Jo acuso: ens han profanat l’Ateneu. El bressol històric de la intel·lectualitat catalana ja té marcat, amb foc roent, el seu segon gran punt d’inflexió històric. El primer va ser el dia en què, pels volts del 1885, Àngel Guimerà va pronunciar-hi, com a president, el primer discurs en català, el qual, segons ens relaten les cròniques, va aixecar força polseguera —el català, sempre el català...—. El segon, aquell de què vull parlar avui, és la seva recent, inapel·lable i dolorosa profanació física i moral: algú —no sé qui—, d’alguna manera —no sé quina—, ha permès que als baixos d’aquesta institució nostrada s’hi ubiqui i hi perpetri la seva activitat un local de restauració càrnia —s’anuncia lluminosament com a ‘carne/meat’— d’uns trets estètics i tarannà moral que violenten i, insisteixo, profanen la constitució espiritual mateixa dels catalans.

Per poder seguir en condicions aquest article —o, més ben dit, aquest escrit d’acusació—, és imprescindible veure una imatge del lloc del crim. Només així podrà albirar el lector l’abast concret d’aquests fets execrables. Com que no era viable inserir-la en el mateix web de l’article, podeu clicar en aquest enllaç al meu compte d'X, on hi he penjat la imatge.

Analitzem-la. Les agressions s’han comès, en els baixos del número 6 del carrer Canuda, per terra, mar i aire. N’hi ha tantes, de ferides a comentar i guarir, que no sabria ben bé per on començar. En destacaré quatre, les que m’han colpit més dolorosament.

Primer: el sol fet que es tracti d’un restaurant de ‘carne/meat’, on s'entra a ingerir això, ‘carne/meat’, en una zona molt concorreguda de guiris, ja genera, per si sol, un cert malestar estètic. Gens menor, tot sigui dit. Recordem que estem parlant dels baixos de l’Ateneu. Però bé, deixem-ho passar. És el lliure mercat, que diuen.

Segon: el cartell no és, essent estrictes, un cartell. És la paret vidriada mateixa del local, en la qual han decidit —ignoro amb el permís o l'anuència urbanística de qui— estampar-hi una nauseabunda imatge lluminosa, on apareixen trossos de ‘meat’ —o ‘carne’, para entendernos todos—. L’agressió estètica que suposa optar per aquesta mena de projecció visual exterior esdevé, en qualsevol context, més que notòria —em nego a haver de desenvolupar aquesta tesi palmària—. Però perpetrar-ho als baixos de l’Ateneu... ja em direu. Seguim.

Permetre la ubicació d’un negoci amb emanacions estètiques tan deplorables en un lloc determinat té una repercussió directa en la moral col·lectiva, què estan disposats a fer-nos, ells, i què estem disposats a acceptar, nosaltres

Tercer: és clar, de nou, una vegada més, com sempre, la llengua. Quina sorpresa! El cartell està, evidentment, només en castellà i anglès! Seria molt millor que no n’hi hagués, de cartell, és clar. Ja n’hem vist el tarannà estètic deplorable. Però assumida la seva instal·lació —assumit que, de moment, no s’hi pot fer res o que les eines jurídiques que s’endeguin per liquidar-lo triguin un cert temps a reeixir—, veiem que la profanació arriba fins al punt d’ometre —en el local dels baixos de l’Ateneu!— la llengua mare de Catalunya. Assistim, com deia, a la segona gran fita històrica de l’Ateneu, després de la de Guimerà. Però invertida, és clar. Algun dia caldria avaluar —i jutjar, si cal— els responsables de fer complir, a Barcelona, la normativa en matèria lingüística a la cartelleria dels establiments. Aquí entraríem, indubtablement, en el terreny de la cooperació delictiva. Per omissió, tal vegada, però delictiva, tanmateix.

Quart: aquest em va colpir molt fondo. El dia que vaig topar amb aquesta imatge —fa un parell de setmanes, justament quan venia de fer una xerrada, al Palau de la Generalitat, sobre l’acusació popular, quines coses!—, no només vaig quedar garratibat, esclafat, amb el cartell i tot el que d’ofensiu ja hem vist que n’emanava. En aturar-me, mentre em fregava els ulls per convèncer-me que el que estava veient era cert o que no m’havia equivocat d’edifici, vaig ser abordat i interromput en els meus pensaments, amb una contundència no gens menyspreable, per un home que, carta de ‘carne-meat’ oberta en mà, m’oferia la possibilitat d’entrar en el meravellós local de què estem parlant i gaudir-hi de les seves delícies culinàries. Sí, l’agressió no és, no va ser, només, visual. També va ser, és, física, sobre el cos. Vaig ser agredit físicament, a l’espai públic, per un treballador del local —que evidentment no coneixia el català—, que m’incitava a entrar-hi. La indignació i desolació que vaig sentir en aquell precís moment és difícil, si no impossible, de descriure. En desisteixo. Va ser llavors, en tot cas, quan vaig pensar en la idea de la profanació. Va ser llavors quan vaig decidir d’escriure sobre el que m’havia passat.

Sempre he romàs convençut de l’estret lligam que es genera entre estètica, moral i política. És una idea crucial, però difícil d’explicar. Quan ho intentes, molts pensen que no hi ets del tot. Com passa sovint, però, un bon exemple pot ser el millor aliat, i difícilment en podríem trobar un de més escaient que el de la recent profanació de l’Ateneu Barcelonès, el bressol del catalanisme intel·lectual. Ens mostra, com si es tractés d'una ressonància magnètica, com permetre la ubicació d’un negoci amb emanacions estètiques tan deplorables en un lloc determinat —i no en un altre— pot tenir, i té, de fet, una repercussió directa en la moral col·lectiva —què considerem acceptable o inacceptable en termes d’intervencions violentes en edificis històrics i significatius— i en la política —què estan disposats a fer-nos, ells, i què estem disposats a acceptar, nosaltres—.

Jo, de moment, acuso. A ells, perquè ens ho han fet. A vosaltres, perquè ho heu permès. A nosaltres, perquè romanem indiferents davant una agressió tan dolorosa. Potser tot plegat té, però, quelcom de positiu. Davant agressions d’aquest tipus cal reaccionar. La passivitat no és una alternativa. Caldria abordar les vies que calgui, jurídiques o no, per reconquerir el terreny i desfer aquesta ignomínia estètica, moral i política. Caldrà actuar, i fer-ho aviat.

Joan Brossa: Qui diu foc, diu flama.