciar mai a la independència, però mai no es va preparar per fer-la, el món econòmic català no ha renunciat mai a dominar Espanya d’una manera o altra, si cal, prescindint del seu propi país. La mateixa figura de Fainé, i l’ombra solitària que projecta, no s’explica sense el desert que va deixar el fracàs de l’OPA de Gas Natural a Iberdrola, aquella que el ministre Rato va aturar amb un simple cop de telèfon després que Jordi Pujol investís Aznar de franc.
La por que es reobri la ferida del procés ha donat un cert marge al món econòmic català per tornar a l’ofensiva a través del PSOE. Mentre escric aquest article, m’arriba una notícia que diu que Pedro Sánchez i Salvador Illa volen treure “poder” a Madrid per convertir Barcelona en la capital econòmica d'Espanya. Torna la dèria descentralitzadora de Pasqual Maragall, però desproveïda de sentimentalismes culturals i democràtics. Es tracta d’injectar diners a Barcelona per pal·liar el dèficit fiscal a canvi de dissoldre l’independentisme. En una època en la qual els països civilitzats es tornen proteccionistes i retallen els ajuts al Tercer Món, no m’estranya que els diaris espanyols presentin Fainé com un protector dels pobres.
Com deia l’article del Sostres, Fainé depassa els vuitanta anys i encara no té hereus. És un home del segle XX, que fa els negocis com es feien al segle XX, i que representa una Catalunya que ha quedat ancorada al segle XX. Igual que va passar amb el catalanisme polític després de la retirada de Pujol, l'esperit comercial de la vella burgesia comença a fabricar els seus petits monstres processistes després d'un segle i mig d'arrossegar-se entre cops d’Estat, dictadures i guerres civils. En una Europa que va cap a la integració, és una bestiesa lligar l’economia catalana a Madrid. Sobretot quan la capital d’Espanya vol ser la connexió geopolítica de Brussel·les amb la Xina i amb els països més antidemocràtics i més desgraciats del món.
Els americans acaben de penjar a Netflix una versió del Gatopardo que sembla un subproducte de Pretty Woman, però que està bé perquè els catalans ens preguntem si volem, o no, que ens esquilin com ovelles en nom dels diners. Perquè, si ens tornem a deixar bressolar per la comèdia, quan aquest sopar de duro alternatiu fracassi, passarà el mateix que va passar amb el procés, però amb el PSC a les institucions: se'ns dirà que gairebé ho havíem aconseguit, que hi havia una jugada mestra a punt, però que el fanatisme dels espanyols i la manca d'unitat dels catalans van avortar el "país nou" —integrador i antifeixista— que teníem a tocar dels dits.