Transcorregut més d’un mes des de les eleccions al Parlament, i superades entremig unes altres eleccions, les europees, el panorama polític a Catalunya ha esdevingut un embolic fenomenal, un galimaties indesxifrable. Aquelles eleccions les va guanyar el PSC, però de forma insuficient. La clau perquè els socialistes puguin formar govern va anar a parar a mans d’ERC, força que al mateix temps implosionava per culpa dels seus mals resultats. Qui va quedar en segon lloc, Junts per Catalunya, malda per impedir que Salvador Illa es converteixi en president. La situació es veu travessada, a més a més, per la llei d’amnistia, que la cúpula judicial espanyola s’esforça desesperadament per fer descarrilar utilitzant tota mena d’ardits i superxeries. El gran malson d’una bona colla de jutges —i fiscals— és veure com Puigdemont torna a Catalunya sense cap deute amb la justícia.
Es fa molt difícil, per tot això, preveure què passarà d’aquí al 25 de juny, últim dia en què Josep Rull pot convocar el Parlament, o fins dos mesos més tard, el límit per investir president de la Generalitat. Calcular com acabarà tot plegat és, com deia, molt complicat. I no sols per les moltes variables que interactuen, sinó també perquè alguns dels principals actors dalt de l’escenari semblen realment confusos i sense saber gaire cap on tirar. Repassem, si els sembla bé, la situació en què es troben els tres protagonistes de l’obra: PSC, Carles Puigdemont-Junts i ERC.
Carles Puigdemont sap que ara no serà president de la Generalitat, però no li aniria gens malament una repetició electoral, tornar a tirar els daus
Els socialistes
Salvador Illa va guanyar les eleccions, però això no li servirà de res si no aconsegueix prou vots al Parlament per ser investit. Els comuns li donaran suport, però, en canvi, l’altra peça per completar el trencaclosques, Esquerra, dubta, no ho té clar, almenys no encara. Aquests tres grups sumarien 68 diputats, just la majoria absoluta de la cambra catalana. Illa, durant el temps en què ha estat a l’oposició, ha sabut mantenir la calma. Tanmateix, ara el líder socialista comença a mostrar senyals de nerviosisme. El molesta que Puigdemont i Junts li demanin que s’abstingui per facilitar la presidència al d’Amer, però el que més el treu de polleguera és la possibilitat que ERC —on hi ha divisió d’opinions sobre què cal fer— acabi no votant-lo i provocant una nova convocatòria electoral. La Teoria de l’Elecció Racional dictaria que el PSC, amb set diputats més que Junts, finalment ha d’aconseguir el govern. Més encara perquè tot indica que als republicans, considerant la tendència electoral i el desconcert en què es troben, de cap manera no els interessa tornar a les urnes. Això és exactament el que creia Salvador Illa l’endemà de les eleccions del 12 de maig. Estava convençut que tot s’aniria decantant, posant a lloc, i que el vot d’ERC acabaria caient de l’arbre com la fruita madura, però ara, vist com estan anant les coses, segur que ha començat a dubtar, a no veure-ho tan clar. Ja no les té totes.
Carles Puigdemont
Carles Puigdemont exerceix un control ferri sobre l’acció de Junts. En el seu cas, l’ofensiva judicial i democràticament pornogràfica contra l’amnistia condiciona fortament els seus moviments. Per a Puigdemont el millor és que passi com més temps millor sense que l’embolic actual es resolgui. En aquest sentit, és lògic que Junts pretengui que sigui Salvador Illa qui primer se sotmeti a una possible votació d’investidura. D’aquesta manera, el PSC disposaria de menys temps per intentar atreure els republicans i, per tant, més probabilitats de fracassar. Val a dir que és lògic que Illa, li agradi o no, passi primer i, en tot cas, Puigdemont ho provi després. Illa va guanyar les eleccions i té més suports (amb els comuns) que no pas Puigdemont, com el mateix presidenciable socialista no ha deixat de repetir. Puigdemont, per la seva banda, sempre juga al límit. Sap que ara no serà president de la Generalitat —continua sent impensable una abstenció socialista—, però no li aniria gens malament una repetició electoral, tornar a tirar els daus. Ves a saber què pot passar entre avui i el dia d’unes noves eleccions, a principis d’octubre, i especialment com pot haver evolucionat la guerra contra l’amnistia a Puigdemont.
Esquerra Republicana
Els republicans afronten dos interrogants al mateix temps. D’una banda, han de decidir si converteixen Salvador Illa en president o no ho fan i opten per anar a una repetició electoral. Si aquest és ja un dilema prou difícil, es converteix en endimoniat si tenim en compte que Junqueras ha abandonat la presidència del partit —ara és un militant de base, igual, per cert, que Puigdemont de Junts— i Marta Rovira i Pere Aragonès han anunciat el seu adeu. La decisió entorn Salvador Illa està dividint ERC entre els que hi són proclius —com Junqueras— i els que ho rebutgen —com, per exemple, les joventuts i els republicans de Lleida—. La manca de cohesió interna —que s’havia aconseguit mantenir fèrriament en els últims anys— també s’ha vist violentada per la decisió dels dirigents d’ERC a Barcelona d’incorporar-se al govern de l’alcalde Jaume Collboni a la ciutat. Gran part de la direcció nacional troba que fer aquest moviment en aquests moments és inoportú i dificulta encara més poder arribar a un pacte amb Illa i evitar unes noves eleccions. A la cúpula hi ha pànic a ser vistos com una crossa, un mer complement, dels socialistes. Donar-los suport a Barcelona, Madrid i la Generalitat alhora desencadenaria, temen, una campanya per presentar-los com a confrares dels socialistes i com a “traïdors” per la resta de l’independentisme, particularment per Junts. El desig de força dels que proven de governar ERC és que Illa i —imprescindible— Pedro Sánchez els facin, a canvi de la investidura, alguna concessió de pes, que justifiqui el pacte davant l’opinió pública catalana. Una concessió que, tal com estan les coses, sembla que hauria de ser una fórmula de finançament per a Catalunya que rebaixi substancialment l’actual dèficit fiscal. Si això no passa, ERC haurà de plantejar-se seriosament afrontar unes noves eleccions catalanes. I confiar que a l’octubre les coses hagin canviat prou i no es produeixi una catàstrofe electoral.