Com és ben sabut, la renovació dels vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha restat bloquejada durant més de cinc anys. S’han sobrepassat no ja amb escreix sinó amb obscenitat els tempos previstos a la constitució. Qui ho ha provocat? De nou, el PP. Sabent-se imprescindible —cal una majoria de 3/5—, ha demorat l’acord tant com ha volgut. Ja ho té, això, la dreta espanyola: quan obté la majoria democràtica, respecta els procediments i el funcionament ordinaris dels òrgans constitucionals. Quan no l’obté, s’empesca vies per entorpir-ne la tasca o, com en aquest cas, la renovació. Així perpetua, més enllà del mandat legítim, una majoria ideològica que, indegudament prorrogada, esdevé il·legítima.

El CGPJ és l’òrgan de govern dels jutges. No dicta sentències ni resol casos, però exerceix funcions molt rellevants. Com ara decidir quins jutges —Marchenas, Llarenas, Lamelas i companyia— arriben al Tribunal Suprem. Seran aquests els qui jutgin els càrrecs públics a qui s’imputi la comissió d’un delicte. Per això l’elecció dels vocals del CGPJ és tan llaminera pels partits polítics: se sobreentén que, escollint el CGPJ, estàs escollint, de manera indirecta, el teu futur jutjador —o el del teu adversari polític—. I, és clar, si l’elegit és més de la teva corda, les opcions de sortir-ne il·lès tu —o escaldat el teu adversari— augmenten correlativament.

Finalment, PSOE i PP van posar-se d’acord sobre el nom dels vint vocals. Però, de cop, van tornar a saltar totes les alarmes. Al bloqueig polític —ja superat— de l’elecció dels vocals del CGPJ el succeïa, sense solució de continuïtat, un segon bloqueig intern, ara estrictament ideològic, entre els mateixos vocals respecte de qui havia de ser el president del CGPJ. Finalment, però, aquest dimarts els vocals han elegit com a presidenta Isabel Perelló. Tothom respira, ara ja sí, tranquil.

De la nova presidenta, els mitjans n’han destacat quatre trets: la seva trajectòria jurídica i el fet de ser, alhora, dona —ja tocava, en efecte, que una dona presidís el poder judicial!—, progressista i catalana. I, és clar, des del catalanisme ja s’estan sentint veus que reben aquest nouvingut ‘progressisme judicial’ com l’inici d’una etapa prometedora per a Catalunya. Per això és un bon moment, crec, per fer-nos dues preguntes: què implica, a Espanya, ser un jutge ‘progressista’? I com s’articula aquest progressisme judicial amb la ‘qüestió catalana’? Aquestes preguntes me les faré, és clar, no amb referència a la nova presidenta —a qui desitjo tota la sort del món—, sinó en abstracte, en general. Fem, així doncs, una mica de memòria històrica.

El 'progressisme judicial' espanyol, quan topa amb la qüestió catalana, adopta uns plantejaments tan radicals, conservadors o reaccionaris com els del bloc 'conservador'

Durant les negociacions entre els vocals per escollir el seu president —finalment presidenta—, es van produir algunes anècdotes il·luminadores. En els seus intents i esforços per trobar un candidat de ‘consens’, el sector ‘conservador’ va proposar, com a perfils ‘conservadors-progressistes’ —és a dir, ‘conservadors però tampoc massa’—, els magistrats Pablo Lucas i Carmen Lamela. El primer és qui va autoritzar, via Pegasus, les escoltes i intervencions de les comunicacions dels polítics, advocats de polítics i activistes catalans vinculats al procés —sembla que sense el menor matís ni limitació respecte del que li demanava la policia—. Quin ‘progressisme’ jurídic més encoratjador! La segona és qui va acordar, per la via exprés, la presó preventiva de mig govern català en el post 1-O. No descartéssim pas que fos aquesta actuació 'conservadora-progressista' la que la catapultés, poc després, al TS.

Veiem, per tant, que el ‘progressisme’ que pot proposar el sector conservador de la carrera judicial és el de Pegasus o la rebel·lió, dues de les principals Armes de Destrucció Jurídica —aquestes perfectament localitzables— que s’han esgrimit contra l’independentisme català. Però aquest seria, és clar, un ‘fals’ progressisme judicial. Abordem, ara, el pur o real, el ‘progressisme-progressista’. Aquí el drama s’aguditza, perquè no t’ho esperes tant. Comencem: a les estrades del tribunal de la sentència del procés —la de la sedició; la que, convé no oblidar-ho, va condemnar a polítics catalans a fins a 13 anys de presó— hi seia, jugant-hi, a més, un paper destacat, un dels fundadors de la molt ‘progressista’ associació judicial Jutges per la Democràcia. La mateixa associació de la qual alguns jutges en vam haver de marxar cames ajudeu-me, estupefactes per la nul·la ‘sensibilitat jurídica’ que mostraven els seus membres davant les creixents vulneracions de drets fonamentals que van començar a produir-se a Catalunya des del 2017.

Però, què s’ha d’entendre, per ‘progressisme judicial’? Simplificant-ho, una mentalitat jurídica que atorga preferència a l’exercici real i efectiu dels drets fonamentals i que concep el dret més com una eina de progrés social que no pas d’imposició retrògrada de l’statu quo existent. Aquestes notes les té, en general, el 'progressisme judicial' espanyol —el real—. Però quan, de cop, topa amb la ‘qüestió catalana’, s’encalla, es bloqueja, es cala. Li muta la mirada i adopta uns plantejaments tan radicals, conservadors o reaccionaris com els del bloc 'conservador'. Així ho fa, almenys, en les resolucions i els moments més transcendentals. Després, quan les aigües es calmen, torna a posar-se les ulleres de pasta i de les sentències unànimes passem al rebrot d’esporàdics —i ‘extemporanis’— vots particulars dissidents —'progressistes'—.

La realitat és aquesta i no una altra. I faríem bé de tenir-la present. Que notícies recents com l’elecció d’una presidenta ‘progressista’ del CGPJ —a qui desitjo, insisteixo, tota la sort del món— no ens enterboleixi la visió. La pregunta important és la següent: si d’aquí a uns anys torna a produir-se a Catalunya una reactivació dels plantejaments d’emancipació nacional, la reacció del ‘progressisme judicial’ espanyol tornarà a ser la de l’alineament estricte —gairebé militar— amb la ‘dreta judicial’? Abraçarà de nou, o rebutjarà, fer-li un segon 155 al ja moribund principi de legalitat? Que cadascú respongui per si mateix.