En un article recent escrivia sobre el perill dels eslògans, i l’acabava amb l'afirmació següent: “Per tot plegat, he emprat en el títol la paraula perill. Perquè els eslògans poden dur a la reiteració, al buit o a la presentació d’objectius inabastables. I, compte amb els bumerangs, que poden ser dolorosos”.

M’han vingut al cap aquestes frases escoltant reiteradament l’actual president de la Generalitat de Catalunya afirmar que “tothom que ve a millorar Catalunya és català”. He de confessar que he hagut de llegir-ho unes quantes vegades per a intentar captar la substància del missatge. Un missatge que ha reiterat en ocasions tan solemnes com la seva al·locució de l’Onze de Setembre, Festa Nacional de Catalunya. Ni més ni menys que el seu primer discurs institucional i, per tant, és de suposar, on aboca el seu pensament polític més profund.

La frase textual d’aquest primer discurs institucional fou: "Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: tothom que ve a millorar Catalunya és català. Amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres".

Què vol dir millorar en aquest context? Bé, el president no ho aclareix en el seu text, però si anem al Diccionari General de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans hi veurem diversos significats...

Si millorar ho analitzem com a verb transitiu, significa fer passar d’un estat a un altre de millor. Es tracta, en qualsevol cas, d’una acció individual o de progrés, d’una actuació que afectarà un determinat col·lectiu, perquè posa com a exemples: “no hi ha manera que millori la lletra”, “aquestes obres milloraran el funcionament de l’escola”. Però, compte, perquè també com a verb transitiu podria tenir l’accepció de fornir, a algú, un avantatge en cert aspecte. Estic convençut que el president no es referia a aquesta possibilitat.

Hi ha qui viu a Catalunya, però no se sent català, perquè els seus marcs referencials (lingüístics, culturals i polítics) són uns altres

Si mirem les accepcions que consten al Diccionari com a verb intransitiu, significa esdevenir millor, i posa com a exemples que la situació o el temps milloren. Un altre cop amb una càrrega fortament individualista o d’accions que no depenen necessàriament de nosaltres. També té les accepcions d’alleujar-se un malalt o un mal, o de millorar algú de fortuna, de posició o de salut.

Per tant, hi és bastant absent la noció de col·lectivitat, d’empresa comuna, de voluntat de ser, de bastir un poble, que són components claus del catalanisme, d’abans i d’ara.

Jaume Vicens Vives ho deixava meridianament clar al seu llibre Notícia de Catalunya, publicat en plena dictadura franquista: “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians, o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser”.

És aquesta afirmació col·lectiva i identitària, que ha definit sempre el catalanisme, la que trobo a faltar en la frase presidencial.

He viscut als Estats Units i a França, i n’he estat resident fiscal. Per tant, amb el meu esforç vaig contribuir a millorar aquelles societats. Però això no em va fer ni americà ni francès, perquè mai no vaig tenir la voluntat de ser-ne. Vaig anar a millorar els Estats Units i França, més aviat les companyies on treballava en aquests dos grans estats i la meva pròpia carrera professional i economia, però això no em va convertir en ciutadà d’aquests estats.

El tema és el concepte mateix de “català”. Alguns atorguen aquesta consideració a una simple qüestió administrativa. Per als qui pensen així, la nacionalitat ve determinada per un estat i per l’empadronament. Viuen a Catalunya, però no se senten catalans, perquè els seus marcs referencials (lingüístics, culturals i polítics) són uns altres.

Soc dels que creuen que ser català té una dimensió personal i col·lectiva, el 'jo' i el 'nosaltres'. Personal perquè depèn de cadascú tenir o no la voluntat de ser, independentment d’una etèria aspiració a millorar; i col·lectiva perquè aquesta voluntat de ser, d’afirmar-te, la vols compartir amb tots aquells que la senten de la mateixa manera. La identitat és un acte d’adhesió diari a una voluntat de construir mancomunadament un present i un futur, que són possibles gràcies a un passat també compartit. Un passat i un present que han conformat unes determinades formes de vida, tal com el professor Ferrater Mora va definir, i alguns agosaradament volem actualitzar.

Venir a millorar em sembla un bon principi, però insuficient. Cal, a més, la voluntat d’arrelament, de compartir, de projecte comú. Allò que en diem la identitat.

Els eslògans escapçats també són perillosos.