En un moment que ho volem tot ja, costa molt esperar. Poso els processos en plural perquè sembla que la paraula 'procés' ha quedat eclipsada pel procés polític. Els processos no són visibles i molts cops triguen a tenir resultats. Com que no estem acostumats a esperar, ens frustrem abans de començar, perquè tot no succeeix ja i ara. Cadascú té la seva batalla interna i evoluciona com pot. Aquesta dona, per què no ho ha denunciat abans? —sento dir a alguns—. Perquè les coses que costen de pair tenen el seu timing. Quan ja no tens tanta por que et faci mal, no només l’agressor, sinó explicar-ho i explicar-t’ho, aprens a col·locar el dolor i la vergonya. Aquesta última roman molt a gust, acostumada a estar amagada en algun lloc del nostre cervell on no molesti el nostre dia a dia ple de presses.
Que un nen sigui capaç d’esperar una recompensa immediata a canvi d’una cosa més gran denota intel·ligència. Després, però, quan és adult, haurà d’entendre que les coses més importants de la vida no són simples coses. Generalment, els que assoleixen les seves fites no són els que van més de pressa, sinó els que són constants i saben on van. I, molt important, que aquest camí vagi en sintonia amb els teus valors.
Totes aquestes frases d’autoajuda estan molt bé, però la vida real és una altra. I més quan fa fred, és fosc, estem esgotats i tot costa una mica més, segons diuen, perquè és la setmana del Blue Monday. "Comença per alguna cosa que faci una mica de baixada”, li recomano a la meva amiga. Estic parlant des de perspectives diferents: des d’afrontar un abús fins a pair una mort que saps que no pairàs mai; des d’acabar un llibre fins a fer una vida saludable. No tant allò de "hem de quedar un dia "(sense dia i hora). El calendari i el desig hi són per complir-se. O, si més no, haver-ho intentat.
Perquè no es tracta tant de tenir una voluntat de ferro, com un bon mecanisme de gestió. Ho dic perquè són moltes les metes que volem i són pocs els recursos que utilitzem perquè s’acompleixin. M’encanta la frase de la Carme Ruscalleda “hem fet el molt, només queda el poc” i ho visualitzo com un 70% complet i un 30% per fer. O quan arriba un moment en el part i dius: fins aquí he arribat, no puc més. Però continues pel teu nadó i encara que semblava impossible, acabes amb el nen als braços. En moltes èpoques, són els ànims dels altres els que t’ajuden a superar-te. Diuen que el pitjor d’una marató és el teu cervell, que et diu que no pots més. No n’he feta cap (ni ganes!), perquè no és un dels meus objectius vitals, però serveix d’exemple del fet que tant si creus que pots com si no, res sense esforç et donarà o et traurà la raó.
Generalment, els que assoleixen les seves fites no són els que van més de pressa, sinó els que són constants i saben on van
Recordo, després del meu primer avortament, que estava molt trista perquè no sabia com ni on col·locar aquell dol per algú que ni havia existit. Que no havia existit per a la resta del món, però per mi sí. Digue'm pel·liculera (que ho soc), però vaig agafar la cua de cavall que portava i me la vaig tallar. Vaig pensar que quan tornés a tenir els cabells a l’alçada del pit, ja estaria, per força, una mica millor.
"Las cosas de palacio van despacio" és una frase feta que serveix per entendre que la burocràcia va lenta. De vegades, més que fer és deixar de fer. Deixar de fumar, deixar de queixar-se, deixar anar... Ja que els grans canvis de veritat són fruit d’una evolució i no d’un truc de màgia. És com envellir: no t'adones de com has canviat fins que un dia et mires al mirall i ja no reconeixes la imatge fantàsticament distorsionada que tenies de tu mateixa. Que el temps ho cura tot és tan veritat com mentida. Diguem que el temps pot ser la gran medicina per difuminar-ho. Per acabar els estudis calen molts anys. Per poder reconstruir tot el que el foc ha destruït a Los Angeles, encara més. Escriure un llibre no es pot fer en els moments morts o a les vacances. Requereix que es vagi cuinant i que no ho vegis tot tan cru. Per obtenir uns bons resultats al gimnàs, també calen hàbits. Es diu que el més difícil dels hàbits és al principi, fins que no els automatitzes. Sempre he pensat que el més difícil d’anar al gym és sempre fer-se la bossa, la resta és bufar i fer ampolles, encara que les xarxes socials saben que estàs en perimenopausa i no paren d’ensenyar-te exercicis de força.
M'ajuda molt visualitzar que qualsevol viatge, fins i tot pujar a l’Everest, va començar amb el primer kilòmetre. Com que #jotambé ens van canviant una mica a tots i a totes, donant valor, consciència i coratge a les que encara no hem tingut esma.
—Tens un kleenex?, li pregunto a la meva filla de nou anys.
—Sí, a la motxilla.
—Ets com una mama, Vita, li dic, i me'n penedeixo. El germà petit de set anys també és al banc i ens mira.
—Ets com una bona mama, o com un bon papa, corregeixo, i miro que quan surten de l’escola encara és clar. Encara ens queda molt camí interior a fer.
Som al gener costerut i no deixis que aquest any et passi tan de pressa com l’any passat sense voler fer el que desitjaves. Perquè un dia et lleves i han passat vint anys, i aquelles fites programades ja no tenen sentit. Anota bé les coses que vols fer i centra-t'hi, tot i que, per força, hagis de renunciar a altres. Aquest 2025, els dies —llargs o curts— continuen tenint 24 hores.