Hem sabut aquesta setmana que Lluís Puig i Gordi, imputat pel tema del trasllat d’obres donades al Museu de Lleida a Sixena, ha estat reconegut sense embuts com a diputat del Parlament per una interlocutòria del TS. Un cop més, la societat limitada i gens anònima que constitueixen el TS i TC reparteix els càrrecs de diputats segons uns criteris més enllà de l’arbitrari: són absolutament inefables i contraris a la més mínima seguretat jurídica. Hem comentat aquesta sorprenent resolució entre col·legues i no li veiem l’entrellat. És més, s’oposaven a la competència catalana i volien la del TS, tant la jutgessa d’Osca —partit judicial al qual correspon Sixena— com el Ministeri Fiscal. L’argument que dona el TS és que, segons la seva jurisprudència, és competent el tribunal on ha tingut lloc l’acció presumptament criminal, en aquest cas, una possible desobediència —les obres, però, són a l’Aragó fa molt temps!—. Ve a distingir correctament, ara sí, el TS a efectes de determinar la competència judicial, el lloc on ha transcorregut l’acció i el lloc on pugui tenir aquesta acció efectes, elements, només el primer, del delicte, i per tant l’únic vàlid per establir la jurisdicció competent. En aquest cas, Barcelona, i atorgant-li la condició de diputat. El que no s’entén és per què aquest criteri no es va aplicar al nyap —un més— de la sentència del procés.

De tota manera, aquesta interlocutòria ve a donar la raó al Tribunal de Primera Instància de Brussel·les (llengua neerlandesa), de 7-8-2020, que qüestionava la competència del TS per jutjar Puig pel procés. En efecte, per a la justícia del Regne de Bèlgica, l’òrgan competent per jutjar el cas és el TSJC, donat que el reclamat per l’euroordre estava aforat davant el tribunal català. La qüestió prejudicial presentada per Llarena sobre la capacitat del jutge d’execució d’una euroordre per verificar requisits processals bàsics com és el del jutge establert per la llei en el cas de les euroordres davant el TJUE, adquireix ara, malgrat l’informe favorable a acceptar la qüestió prejudicial de l’Advocat General, un nou contorn que haurà de ser estudiat pel Tribunal de Luxemburg. Segurament, si hi ha noves al·legacions, suposarà un ajornament de l’emissió de la resolució.

Com també suposarà un canvi de plantejament en Luxemburg el fet que el TC, en una atrabiliària sentència, la STC 144/2022, reconegués com la cosa més normal del món que Puigdemont, Comín i Ponsatí són eurodiputats per reconeixement del mateix TJUE. Tot i això, la condició materialment plena de diputat del Parlament seria poder votar, també per delegació, cosa no específicament prevista al Reglament del Parlament i, malgrat la seva concessió per la mesa de la Cambra, no ha estat reconeguda a Lluís Puig per sengles estimacions constitucionals del rebuig plantejat per PSC, C’s i Vox.

A l’espera de la modificació del Reglament parlamentari, un cop més és el TC, constituït en tercera cambra, qui diu què es pot discutir, votar i qui pot discutir i qui pot votar, al marge dels drets que genera el sufragi universal tant en els electors com en els elegits. Un acte essencial de la democràtica parlamentària, com és la selecció de representants via comicis per vot secret, personal i directe, salta pels aires, de la mà, un cop més, de la Brigada Aranzadi que, amb la seva pràctica considera que la democràcia és fruit de la llei, quan és al revés. També hi ha lleis a les dictadures: la llei no indica la qualitat del sistema, només que hi ha un Estat. En tenim experiència pròpia i aliena. Per tant, tot el que no sigui interpretar la llei conforme als principis democràtics, sobradament reconeguts en la Constitució, és un frau.

De tota manera, sigui com sigui, són de gran valor i d’enorme utilitat aquestes resolucions que, per via indirecta, venen a contradir el capteniment que especialment el TS i el TC han palesat amb relació al procés. Ambdós queden presos de les seves males maneres, cosa de la qual els injustament afectats podran treure partit allà on es pot treure partit: més enllà dels Pirineus.