Amb l’excepció del 1980, que eren les primeres eleccions catalanes des del restabliment de la democràcia a Espanya, del 1984 ençà el bloc nacionalista havia tingut sempre, sense excepció, majoria absoluta, en escons, al Parlament. I el 2021 fins i tot la va tenir, per primera vegada, també en vots. Ara, tot aquest bagatge ha quedat dilapidat. Els partits que provenen del nacionalisme i que, després de fer-se passar per independentistes per raons purament tàctiques conjunturals, han abraçat descaradament el processisme —és a dir JxCat, ERC i la CUP— perden bous i esquelles i no tenen cap opció d’articular una majoria. Ni tan sols amb el concurs d’Aliança Catalana, que entra per primer cop al Parlament, els números no els surten.

La patacada del processisme és, doncs, antològica. El principal damnificat és ERC, que de tenir el govern a les seves mans passa a tercera força i amb molts menys diputats i vots que fa tres anys, però també la CUP, que es queda sense la meitat dels suports que tenia. JxCat és l’únic que aguanta i creix en escons i en vots, però no arriba, ni de bon tros, a satisfer les expectatives de superar el PSC que havia despertat la presència de Carles Puigdemont al capdavant de la candidatura i la promesa de retornar a Catalunya, aquesta vegada semblava que sí, per ser investit president de la Generalitat. El que es desprèn d’aquests resultats és que l’abstenció del votant independentista —posada de manifest als comicis municipals i espanyols del 2023— s’ha mantingut i de res no han servit els intents per frenar-la. El malestar d’aquest segment de l’electorat amb els partits que se suposava que l’havien de representar continua sent alt, i el que es posa en evidència és que no el redreçaran a base de continuar amb les mentides i els incompliments.

El problema principal, en tot cas, el té ara l’independentisme, que en aquestes eleccions, més que mai, s’ha vist que no té partits que el representin

JxCat li haurà guanyat clarament, això sí, la partida a ERC, però a la pràctica li servirà de ben poc, perquè no té cap alternativa seriosa de poder governar, tret d’una sociovergència, però no liderant-la, sinó com a comparsa del PSC, i això, d’entrada, no forma part dels càlculs del 130è president de la Generalitat, però, així i tot, és una opció a no descartar. L’efecte Puigdemont ha estat, per tant, limitat; tanmateix, tampoc no s’ha vist perjudicat per la inesperada competència d’Aliança Catalana. ERC, malgrat el seu mal resultat, pot ser, en canvi, que tingui la clau d’un hipotètic tripartit amb el PSC i Comuns Sumar si acaba sumant, la qual cosa li permetria dissimular el fracàs assolit a les urnes. De la resta d’actors provinents de l’independentisme, la marca Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera treu menys vots, que ja és dir, que el PACMA i que Cs, que queda fora del palau del parc de la Ciutadella després de divuit anys d’irrompre-hi. I l’únic que hi entra és l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, però de manera molt testimonial. El que sí que pot passar —el que són les coses— és que la CUP i Aliança Catalana, ells que són tan antagònics que no es poden veure ni en pintura, es trobin compartint espai al grup mixt.

Amb aquest panorama, al PSC de Salvador Illa li tocarà encapçalar la iniciativa per formar govern, en un intent d’emular Pasqual Maragall el 2003 i José Montilla el 2006. Senzill no li resultarà, perquè si el PSOE aspira a mantenir el suport de JxCat al Congrés, que li permet que Pedro Sánchez sigui a la Moncloa, segons quines cabrioles que intentessin un suport del PP o de Vox no li valdran, de manera que un govern en minoria tampoc no s’hauria d’excloure. La quimera de Salvador Illa investint Carles Puigdemont és això. El problema principal, en tot cas, el té ara l’independentisme, que en aquestes eleccions més que mai s’ha vist que no té partits que el representin. I pel que sembla tocarà esperar, ateses les primeres valoracions de la patacada tan fora de lloc que fan alguns dels damnificats.