Mentre el president Puigdemont faci la viu-viu per Europa els cataplasmes cofoistes i tranquil·litzadors dels anys noranta no funcionaran. L'exili de Puigdemont perjudica Junts, però també perjudica ERC, perquè recorda als catalans que l'autonomia ha esdevingut una gàbia, i que no hi ha democràcia a Catalunya. Si el PSC governa la Generalitat amb la perspectiva de passar-s'hi tres legislatures, és perquè els jocs de mans que feia el pujolisme s'han tornat impracticables. 

Les peripècies de Puigdemont fan impossible de refer l'espai convergent, o de reciclar-ne els discursos com intentava Oriol Junqueras. Els jutges han obert una autopista al PSC per demostrar que el seu antic menyspreu per la cultura pujolista té una base més intel·ligent que l'autoodi o el racisme. Per mirar d'omplir el buit que ha deixat la repressió política, l'Estat ha anat donant influència al PSC en les seves estructures de poder. Els socialistes no tindran una ocasió millor per demostrar que el doble patriotisme que sempre han reivindicat és perfectament possible. 

El moment dolç del PSC durarà mentre Puigdemont corri per Europa i la dreta espanyola estigui condemnada a menjar-se els mocs a l'oposició. La bona predisposició de la patronal a defensar Puigdemont, i a concedir-li categoria d'interlocutor, està relacionada amb la necessitat dels espanyols de reduir el poder del PSC dins de l'Estat a base de ressuscitar el gen convergent. Al meu entendre, aquestes tàctiques equilibristes són un intent inútil d'aturar el temps perquè una de les gràcies de Puigdemont és que el seu partit cada vegada serà més folklòric i minoritari.

Puigdemont és l'esperança del país perquè està políticament mort i ja només parla amb la història

Una cosa és que Puigdemont representi la repressió política que pateix el país, igual que la van representar en el seu moment Pujol, Tarradellas, Companys, Macià o Prat de la Riba —que també va passar per la presó i va morir d'una malaltia contreta a la garjola—. Una cosa és que l'exili de Puigdemont convoqui el passat que els espanyols intenten fer oblidar des de 1975, i un tema molt diferent és que Puigdemont tingui cap capacitat de ressuscitar l'espai convergent o de liderar un gran partit nacionalista. 

Puigdemont és l'esperança del país perquè està políticament mort i ja només parla amb la història. Els catalans hem aconseguit que les masses d'espanyols que Franco ens va enviar durant la dictadura abracin l'autonomia, el concert econòmic i s'acostumin a llegir en la llengua del país. Res d'això estava ni remotament normalitzat quan el pujolisme funcionava i Puigdemont no era ningú. Pedro Sánchez, que té la meva edat, ho sap perfectament. Per això va obrir les portes de l'Estat al PSC, i va dir als fills del franquisme que intentaven liquidar-lo: "O ens escalfem tots o llancem l'estufa al riu"- 

Jo crec que els espanyols tard o d'hora llençaran l'estufa al riu, però s'han de cremar etapes. El PSC ha de poder intentar aplicar el seu somni humit sense falses distorsions, i l'independentisme conservador s'ha de renovar al marge de les gàbies institucionals, i dels cataplasmes pujolistes. Cada cop que Puigdemont es mou, erosiona el sistema autonòmic perquè recorda a tothom que, a pesar de les persecucions i de l'enginyeria demogràfica, Catalunya no és Espanya. Per això desperta un odi tan primari i grotesc. 

Davant d'aquest desori, el PSC diu que té un pla de pacificació que renega de les solucions autoritàries que s'han provat tantes vegades en situacions de crisi constitucional. Molt bé. Però val més que el país comenci a organitzar-se i a pensar fora del marc autonòmic perquè quan aquest pla fracassi el cel no ens caigui a sobre. D'entrada, semblarà que l'alternativa al PSC és massa fragmentada i caòtica. Però, a poc a poc, a mesura que el símbol de Puigdemont devori el seu partit, i que ERC sigui succionada pel projecte socialista, es veurà que el procés ha deixat lliures espais de representació i d'acció política que no sabíem que teníem i que encara no hem après a utilitzar.