Per damunt de la pluja d’ofertes puerils, com la dubtosa gràcia de parlar català al Congrés, la reforma del model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú o el reconeixement de la selecció catalana de petanca, l’únic polític espanyol que va reaccionar amb rapidesa (just l’endemà de les eleccions espanyoles), amb una mínima consciència de la necessitat de reformar el sistema, no va ser cap “progressista” ni cap camarada de la resistència antifeixista, sinó José Manuel García-Margallo. Del PP. Per exposar-ho amb brevetat, ell proposa una reforma estatutària que inclouria el reconeixement nacional, un blindatge de competències excloents i la submissió a un arbitratge diferent del TC en cas de litigi. També feia una recomanació: llegir les “Cròniques Parlamentàries” de Josep Pla. “Ahí está todo”, hi afegia. Ni de bon tros hi és tot, evidentment, però s’agraeix que algun polític veritablement preocupat pel conflicte Catalunya-Espanya hagi llegit una mica i hagi dit alguna cosa més que ximpleries. Encara tindran alguna cosa a dir, els del PP, en la interessantíssima conjuntura.

Ha començat el concurs d’idees, des del "tites-tites" del FLA a la gestió del futur aeroport Joan Miró. Que vagin passant. Jo m’inclino a pensar que aquesta vegada no hi haurà solució possible per a la governabilitat d’Espanya, com ho demostra el simple fet que Pedro Sánchez va convocar eleccions abans d’haver d’entrar en l’únic tema sobre el qual valia la pena dialogar. Sí que pot ser interessant, però, obrir l’oportunitat que ens sorprenguin i per ara Margallo és l’únic que ho ha fet amb una mica de profunditat. Molt més que els suggeriments de gerent de rebotiga d’Andreu Mas Colell, per descomptat. Les cròniques de Pla són un constant elogi a la política realista en contrast amb l’idealisme sense substància, però ja fa temps que la realitat ja no és cosa de gestories. Després de l’octubre del 17, precisament el que ha canviat no és l’auge de l’idealisme sinó l’existència d’una nova realitat. En primer lloc, el pacte constitucional ja no existeix. Aquesta realitat empírica em sembla que no és poca cosa. En segon lloc, farien bé els amants de la realitat d’observar que el referèndum es va produir i que fins i tot les sentències europees el reconeixen com a tal (llegeixin-les bé). Aquí ja no parlem d’idees, sinó d’una nova realitat que, entenc, costa encara de veure. Un consell: si és cert que els ritmes de la investidura no permeten gaires filigranes constitucionals a curt termini, sí que es pot provar de reconèixer els fets del passat recent en lloc d’intentar amagar-los. No és reconèixer un conflicte, com a idea abstracta en una taula coixa: és reconèixer el que ja ha passat. La realitat, simplement.

El diàleg amb Espanya es pot produir, però el diàleg amb els catalans no podrà tampoc eludir ni l’octubre del 17 ni la necessitat de saber on és la porta de sortida

Una altra realitat que costa d’assumir és que la governabilitat d’Espanya és en mans de no espanyols. No de gent que no se’n sent, o que odiï res, sinó que simplement no n’és. Per dolorós que pugui ser veure que uns forans posen i treuen presidents, no n’hi ha per a tant, i no és res que no hagin fet ells amb Catalunya de forma recurrent i sistemàtica. Diu Pla que “el separatisme és una cosa infinitament delicada. Pot ésser un sentiment seriós, però pot ésser també un bluf considerable”. I és que no només a l’altra banda necessiten ser realistes: el diàleg amb Espanya es pot produir, però el diàleg amb els catalans no podrà tampoc eludir ni l’octubre del 17 ni la necessitat de saber on és la porta de sortida. Sense això, bona part de nosaltres ja no ens creurem res ni allà ni aquí. De fet, des del 2017 res més ja no importa gaire.