Deia l’extravertit exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, que fan primàries els partits que tenen problemes. D’acord amb aquesta filosofia, Trias deu tenir força raó. El Congrés de Junts per Catalunya ha estat una bassa d’oli i ha reinvestit Carles Puigdemont i seva la nova direcció per una majoria que, si no és búlgara, poc li ha faltat. Incondicionalment. A mig camí de l’aclamació i l’adhesió acrítica. O resignada. La discrepància ha estat silenciosa i residual. El Congrés ha votat les ponències en un ambient plàcid, sense cap estirabot. Les ha beneït, en un marc que fa compatible els acords tangibles amb el PSOE i la retòrica intangible de la insurrecció unilateral.

Profetitzava també l’entranyable Xavier Trias, al juliol, que Carles Puigdemont hauria de recuperar formalment la presidència del Partit, del seu Partit. Ho va fer al Matí de Catalunya Ràdio —amb anterioritat a altres mitjans—. I ho va verbalitzar amb tots els ets i uts quan encara no estaba clar si Salvador Illa seria president de la Generalitat, i després que Puigdemont hagués solemnitzat que si no era president de Catalunya plegaria.

Trias és com Joan Tardà, un esperit lliure, i s’ha permès ser la veu que amb més claredat ha anat reiterant la necessitat del lideratge oficial de Puigdemont, el que de retruc també significava el relleu de la seva presidenta, Laura Borràs.  

Cenyir-se la corona

La reentronització de Puigdemont ha estat un procés d’autoimposició de la Corona, com Napoleó a Notre-Dame davant el Papa Pius VII. Era fins i tot un acte de normalitat i de respecte a una direcció condicionada per la Cort de Waterloo. Puigdemont, sense ostentar formalment la presidència, feia i desfeia a discreció.

Puigdemont és ara per ara el líder polític amb un poder més il·limitat, més rotund. Omnímode. Alhora amb un aire intern pacificador. Les diferents sensibilitats es podrien arrencar els ulls. Però en presència de Puigdemont abaixen el cap i concilien davant un lideratge indiscutible que governa amb mà de ferro. Puigdemont sembla inspirar-se en Maquiavel quan deia que el príncep s’ha de fer estimar i respectar pels seus súbdits. Però si ha d’optar per una de les dues qualitats, s’ha de fer respectar com a sinònim de témer. Pel camí han quedat notables víctimes. L’episodi més sonat va ser el de Jordi Sánchez, l’exsecretari general, un home de forta personalitat i amb criteri propi que va jugar la carta de la governabilitat. L’aposta li va sortir cara.

Probablement, el moment més trist de la història de Junts va ser el resultat de les eleccions de febrer de 2021. Però el moment més tens de la trajectòria d’aquesta formació va ser la decisió de Puigdemont de forçar la sortida del Govern Aragonès. Se’n va sortir per un escàs marge davant Jaume Giró. El conseller d’Economia i líder de facto de Junts en aquell Govern bipartit va presentar batalla i va defensar amb vehemència la continuïtat del Govern. El seu argument s’ha demostrat encertat: l’exconseller profetitzava —com Trias— que la ruptura del Govern també esmicolaria la pax independentista "i per molts anys". Quanta raó! Tanmateix, en un gest tan magnànim com intel·ligent, Puigdemont ha fet entrar Giró —un dels tipus amb més talent de l’univers juntaire— a la nova Executiva. En canvi, no ha estat tan generós amb el sector més afí a Laura Borràs.

Junts-Puigdemont necessita (revifar) la base de l’independentisme. És a dir (ampliar) la base. Només un Parlament amb majoria absoluta de l’independentisme permetrà a Junts recuperar la cobejada presidència de la Generalitat

Rull, Turull i Castellà

L’exprès Josep Rull es consolida com la màxima figura institucional de Junts. És també un home pont, conciliador, de bon caràcter i sempre predisposat a refer l’entesa amb l’altre actor principal de l’independentisme. Tot plegat —com Giró— el fa una rara avis. Incondicional de Puigdemont i alhora la versió més socialdemòcrata de Junts. Més nacional que nacionalista, més assenyat que arrauxat. Però d’una enteresa i compromís insubornables.

El també exprès Jordi Turull guanya per golejada el seu pols amb Laura Borràs. En paral·lel, Turull ha obtingut la millor recompensa, la confiança d’un Puigdemont que com a retorn i progressivament —com en el cas de Míriam Nogueras— ha anat consolidant-lo en el seu nucli dur (al costat de Rius i Batet) en equilibri amb el grup de Waterloo, al marge de l’estructura orgànica de la formació. Turull no només manté la continuïtat com a secretari general sinó que ho fa amb un major ascendent sobre Puigdemont. En un partit amb un hiperlideratge és tant o més important la proximitat al líder que el càrrec que nominalment es pugui ostentar.

L’històric Toni Castellà és un altre dels vencedors del Congrés. Dels que guanyen més influència orgànica després que ha sabut jugar amb habilitat la dissolució de Demòcrates dins de Junts. Castellà ha passat d’estar en l’òrbita d’Oriol Junqueras (2017) a posicionar-se com una de les persones de més pes en l’univers puigdemontista. Fa anys que brega, és astut i arriba per quedar-se.

El futur, assaltar el Govern de la Generalitat

La formació de Puigdemont s’ha erigit en única alternativa al Govern de Salvador Illa. El resultat de 12 de maig va ser més celebrat que el de febrer de 2021 malgrat la desfeta global de l’independentisme i la nítida victòria de Salvador Illa. El motiu, tal com va traslladar Puigdemont als seus, va ser "la ruptura de l’empat tècnic amb ERC". Waterloo va viure amb més incomoditat la investidura de Pere Aragonès el 2021 que la de Salvador Illa l’agost de 2024 que, a més, li ha servit de pretext per intensificar la confrontació amb els republicans. La pretensió d’ERC de disputar l’hegemonia a Junts era la principal preocupació de Junts. En la mesura que s’ha dissipat aquesta alternança —si més no a curt termini— es dibuixa un horitzó més plaent. En un futur Govern, com ha de ser, ERC tornaria a la condició de força subalterna.

La paradoxa és que Junts necessita, per aquest dolç futur, que l’independentisme sigui majoritari al Parlament, l’únic que permetria —si més no de moment— recuperar la presidència de la Generalitat autonòmica. Una fita que en alguns moments havia estat menyspreada en detriment del Govern del Consell per la República que havia de ser el Govern efectiu "sense les limitacions de la Generalitat" es deia. Descartada aquesta vel·leïtat, resta ara saber quina funció se li atribueix al Consell per resultar atractiu i justificar la seva continuïtat.

El problema és que la patacada dels republicans —i de la CUP— és precisament el que de debò va impossibilitar l’anomenada ‘restitució’, la principal bassa electoral de Junts que aquesta vegada no va flirtejar en campanya ‘amb aixecar la DUI’ ni amb cap de les consignes de l’uniteralisme. Si Josep Rull presideix el Parlament és precisament perquè la suma amb ERC i la CUP ho va fer possible. Junts-Puigdemont necessita (revifar) la base de l’independentisme. És a dir (ampliar) la base, ometent la paraula maleïda. Només un Parlament amb majoria absoluta de l’independentisme permetrà a Junts recuperar la cobejada, ara ja sense subterfugis, presidència de la Generalitat.