Aquests dies ens ha quedat més que demostrat que, amb el bonisme, no es pot anar ni a comprar una barra de pa; perquè ni pesa el que ha de pesar, ni alimenta el que ha d’alimentar. La setmana passada, a Barcelona, un home, amb tota la prepotència possible i més, va començar a bufetejar unes dones que esperaven el metro. Imagina’t, per un moment, que estàs tan tranquil·la esperant el metro i, sense que sàpigues d’on baixa, reps una plantofada a la cara que et tomba a terra. Aquest individu devia pensar: "Ai, no sé què fer avui, m’avorreixo... Vinga, me’n vaig al metro a repartir hòsties, a veure si em distrec una mica i em desestresso, que a Catalunya, menys parlar català, t’ho deixen fer tot". Les conseqüències de l’acte d’aquest energumen van quedar reduïdes a identificar-se davant dels Mossos i anar-se'n cap a casa. Apallisses una dona i només t’agafen el número de DNI per saber qui ets i per sumar-te un punt més a la teva llista de delictes. No el van detenir fins que les xarxes van bullir i treure foc per la boca; és a dir, per la pressió social. Hem de ser els ciutadans els que ens hem d’encarregar que es faci justícia? Perquè, si és així, ens podrien descomptar un tant per cent dels impostos que paguem i que no es veuen reflectits enlloc: ni en la sanitat, ni en l’educació, ni en la justícia. Què els estem dient als delinqüents amb aquesta actitud, que facin el que facin la llei els empara?

La tolerància no és abaixar-se els pantalons cada cinc minuts; la tolerància és acceptar les diferències i integrar-se en les cultures que t’acullen

Continuem amb el segon exemple de bonisme. Es veu que a uns estudiants d’ESO d’un centre educatiu de Girona no els venia de gust parlar català, ni tan sols a la classe de llengua catalana. No és cap acudit, és la trista realitat que viu Catalunya per estar sotmesa a una política bonista de pa sucat amb oli. Deixant de banda el fet que viuen a Catalunya i que han de saber parlar i escriure en català per respecte a la cultura que els ha acollit; aquests vailets són uns maleducats i uns consentits. Volem un futur amb persones que no han rebut mai un no a casa? Volem un futur amb persones que no tenen cap mena de respecte per l’autoritat? Volem un futur amb persones que els importa un rave les altres cultures? Jo, personalment, no. Digueu-me perepunyetes, però no em refio ni un pèl de la gent sense empatia. I tot això es permet a Catalunya. Hem de ser bones persones, hem de ser tolerants, hem de ser educats, hem de canviar de llengua per no ofendre els pobres castellanoparlants que només parlen una llengua i que els fa mandra aprendre el català... Hi ha algun país del món que permeti que uns alumnes no facin el que els diu el professor i passin curs? Hi ha algun país al món que permeti que uns estudiants no parlin la llengua del territori i puguin anar passant curs? Oi que no? Doncs, per què els catalans hem de ser menys? La tolerància no és abaixar-se els pantalons cada cinc minuts; la tolerància és acceptar les diferències i integrar-se en les cultures que t’acullen.

Quina relació hi ha entre el primer exemple de violència contra les dones i el segon exemple de violència cap a la cultura catalana? Doncs, el bonisme, una falsa tolerància (que no s’aguanta per enlloc) que amaga la ineptitud per fer les coses bé. No complir les normes ha de tenir conseqüències, perquè, si no, la gent fotrà el que voldrà sempre i viurem immersos en el caos. Un nen que estudia en un institut de Catalunya està obligat a saber parlar i escriure en català; si no li dona la gana fer-ho, doncs se’l suspèn i no passa curs. Un home que viu a Catalunya està obligat a respectar les dones i a no agredir-les; si ho fa, li ha de caure una pena per haver comès un delicte. Si no fem les coses bé, això serà xauxa. No confonguem tolerància amb "que tothom faci el que li roti". Cada país té les seves normes i qui hi viu les ha de respectar. Catalunya no pot ser menys. Prou bonisme i més autoestima.