Els advertiments de Puigdemont intimiden cada vegada menys el PSOE. Per mitjà del reflotament de lideratges històrics i d’una estratègia política basada en el pactisme de Convergència, sobretot aquest últim any —i mig, a tot estirar— Junts ha pretès aprofitar l’esfondrament d’ERC per esdevenir el partit independentista central de la Catalunya pacificada. Aquest nou paradigma, però, té arrels en un error de càlcul que periòdicament fa de pal a la roda dels juntaires: el pactisme de Convergència no es pot reeditar, perquè l’amenaça implícita que històricament havia pautat les negociacions s’ha descobert com un no res en explicitar-se.

Després de la Transició, i amb el sistema polític reajustant-se per mantenir la unitat de l’Estat, els espanyols veien rere els convergents el perill que no donar-los allò que reclamaven pogués desfermar els anhels de llibertat dels catalans, acabant en trencadissa. Convergència no va ser mai un partit independentista. Jordi Pujol no va ser mai un líder polític independentista. I precisament per això, precisament perquè mantenien la idea d’independència lluny i intocable, la secessió semblava una alternativa real a ulls enemics. Convergència va negociar valent-se d’un fantasma que ells mateixos ni es creien, ni desitjaven, però que sabien que, malgrat que només fos de lluny i d’una manera vaga, atemoria els espanyols. 

Per als juntaires el fantasma de la independència és no res sota el llençol, una idea que creuen buida més enllà de l’utilitarisme pactista i del rèdit competencial autonomista

El procés, la falsa DUI i tot el que ha succeït aquells anys ha servit per estirar el llençol del fantasma. Els espanyols han vist amb els seus propis ulls que, en realitat, per als partits polítics que es fan dir independentistes —sobretot per als convergents—, la independència només és una eina retòrica que empren contra ells per forçar marcs negociadors quan els convé. Que no hi ha cap intenció real d’alliberar-se quan ho fan servir com una amenaça —perquè no van prémer el botó vermell quan els catalans eren al carrer—, però que fins ara s’havien aprofitat del temor amb què els espanyols omplien el fantasma per poder-ne treure beneficis. Carles Puigdemont juga amb l’aritmètica parlamentària al Congrés i amb les humiliacions estiuenques de Màgia Borràs perquè, en realitat, no té res més. Avui, els espanyols són conscients que, per als juntaires, el fantasma de la independència no és més que això: un no res sota el llençol, una idea que creuen buida més enllà de l’utilitarisme pactista i del rèdit competencial autonomista que en puguin treure. 

Amb aquesta informació a mans espanyoles, l’única amenaça que poden brandar els convergents és una roda de premsa i una qüestió de confiança a Pedro Sánchez. I l’única via per treure alguna mena de rèdit electoral entre els catalans és la d’escurar el cul de la cassola de la queixa i el victimisme. Però estan atrapats, i cada vegada en són més conscients: els espanyols no tenen cap incentiu real per complir les promeses que fan quan necessiten el suport dels catalans a Madrid, i els catalans —o una part gens negligible de catalans— no estan disposats a participar de nou del joc d’anhels de secessió dels juntaires. La compareixença de Puigdemont d’aquest dilluns volia ser un exercici de força, però va ser la constatació d’un fracàs: del pacte amb el PSOE no n’han tret cap victòria tangible. Voldrien reeditar el pactisme de Convergència, voldrien rebobinar els últims dotze anys de vida política del país, però havent graponejat la independència com ho han fet, això ja no pot ser. 

El perill més gran que correm els catalans és el de pensar que la independència no és possible només perquè els partits d’obediència catalana hi han especulat com si no ho fos. Les declaracions de Jordi Pujol a Castellterçol —que, malgrat l’edat, encara és l’home que entén millor com funciona la política d’aquest país— serveixen per, paradoxalment, posar el llençol sobre el fantasma altra vegada i fer que torni a planar. Quan Pujol diu “sabem que no serem independents”, el que fa és situar de nou la independència en un pla llunyà, preservar-la de la retòrica utilitarista de què és captiva, desempestar-la d’aquest no-significat perquè, quan sigui necessari, quan hagin passat els anys —quinze, diu Pujol—, quan el guaret hagi estat prou llarg per tornar-la a dotar de credibilitat, els espanyols omplin altra vegada el fantasma amb els seus temors i el pactisme torni a rutllar com ho feia abans. Junts és un partit fet per trobar l’equilibri entre el fantasma que projectin els espanyols i el rèdit electoral que puguin treure ells mateixos dels catalans quan creguin que torna a tocar de posar la independència sobre la taula com qui posa una arma. El perill que correm els catalans, doncs, és el de pensar que aquesta és tota la llibertat a què aspirem.