L'elogi que Antoni Puigverd ha dedicat al llibre de Jordi Amat sobre Gabriel Ferrater m'ha deixat sense paraules. No puc dir que la llepada m'hagi sorprès; tinc una edat i ja fa anys que llegeixo diaris, sobretot La Vanguardia per raons de feina, però sí que m'ha sorprès la violència de la darrera frase. Acusar la Marina Porras d'autolesionar-se per reforçar l'homenatge a Amat és excessiu fins i tot per un home com ell, tan morbós i tan traumatitzat per la seva pròpia covardia. La Marina no té cap culpa que l'Amat hagi escrit una biografia oportunista i fluixa, ni molt menys que l'escola i la premsa en català hagin anat desvestint les construccions quixotesques del vell franquisme intel·lectual.

L'estirabot de Puigverd m'ha fet pensar en una cosa que em va escriure la meva estimada Andrea Levy fa uns mesos. Ja sé que molts lectors creuen que les converses privades no s'han de publicar, però jo no vull guardar al meu cor converses que només tenen interès pel seu significat polític. Levy va reaparèixer amicalment a primers d'any, just quan Salvador Sostres començava a escalfar la precampanya anunciant la destrucció econòmica i social de tots els catalans que no es rendissin. Llavors, un dia que volia aconsellar-me, li vaig dir que estava encantat de poder parlar amb ella, però que no promocionaria el raper Alizz ni molt menys m'adaptaria mai a l'espanyolització que proposen els partits.

"Ets un home ple d'odi contra tu mateix, espero que t'alliberis d'aquesta llosa", em va respondre. D'entrada vaig quedar estupefacte. O sigui, vaig pensar, que si no em nego a mi mateix et semblarà bé que passi misèries; trobaràs que em mereixo acabar primet com un fideu, per dir-ho com el Sostres. Després em vaig adonar que aquest missatge culpabilitzador es llença, amb una creixent mala hòstia darwinista, des que es va aplicar l'article 155. En els bons temps de l'autonomia, els meus amics de CiU el cuinaven més amablement tractant de boig qualsevol dels seus simpatitzants que no ajupís el cap davant la suposada superioritat intel·lectual de Javier Cercas, Arcadi Espada o fins i tot el mateix Puigverd. Ara, sense la vaselina catalanista, la cosa va sortint de mare.

A poc a poc el país s'està fracturant entre el món oficial i allò que els polítics en dirien el carrer. La idea que les conviccions no tenen cap significat ni cap valor, en darrera instància transmet la sensació que la vida no val res, i la gent que no depèn de l'estipendi públic, com és lògic, es desentén d'aquesta merda. A mesura que es comença a veure que, a canvi d'una trona, o d'un focus, tothom diria el que calgués, la política, el funcionariat i el periodisme van perdent adeptes i el règim comença a reescalfar-se abduït pels seus propis miralls totalitaris. Només cal veure com els tribunals han començat a intervenir la cambra espanyola, igual que fa uns anys van intervenir la catalana, per adonar-se que la foscor s'escampa, si no se li oposa resistència.

Sense anar més lluny, en el mateix exemplar que porta l'article de Puigverd, veig que Ivan Redondo es pregunta si Espanya és una democràcia: és ben bé com si La Vanguardia es publiqués a Madrid i aquests anys no hagués passat res a Catalunya. El país cada dia fa pensar més en Allo Allo, aquella sèrie còmica de nazis i francesos que va tenir tant èxit entre els nostres pares, potser perquè els ajudava a riure's del franquisme. Quan Marc Álvaro o Joan Esculies es preocupen de la popularitat que està agafant el terme "règim de Vichy" no pateixen pas per la memòria històrica, tot i que esmentin els jueus. Es preocupen perquè el mite de la resistència desconnecta els catalans de les institucions, trenca el vincle sentimental que lliga el país amb la malla politicomediàtica de la Transició que el sistema tracta de refer per sobreviure.  

Després d'haver destruït el joc democràtic, l'Estat vol fer-nos creure que tot passa per la política i especialment pels partits intervinguts pels jutges. Com ja es va veure durant el procés, l'ideal democràtic de Madrid i Barcelona és el flautista d'Hamelin i això, combinat amb la pressió de l'Estat per liquidar l'independentisme, ha fomentat una cultura de la submissió tremenda. La psicosi creada per la política és tan forta que fins i tot els vells amics d'Ordre i Aventura prefereixen divagar sobre les collonades més etèries i monjils que no pas tenir una situació incòmoda amb determinats aprofitats i cucs.  

Puigverd pot escriure tantes vegades com vulgui que Amat ha escrit un gran llibre i que Ferrater era un home embussat per la beguda, però tots sabem què va passar durant el franquisme i tots sabem què passa ara. Tots sabem per què tanta gent calla o diu una cosa en privat i l'altre en públic. Tots sabem per què les vedets joves de la vella convergència comencen a treure pipes i bíblies i a parlar dels fills com bojos, ara que els inventors d'Ada Colau i Manuel Valls miren de ressuscitar el prestigi de Xavier Trias. Tots sabem per què Trias diu que Barcelona no pot ser la ciutat del sexe i de la droga fàcil. Tots sabem que la por fomenta la hipocresia i els discursos nacionalcatòlics i tots sabem perfectament, fins i tot quan ens falla la força, que Déu té molta feina i que només ajuda als qui s'ajuden.