Profundament enamorat. Pedro Sánchez ha dit que està profundament enamorat de la seva dona i no s’han fet esperar les burles. Les que tenen mala llet i les que simplement hi posen humor. Les burles que van des de les “baixes romàntiques” fins als que dubten d’aquesta afirmació. No sé si darrere de la carta de Pedro Sánchez hi ha la literalitat del que explica el president espanyol o qualsevol de les teories que des que va penjar la seva carta a X s’han fet sobre el perquè un home que ha escrit Manual de resistencia es planteja deixar-ho per un tema aparentment menor a altres. Teories que no val la pena repetir perquè cadascú en té una. És més interessant posar el focus en el perquè encara avui hi ha burles sobre l’estat emocional d’un concursant en programes de televisió o de per què un polític trist és objecte de mofa en un món en què he sentit dir des del primer dia que “la política és cruel”. La política, que gestiona el bé comú, és cruel? Doncs anem arreglats si no hi ha humanitat a la política. O en els mitjans de comunicació. Tenia raó Kapuściński. Un periodista ha de ser bona persona.
El poeta de capçalera, l’home de Nova Jersey que aviat ens visitarà, té un repertori on triar i remenar per descriure aquest moment. Ara entendran la tria del rocker veterà. Tenint en compte la fama de supervivent del protagonista, Tougher than the rest seria la més adient. Més fort que els altres, li podria cantar Pedro a Begoña. També If I should fall behind, que parla del camí que, plegats, segueixen dues persones profundament enamorades. Vam dir que caminaríem junts. Però, si et passa alguna cosa, t’esperaré. I si em quedo enrere, espera’m. En fi, que cadascú triï la que vulgui. Ara, si recorro al Boss és per reivindicar el dret a rendir-se. És el més antisistema que hi ha. I, per tant, és sa. Si hagués de fer una aposta, que no faria amb diners pel mig, és que Sánchez dirà dilluns que continua, però, insisteixo, s’ha de reivindicar el dret a rendir-se. Durant molts anys, i encara ara, a Catalunya algú va agafar la bandera del No surrender. Al marge que seria millor que fossin coherents entre el que prometen i fan, per exemple l’infern fiscal en què han convertit Catalunya, és una apropiació indeguda. Diu la cançó: “We made a promise we swore we’d always remember, no retret, baby, no surrender”. Vam fer una promesa que vam jurar que recordaríem sempre: cap retirada, cap rendició. Doncs mira, a vegades, és millor rendir-se.
Quan Pedro Sánchez, o vostè, plegui, el que quedarà en el seu sentiment més íntim, que és el que val, no serà cap fita política
A la generació X, a la qual pertany Sánchez, els pares els van ensenyar que a la vida s’ha de pencar sense protestar. Aquest era el valor. Potser per això és la generació més workahòlica que existeix. Però aquests pares que tant treballaven, quan han marxat, el que han deixat no són les hores de feina. Han deixat una família i tot l’amor que els han donat. Així que quan Pedro Sánchez, o vostè, plegui, el que quedarà en el seu sentiment més íntim, que és el que val, no serà cap fita política. Serà el bé que hagi fet a la gent a qui ha estimat i amb qui ha fet camí. El trobador de Nova Jersey va recuperar els seus amics quan va veure que ens perdem a nosaltres mateixos en coses a fer i en factures per pagar i perdem de vista que tot això no té sentit sense algú al costat, sense els germans de sang. Herman Melville va entendre que si perds de vista el sentit de la vida i dediques tot l’esforç a una obsessió equivocada —sigui caçar una balena blanca com el capità Ahab, sigui el que sigui—, portes la teva tripulació al desastre. I, per tant, o et poses al carril correcte o, davant de l’obsessió, és millor rendir-se.