Lisboa, agost de 1641. Fa 383 anys. Francisco Sánchez Márquez, agent al servei de la monarquia hispànica (de l’oficina del Espia Mayor del Reino) confirmava l’existència d’una gegantina conspiració per a independitzar Andalusia. Sánchez havia estat contactat -erròniament- per Nicolas de Velasco, un religiós que feia les funcions d’agent al servei del duc de Medina-Sidonia (el cap del moviment independentista andalús), mentre sondejava possibles suports a la causa des de la capital del regne de Portugal, independitzat de la monarquia hispànica poc abans (novembre, 1640). A partir d’aquest fet, l’aparell hispànic, dirigit pel comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari de Felip IV) desarticularia la conjura independentista andalusa amb la detenció i empresonament dels seus líders.

L’oblit deliberat d’aquell episodi històric

Després de la seva desarticulació (setembre, 1641) aquell projecte va caure en l’oblit, i durant segles, la historiografia espanyola s’ha limitat a minimitzar-lo o, fins i tot, l’ha ignorat deliberadament. En el millor dels casos, l’ha tractat com el deliri d’un petit grup d’aristòcrates ociosos. Però la investigació moderna desmenteix la versió tradicional de la historiografia espanyola i posa sobre la taula l’existència d’un fenomen que es va forjar en un context social, polític i econòmic favorables a un ambiciós projecte independentista, de gran calat, que havia previst situar Andalusia en el mapa de les potències europees; i que hauria pogut canviat la història andalusa i de la monarquia hispànica. En l’actualitat, ja no es parla d’aquell fenomen com una “bufonada”, sinó com un projecte revolucionari que no va arribar a esclatar.

Que era Andalusia el 1641?

En primer lloc hem d’aclarir que el mapa de 1641 del sud peninsular no era el mateix que l’actual. Andalusia era una regió de la Corona castellanolleonesa que ocupava la vall mitja i baixa del riu Guadalquivir, més o menys, la meitat occidental de l’actual territori (des de Córdoba a fins a la desembocadura) i la costa atlàntica (des de Gibraltar fins el Guadiana). La resta de l’actual Andalusia era una altra regió castellanolleonesa anomenada regne de Granada. També convé dir que, des de l’inici del segle XV -amb l’obertura de les rutes atlàntiques (cap a Àfrica i cap a Amèrica)-; Andalusia era la regió més rica de la Corona castellanolleonesa. Era la plataforma de llançament dels viatges atlàntics que promovien les classes mercantils de bona part d’Europa establertes a Sevilla i a Cadis. I des de 1504 era la porta hispànica d’Amèrica.

Quin era el paisatge econòmic a l’Andalusia de 1641?

Però a partir de 1600 s’havia produït una sobtada caiguda de l’arribada d’or i plata procedent de les colònies hispàniques d’América. Segons l’historiador John Stoye, professor de la Universitat d’Oxford, entre 1580 i 1640 aquesta caiguda seria del 80% i les seves causes s’atribuirien a l’esgotament de les mines, als naufragis o atacs pirates als convois de la “carrera de Indias” o, senzillament, a la corrupció de les classes funcionarials hispàniques a les colònies. El mateix professor Stoye revela que la monarquia hispànica havia compensat aquesta caiguda d’ingressos amb un increment “manu militari” de la pressió tributària sobre l’activitat econòmica andalusa en un 80%.

Qui eren els líders del projecte independentista andalús?

Els líders d’aquell projecte eren les dues primeres fortunes patrimonials d’Andalusia: Gaspar Pérez de Guzman y Sandoval, duc de Medina-Sidonia; i Francisco-Antonio Silvestre de Guzman y Sotomayor, marqués d’Ayamonte. Aquestes fortunes havien estat creades durant l’època de conquesta cristiana d’Andalusia (segle XIII). I per a entendre el que això significa direm que, Medina-Sidonia i Ayamonte eren cosins, i que, per exemple, el latifundi dels ducs tenia uns 6.000 Km2 (equivalent a l’extensió de les actuals comarques de Girona). I que, des que un avantpassat de la casa havia comandat  “l’Armada Invencible”, malgrat el desastre, ostentaven el càrrec, amb caràcter patrimonial i hereditari, de capità de les Costes d’Andalusia (equivalent a l’actual grau militar de capità general de la Zona Marítima de l’Estret). 

Per què s’ha negat la importància d’aquell projecte?

Basant-se en el perfil dels líders d’aquell projecte, la historiografia espanyola havia considerat que aquell episodi no passava de la categoria de conspiració de dues cases nobiliàries contra l’autoritat reial; que, en realitat, ocultava un conflicte d’interessos personals i familiars. Encara, fins a finals del segle XX, investigadors com els professors Antonio Dominguez Ortiz (Universitat Central de Madrid) o Juan Antonio Lacomba Avellán (catedràtic d’institut a Màlaga) proclamaven que aquell projecte mai no havia obtingut cap suport. Bàsicament, per dos motius. El primer per la bretxa socio-ideológica que separava aquella aristocràcia latifundista i rendista respecte a la societat plebea andalusa (les classes mercantils urbanes i les classes populars). I, el segon, pel caràcter “españolísimo” de la societat andalusa de l’època.

Realment, aquell projecte no tenia cap suport?

Però molt abans -a principis del segle XX- Blas Infante -considerat el pare de l’andalusisme modern- ja havia advertit sobre la importància d’aquell fenomen; de la rellevància de la seva iniciativa i de les repercussions del seu fracàs. No obstant això, no seria fins a finals del segle XX que, tant l’esmentat professor Stoye com el professor José Acosta Sanchez (Universitat de Barcelona); provarien, no tan sols, que tant el context econòmic com el context social eren, clarament, favorables al projecte independentista andalús. Les oligarquies, tant l’aristocràcia terratinent com les classes mercantils urbanes; que fonamentaven la seva força en el comerç colonial americà,  van veure amenaçat el sistema. I el poble menut, segons Stoye i Acosta, es va sentir interpel·lat per a fer front a aquesta situació d’amenaça.

Com ho valora la investigació més actual?

La investigació del professor Luis Salas Almela (Universitat de Córdoba) afirma que les principals cases nobiliàries andaluses (a més dels Medina-Sidonia i dels Ayamonte; els Arcos, els Alcalà o els Pozas); i l’elit de les classes mercantils de Sevilla i de Cadis (formada per riques nissagues de comerciants d’origen català, genovès, venecià, toscà, anglès, portuguès o neerlandès); estaven plenament implicades en aquell projecte. I la del professor Maurits Ebben (Universitat de Leiden) -que ha localitzat el quadern de bitàcora de l’almirall Artur Gijsels, comandant de l’estol naval anglo-neerlandès, que havia d’alliberar Andalusia-; afirma que la correspondència diplomàtica entre Països Baixos, Anglaterra, França i Portugal; revela un elevat grau d’implicació d’aquestes potències amb el projecte independentista andalús.

Que va passar amb aquell projecte independentista?

Els investigadors actuals posen el focus en les profundes diferències entre els dirigents per a explicar l’altra causa del fracàs d’aquell projecte. Medina-Sidonia s’inspirava en el recorregut del seu cunyat Joan de Bragança, que havia liderat la revolució portuguesa i havia estat coronat Joan IV de Portugal (1640). I, per tant, tenia l’ambició de crear el regne independent d’Andalusia. Però, en canvi, Ayamonte s’inspirava en la revolució catalana del president Pau Claris (1640) i proclamava que “tres sublevarse contra su señor (el rei hispànic Felip IV), ahora son requeridos por el propio rey para negociar con ellos”; i, per tant, el seu objectiu era constituir una República independent andalusa, amb el propòsit d’assolir el màxim consens possible amb les classes mercantils urbanes que també secundaven aquell projecte.

Com va acabar aquella revolució independentista andalusa?

Aquell projecte va ser avortat prematurament per l’aparell hispànic. No va ser, tan sols, l’error de Velasco a Lisboa; sinó la pròpia estratègia dels dirigents la que va posar el moviment al descobert. Medina-Sidonia i Ayamonte, que per la seva condició aristocràtica eren els màxims dirigents de l’exèrcit hispànic a Andalusia, van dilatar, sospitosament, l’ordre d’Olivares que els requeria atacar el recent constituït regne independent de Portugal. I el desembarcament l’estol naval anglo-neerlandés, que era el que explicava aquella dilació, no es va produir mai per que va ser interceptat i dissuadit per la flota de guerra hispànica al vèrtex sud-oriental de la península. Olivares -parent de Medina-Sidonia i d’Ayamonte !!!- els va detenir i els va sotmetre a un brutal interrogatori que provocaria la caiguda de tota la trama (octubre, 1641).

Que va passar amb els líders de la revolució independentista andalusa?

Els historiadors actuals consideren que la situació d’extrema feblesa del rei hispànic Felip IV i del seu ministre Olivares, escaldats pels revolucionaris portuguesos a Lisboa (1 de desembre de 1640) i catalans a Barcelona (26 de gener de 1641); no convidava a una represàlia exemplificant. L’aparell hispànic precisava de tots els suports possibles i Olivares va pensar que Andalusia -a diferència de Catalunya- era recuperable. Medina-Sidonia i Ayamonte van ser parcialment confiscats i totalment humiliats; però, inicialment, se’ls va perdonar la vida. Olivares, pel seu propi interès, va decidir “córrer un tupido velo”. Tot i això, el projecte revolucionari andalús -malgrat el seu fracàs- deixaria la seva empremta en la història: contribuiria a la ruïna de la carrera d’Olivares (1643), que havia estat el polític més poderós del segle XVII hispànic.