Els guionistes de sèries diuen que el més difícil és trobar un bon final. Els que hem tingut Friends com a sitcom de referència els anys noranta, recordem amb tendresa l’escena final, on els sis protagonistes anaven deixant les claus del pis al rebedor. O per als enamorats de The West Wing, l’escena de la biblioteca. Ens venia una glopada, alguns direu que nyonya, de totes les bones estones passades junts amb uns protagonistes que ja consideràvem amics.
Després d’haver viscut amb intensitat, com molts catalans, els darrers anys de la nostra vida política, i sense més ànim que el de retornar a la normalitat, visto lo visto, proposo una reflexió. Vull mirar la vida política de Puigdemont com una distopia, on ell és alhora protagonista, productor, director i guionista de la seva pròpia sèrie, que podria titular-se El procés, Missió: Impossible VIII, o La història interminable, o Plats bruts.
El món audiovisual ens té acostumats a anar repetint temporades si l’audiència ho reclama. Sembla com si, aquest cop, els espectadors de la sèrie Puigdemont estiguin delerosos per tenir ja, una vegada per totes, un final feliç, que només pot acabar amb el retorn del protagonista. I quina millor manera d’acabar la sèrie que jugant-se el tot pel tot, que el protagonista torni poc abans de les eleccions per intentar provocar un revulsiu canvi d’escenari electoral i una remuntada espectacular en els resultats finals.
Els avantatges del retorn pocs dies abans de les eleccions són múltiples. En primer lloc, demostraria que desafia un cop més, però ara de debò, les autoritats espanyoles i la policia autonòmica, que segurament haurien de procedir a empresonar-lo. No saben ni qui ni com, perquè de certeses judicials en tenim ja molt poques. Després seria una manera clara de demostrar que realment mai no ha tingut por de ser empresonat i que l’exili era una estratègia magistral d’enfrontament amb l’Estat. Una mica tard, però alguns li donarien el benefici del dubte. M’imagino un míting final a Girona, amb l’estadi de Montilivi ple de gom a gom. Difícil de combatre com a eina de campanya. Molt poderós com a imatge i quasi imbatible com a recurs de darrera setmana electoral. No dubto que tot això està pensat i repensat en la seva faceta de guionista, i gairebé diria que la posada en escena ja està quasi decidida.
Sembla que els espectadors de la sèrie Puigdemont estiguin delerosos per tenir ja, una vegada per totes, un final feliç
Però segur que en la faceta de productor de la sèrie, Puigdemont contempla també molts altres escenaris. Un podria ser aparèixer per sorpresa unes hores a algun lloc remot dels Pirineus, o a Prats de Molló, on pots posar un peu de cada cantó de la frontera, per fer-se una foto piulada amb lemes cada cop més agosarats. Un altre, sobrevolar amb una avioneta la Costa Brava, i demostrar que no té cap mena de por, si més no de volar. Podria compartir encara algunes idees més, amb la certesa que totes han estat avaluades i que totes són encara possibles.
L'única cosa impossible en aquesta gran tragicomèdia volteriana a la qual ens té acostumats en Puigdemont és que si guanya tingui possibilitats de governar. No perquè els pactes puguin acabar sent possibles, que ves a saber, sinó perquè no en té gens de ganes. Massa anys, massa jugades mestres i massa pendent del Twitter. Massa estones perdudes dubtant de tot i de tothom. Massa capítols i massa temporades. Els personatges de sèries no tenen vides gaire més originals que les de qualsevol altre ciutadà quan s’apaguen els focus. Acostumen a menjar tres vegades, viatjar amb els amics o les parelles, exercir amb solvència alguna professió, tenir aficions menudes i amables i, si han tingut la sort de dedicar-se una mica a la família, gaudir de bones estones amb els fills i els nets.
Al final, la política de primer nivell és, en essència, una vocació, però sobretot una professió. Un excés de vocació, quan les circumstàncies no ajuden, deixa poc lloc a la professió. I les dinàmiques de gestió política professional no fan per crear una sèrie que mantingui audiències. Potser algun documental. Però no una sitcom d’èxit. Per tant, estiguem atents a aquest darrer capítol de la darrera temporada, que només pot acabar amb el retorn, real o simbòlic, d’un gran guionista, disposat a tot per mantenir l'audiència. I que es dediqui a escriure una altra sèrie que no sigui de política-ficció. Almenys per mi, l'única sèrie política que ha valgut la pena és The West Wing.