Ha estat en l’àmbit de l’ensenyament on el progressisme papanates ha fet més mal, aquí i fora d’aquí, propagant una pseudoideologia bonista/paternalista entre pares i mares, mestres i professors i sindicats. Partits i governs han fet bandera d’un populisme suposadament progressista, enrotllat dirien alguns, que ha perjudicat sobretot els alumnes de famílies amb menys recursos, com suggereix l’informe PISA acabat de publicar.

A força de fracassos, ens anem adonant que la teoria segons la qual els nens a l’escola sobretot han de ser feliços ha estat un desastre. Es van suprimir les notes, es va erradicar el premi i el càstig, tothom passa de curs malgrat no haver aprovat les assignatures, amb la qual cosa els mestres (i també els pares) han perdut l’autoritat i tot esdevé tan relatiu que els alumnes es queden orfes de referents, i això si no s’identifiquen amb referents tòxics de procedència extraescolar.

A l’escola s’hi va a aprendre i l’aprenentatge requereix esforç, treball intel·lectual, també exercitar la memòria i certa disciplina. I això no vol dir que els estudiants hagin de ser infeliços. No convé, per descomptat, remuntar-se a l’escola repressiva de quan a la dictadura la consigna era “la letra con sangre entra”, però potser és conseqüència d’aquelles barbaritats viscudes que hem passat a l’altre extrem.

Suprimint les avaluacions objectivables, l’alumne no acaba d’entendre quin valor té el seu treball, però es perd també informació sobre l’evolució del grup, amb la qual cosa difícilment les famílies, les escoles i els governs podran aplicar mesures de millora basades en dades empíriques. I el que sol passar llavors és que s’improvisen mesures no verificades, però, això sí, justificades des de punts de vista ideològics, no pas científics.

La intenció declarada del bonisme presumptament pedagògic ha estat afavorir l’equitat i els resultats han estat el contrari del que verbalment es pretenia, perquè les desigualtats han augmentat. Si l’esforç no té premi, ni reconeixement, ni prestigi, decau l’esperit de superació i la ganduleria genera fins i tot solidaritat com si fos una modalitat de rebel·lia. Si per mantenir la igualtat de grup, tots han de córrer a la velocitat del més lent, difícilment ningú farà una gran carrera i els més espavilats es frustren, i en alguns casos fins a desentendre’s i abandonar els estudis.

A l’escola s’hi va a aprendre i l’aprenentatge requereix esforç, treball intel·lectual, també exercitar la memòria i certa disciplina. I això no vol dir que els estudiants hagin de ser infeliços

Paradoxalment, aquests abanderats de l’igualitarisme han desterrat la bata i l’uniforme de les escoles, quan era una pràctica disciplinària i inequívocament igualitària, segurament perquè la consideren autoritària, però el resultat ha estat que sovint els estudiants van a l’escola mig vestits com si anessin a la platja o a la discoteca i competint entre ells amb marques i estils.

Les desigualtats escolars es disparen perquè les famílies amb més poder adquisitiu no tenen problema per canviar d’escola o paguen el que calgui per completar la formació dels seus fills. En canvi, els alumnes amb bones o altes capacitats de famílies amb pocs recursos no tenen manera d’escapar de la condemna a la mediocritat.

Després de publicar-se l’informe PISA, els responsables d’Ensenyament han parlat d’immigració i pobresa infantil per justificar els resultats. Evidentment, no es pot negar l’impacte de la immigració, que a Catalunya és superior en percentatge al de qualsevol país europeu, i també és cert que la pobresa infantil és un hàndicap principal, però aquests fenòmens són factors constants del problema. No s’albira un temps sense immigració i sense nens pobres, per tant, caldrà una acció coordinada de les polítiques socials i les educatives. L’ascensor social funcionarà si s’aplica una metodologia d’ensenyament que ofereixi als estudiants immigrants i/o pobres els instruments i els coneixements necessaris per arribar a ser tan competents com els altres. I no al revés.

S’ha fet molta demagògia amb el fet que els alumnes immigrants no estan repartits de forma igualitària per burxar ideològicament en la diferència entre escoles públiques i concertades, quan sovint la diferència no és entre el tipus d’escola, sinó més aviat de barri. L’informe sobre Segregació Escolar presentat el 2016 pel Síndic de Greuges ja assenyalava que “hi ha escoles concertades notablement implicades en l’escolarització de l’alumnat immigrat, igual que hi ha escoles públiques escassament implicades”. A Barcelona, l’Escola Pia del barri de Sant Antoni acull tants o més alumnes immigrats que les escoles públiques veïnes, però menys que l’Escola Pia de Sarrià i que les escoles públiques dels barris més benestants.

S’han suprimit les notes, els premis i pares i mestres han perdut l’autoritat. Suprimint les avaluacions objectivables l’alumne no acaba d’entendre quin valor té el seu treball i decau l’instint de superació

El problema sorgeix quan, a causa de l’elevada complexitat i la manca de recursos, l’escola deixa de funcionar. Llavors és inevitable que els pares que puguin canviaran el fill d’escola, i aquell centre esdevindrà un gueto. Per garantir la igualtat d’oportunitats, cal atendre els alumnes que presenten una problemàtica social més gran destinant-hi més recursos, amb més personal i més hores i més dies, a una atenció específica i especialitzada, però també exigent, que a força d’augmentar la competència afavorirà la integració. Sí, és un desafiament enorme, però el bonisme paternalista els condemna a no sortir del pou.

Robert Putnam, investigador de Harvard, autor de l’assaig Our kids (Els nostres nens) ha denunciat l’augment alarmant de les desigualtats entre la població infantil als Estats Units. Exactament el mateix que ara passa aquí. Recorda que durant la major part del segle XX tots els nord-americans de totes les classes tenien lliure accés a les activitats extracurriculars, un factor de cohesió social. “Els fills del conserge i del director del banc jugaven al mateix equip de futbol, però avui qui vulgui jugar a futbol o tocar un instrument a la banda ha de pagar 1.600 dòlars de mitjana i no s’ho poden permetre famílies monoparentals amb una renda que amb prou feines arriba als 16.000 dòlars...”.  Efectivament, les activitats extraescolars, esportives o artístiques, són instruments magnífics per integrar alumnes de diferent procedència social sempre que siguin gratuïtes i ben dirigides.

I no cal dir que l’educació pateix també les conseqüències de la polarització política, perquè és on els partits aprofiten per identificar-se ideològicament. Espanya és el país que ha promulgat més lleis d’educació en menys temps, sempre al ritme dels canvis de govern i de les obsessions de tal o qual ministre, com quan José Ignacio Wert pretenia “españolizar a los niños catalanes”. La qualitat de l’ensenyament marca el futur del país, però no hi ha hagut manera d’arribar a un consens mínimament bàsic.

La política, l'espanyola i la catalana, no ha contribuït gaire a millorar la qualitat de l’ensenyament. És obvi que el pressupost d’Educació ha de ser una prioritat nacional i que no s’hi dediquen prou recursos per raons diverses, però també és important fixar criteris d’inversió més racionals que electorals. En moments de dificultat personal, l’anterior conseller va destinar 50 milions d’euros per regalar indiscriminadament a les famílies, independentment que fossin riques o pobres, 100 euros en material escolar a ingressar directament al comerç venedor. No és segur que la mesura hagi millorat la qualitat de l’ensenyament. Tampoc no és segur que hagi decidit a les famílies adoptar un comportament electoral determinat. El que sí que va transcendir és la indignació d’escoles i professors. Hi ha 638 escoles de màxima o alta complexitat amb tota mena de necessitats i reparacions pendents. Amb 50 milions d’euros potser algunes, les més necessitades, haurien resolt problemes més urgents i més greus.

A banda de la manca de recursos, les batalles ideològiques a Espanya i a Catalunya han deteriorat la qualitat de l’ensenyament i han contribuït a l’augment de les desigualtats

A Catalunya el sector de l’ensenyament ha estat tradicionalment conflictiu, on el sindicat majoritari USTEC ha mantingut sistemàticament una actitud bel·ligerant i una addicció a la convocatòria de vagues exigint sempre menys hores i menys dies, que és precisament el que es nota a faltar en el sistema actual, segons diversos estudis d’especialistes. En tota la seva història USTEC només ha tancat un acord amb el Departament d’Educació, va ser l’any passat quan el conseller Cambray, desesperat, va accedir a reduir una hora lectiva i compensar-lo amb la contractació de 3.500 nous docents interins que es van haver d’incorporar a mig curs, provocant un desori especialment als instituts. I a les acaballes d’aquest curs, bona part dels interins han agafat la baixa per preparar les oposicions.

Hi ha un greu problema d’interlocució i lideratge. No solen coincidir les pretensions sindicals amb les prioritats constatades pels directors i caps d’estudis dels centres. Les reivindicacions sindicals contradiuen sovint les conclusions de les recerques més compromeses en millorar la qualitat de l’ensenyament. Els sindicats representen a penes el 20% del professorat, però fan molt soroll, aprofitant-se del silenci del 80% restant. Com cantava Gertrudis, si tothom calla, hem perdut la batalla.