Cada cop més, la vida interna de les organitzacions polítiques s’ha reduït a una competició quotidiana de lideratges entre persones amb ambició de poder relegant la confrontació de projectes i/o programes quan, tot i acceptar la importància dels lideratges, resulta molt més determinant en l’èxit o el fracàs d’una opció política el grau de credibilitat del seu projecte polític.

El New Deal de Franklin Delano Roosevelt, la New Frontier de John F. Kennedy o el Yes, We Can de Barack Obama no van ser només eslògans publicitaris, sinó elaborats programes constructius. A Europa no es pot negar que Willy Brandt o Margaret Thatcher van ser lideratges fonamentats en sòlids projectes de transformació. Igual que a Espanya ho va ser en el seu moment el PSOE de Felipe González. A Catalunya, ens podríem remuntar a Prat de la Riba i, per descomptat, a Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb sengles projectes nacionals prou definits.

Quan els projectes s’esgoten i perden credibilitat, els líders cauen, com els va passar pràcticament a tots els líders suara esmentats. Hillary Clinton tenia fusta de líder, però a les eleccions de 2016 el projecte del Partit Demòcrata estava ja caducat. Després de 14 anys de govern, el programa modernitzador de Felipe González apareixia a ulls dels ciutadans com quelcom exhaurit, i el mateix va passar, després de 23 anys de Govern, amb la Convergència de Jordi Pujol.

El llibre de Núria Orriols, “Convergència”, posa en evidència que totes les iniciatives postpujolistes no són fruit de cap debat ideològic sinó més aviat improvisacions de caràcter merament tàctic determinades per la inseguretat davant la possibilitat de perdre el poder.

Acaben de publicar-se tres llibres que parlen de Pujol i de Convergència i que són complementaris. Llegint-los tots tres, els historiadors ho tindran fàcil, amb molta feina avançada, per entendre el que ha passat a Catalunya en aquest segle XXI i per què des d’una posició capdavantera s’ha reculat tan i tan ràpidament fins que un Pujol de gairebé 93 anys tornava la setmana passada a cridar novament a la resistència.

La setmana passada, es va presentar la reedició del seu llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, subtitulat Entre l’acció i l’esperança, amb una oportuna edició i introducció de Joan Safont (Editorial Comanegra). El llibre recopila escrits de Pujol del temps que va passar empresonat a Saragossa per la seva militància antifranquista. Són textos d’un Pujol jove que crida a la resistència davant del que considera “el procés d’esborrament de Catalunya”. En el pròleg d’aquesta nova edició, Pujol recorda ara que “l’ostracisme o el fracàs poden destruir una persona o arruïnar una causa, però potser també enforteixen el tremp, l’energia i l’esperança”. Un segon llibre és L’última conversa (Lapislàtzuli editorial), transcripció d’un diàleg profund i enriquidor entre Jordi Pujol i l’intel·lectual japonès Ko Tazawa. La trobada va ser el juliol passat a Queralbs, amb tots dos conscients que, per motius de salut, no es tornarien a veure.

Aquests dos llibres són principalment de pensament.  Al llibre dels Turons, Pujol diu que “Tinc embastat (mentalment) un estudi sobre els homes que en la literatura i la filosofia han conduït la moderna reacció espiritualista i antimediocre. Comprén Bergson, Boutroux, Péguy, Saint Exupéry, Nazim Hikmet, Faulkner, Kazantzaki, Van der Meersch, Steinbeck, Ernts Jünger, Malraux, Brecht, Hamsun, Fallada, Hemingway i, com a contrapunt o com a saludable advertència, Sinclair Lewis”. En la conversa amb Tazawa es parla més de Catalunya i del Japó, de geoestratègia mundial, de les necessitats i el control de l’energia i també molt de llengua i identitat.

El tercer, però no menys important, és el llibre que ha escrit la periodista Núria Orriols, titulat Convergència, amb un significatiu i discutible subtítol, Metamorfosi o extinció (Angle Editorial). Orriols ha portat a terme un treball immens de recuperació de dades i de fets per construir una meticulosa crònica política del postpujolisme donant les claus que expliquen la desarticulació del projecte polític que ha determinat la política catalana dels darrers 50 anys.

Jordi Pujol: “En la situació actual cal que l’estat major ordeni un reagrupament. Un tancar files. No una reculada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada. Massa avançada perquè potser s’ha anat més enllà del previst o del que el conjunt de l’exèrcit podia fer sense deixar zones descobertes...I la guerra pot acabar en derrota”.

Si en els dos primers llibres es perfilen les bases doctrinals que van donar lloc al projecte polític de Pujol, en la crònica de Núria Orriols es revela l’absència absoluta de pensament i de projecte. Des que es planteja la successió del fundador del partit, el desenvolupament del projecte polític de Convergència queda relegat davant la lluita pels lideratges i el manteniment del poder. En el front intern, la crònica d’Orriols esdevé una retransmissió de constants conspiracions internes, algunes que sonen grotesques, “turullistes contra rullistes” o les fantasies de l’anomenat “pinyol”, i en el front extern, un cúmul de decisions poc calculades, eleccions anticipades el 2012, el pas al costat d’Artur Mas i pacte amb la CUP per no perdre el Govern i d’altres ingènues i perilloses com la no-DUI del 2017. I, tal com exposa Orriols, totes les iniciatives postpujolistes, des de la reforma de l’Estatut fins a la reivindicació de la independència, no són fruit de cap debat ideològic i queden lluny de les elaboracions programàtiques de quan els eslògans de CDC eren “Anem per feina” o “Fem i farem”, sinó més aviat improvisacions de caràcter merament tàctic determinades per la inseguretat davant la possibilitat de perdre el poder, alguns el poder dins el partit, i tots angoixats davant els desafiaments del poder institucional. El trajecte que s’inicia amb la reforma de l’Estatut continua amb la reivindicació del pacte fiscal, es transforma en reivindicació sobiranista i acaba apostant amb escassa convicció per la independència, denota la pèrdua de confiança en el projecte original —qui perd l’origen, perd identitat— i la incapacitat per desenvolupar-lo en les noves circumstàncies de la política espanyola i europea. De fet, es va gestionar desplaçant inconscientment el projecte propi arrossegat cap a les posicions verbalitzades pels adversaris, sense més convicció que forçar el descarrilament de la força hegemònica. De fet, per uns i altres, passar de la reclamació del màxim autogovern a reivindicar la independència no és un canvi ideològic, sinó una opció estratègica adoptada a la defensiva.

I el més paradoxal de tot plegat és la nostàlgia que desperta encara avui el vell projecte pujolista. Xavier Trias lidera enquestes, la presentació del llibre dels Turons esdevé un homenatge al president, i republicans i socialistes postulen per assumir, si més no, una part de l’herència dilapidada, tot plegat sense que es pugui albirar un projecte de país. I sense projecte, no hi ha líder que pugui resistir.

En la conversa d’aquest estiu amb Ko Tazawa, diu Pujol: “Ja no em toca a mi fer res, però encara puc opinar. Sí que puc comentar la situació de gran desgavell que s’ha instal·lat a Catalunya i a la política catalana. Alguns poden creure que tenen les idees clares, i potser sí... però no ho sembla. I m’inquieta. Ara mateix no veig que com a país hi hagi unes prioritats definides. Tenim la línia del front desordenada. (...) Fent un símil militar, en la situació actual cal que l’estat major ordeni un reagrupament. Un tancar files. No una reculada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada. Massa avançada perquè potser s’ha anat més enllà del previst o del que el conjunt de l’exèrcit podia fer sense deixar zones descobertes... I la guerra pot acabar en derrota”.