Un debat tècnic s'ha desenvolupat entorn de Dominic Pelicot, l'home que va consumar les seves fantasies sexuals prostituint la seva dona durant una dècada mentre ella estava inconscient i amb l'ajuda de desenes d'homes dels quals ell afirma que també sabien d'aquesta condició vulnerable de la seva dona durant la pràctica del sexe, encara que ells diguin haver cregut que es tractava d'un joc sexual de la parella, en el qual ells no eren més que aplicades comparses.
Per a uns, la situació s'explica en una nova materialització de la masculinitat com a categoria cosida al patriarcat, una masculinitat que cosifica les dones i en fa, en casos com aquest, un mer objecte de dominació al servei del plaer sexual de l'home. Però aquesta explicació resulta pobra, si tenim en compte que existeixen relacions sadomasoquistes en les quals tant homes com dones se sotmeten al dolor físic o fins i tot psíquic de manera consentida i que no poden distingir-se els casos en els quals el sotmès o lesionat és home o dona, sobretot quan en general són més ells que elles qui accepten el rol masoquista. En tots dos casos, sigui patriarcat o sadomaso, l'humà (en el primer cas en particular, la dona, encara que aquesta taxonomia s'elimina amb el feminisme queer) es redueix a mer instrument del desig, la pulsió o l'aberració. El debat sobre el límit de les fantasies sexuals està servit.
Encara que Pelicot no fos exactament un psicòpata, sinó més aviat un subjecte dominat per obsessions parafíliques, el que apunta en tot plegat és un estrany misteri
Des d'una perspectiva una mica més tècnica, en l'àmbit de la psiquiatria alguns experts s'han aventurat a dir que no es tracta d'un comportament psicopàtic, perquè Pelicot no només ha reconegut la seva responsabilitat en els fets, sinó que ha mostrat la seva preocupació pel coneixement i judici que els seus fills puguin efectuar de la seva conducta. Certament, el psicòpata manifesta una total indiferència pel mal o el dolor aliens i concentra tota la seva atenció en consumar l'acció que li produeix plaer, alhora que és clarament conscient de la distinció entre bé i mal, i opta per aquest últim. Però pensem que la seva compunció pot ser falsa, que als arxius han aparegut fotos de la seva filla adormida i despullada que ella no recorda, i que coneguts psicòpates han mostrat preocupació sincera respecte de certes persones concretes, en especial la seva pròpia mare, i ningú no ha pensat que això en negui la condició psicopàtica. De fet, de vegades s'ha titllat de psicòpates dirigents polítics o grans empresaris i ningú no nega que en el seu entorn hi hagi persones per qui manifesten preocupació, interès i afecte.
Obviant els tecnicismes terminològics i el fet que només dels violadors es nega la possibilitat d'aplicar tot el corrent de psicologia criminal que afirma que després de qualsevol fet criminal hi ha una explicació sociològica o genètica, en general s'ha dit que la psicopatia és la manifestació més clara de l'existència del mal en estat pur. Recordo una pel·lícula, Mentre dorms, dirigida per Jaume Balagueró i interpretada per un superb Luis Tosar, en què aquest últim només experimentava plaer quan d'altres patien. D'ençà d'M, el clàssic de Fritz Lang, no recordo cap altra cinta on el mal mostri la cara en la d'un humà sense més justificació que el gaudi de qui així actua, però d'aquesta mena de sadisme n'és plena la història de la humanitat. Encara que Pelicot no fos exactament un psicòpata, sinó més aviat un subjecte dominat per obsessions parafíliques, el que apunta en tot plegat és un estrany misteri. El nostre cervell reptilià, el que ens indueix a competir i reproduir-nos per sobreviure, és menys recaragolat que el neocòrtex, on qualsevol lesió, experiència cruenta o malformació cultural poden acabar fent d'un humà el més allunyat de la seva dignitat i de la seva essència. En forma de pregunta: els Pelicot del món, tenen ànima? Són éssers humans? Hem de voler respondre que sí i que, per tant, hi ha la redempció, encara que la probabilitat de reversió s'hagi demostrat fins ara realment ínfima.