"Qui ens assegura que, si ens n'assabentem, el fet de conèixer el seu misteri no sigui el començament d'un drama més espantós que els que ja s'han esdevingut aquí?"
Gaston Leroux
Per entendre el que segueix, us heu de posar en situació. El que es cou dins de la M-30 ara no és tant política com persones. Ens cuinem a foc viu. Madrid és el forn que sempre ha estat més les set plagues del canvi climàtic. Asfalt ardent i aire sec, amb nits implacables. Sang, suor i llàgrimes, el Cid i un glover cavalquen. Tot plegat, malgrat que aquest poblachón manchego —de Mesonero Romanos als nostres dies ningú no n'ha dubtat— continua sent, malgrat la fal·lera d'Almeida, la cinquena capital europea amb més arbres. Els rematarà i ens rematarà. Aquí no hi queda ni una ànima, només la soferta brigada imprescindible per mantenir en marxa la villa, que no Corte, que ni els reis no queden en aquesta canícula insofrible. Entre aquesta brigada de guàrdia, ens comptem un cert nombre de periodistes. Aquest ofici sempre s'ha caracteritzat per fer-te treballar quan altres folguen.
En aquest context, ha esdevingut el passatemps favorit intentar esbrinar com s'ho farà Puigdemont per aconseguir entrar al Parlament, com qui s'acull a sagrat, per evitar —mentre sigui al temple de la democràcia— ser detingut. Es tracta que hi arribi, no que el detinguin abans, no? A platós i passadissos i en sopars a restaurants alleugerits de les masses i els torns, no es parla de res més. Sempre ha estat del gust del públic l'enigma de l'habitació tancada. Des d'Els crims del carrer de la Morgue de Poe fins al Misteri de l'habitació groga de Gaston Leroux, passant per Deu negrets d'Agatha Christie, han estat innombrables els escriptors de l'època d'or que han fet servir una proposta tan suggeridora. Ja ho sabeu, algú és mort en una habitació tancada per dins, a la qual a priori ningú no ha pogut entrar i, per tant, tampoc sortir-ne. Chesterton, Conan Doyle, Ellery Queen, John Dickson Carr i fins i tot Umberto Eco a Baudolino van emprar el mateix tipus d'enigma. Per cert, ja que deuen estar estirats tranquil·lament i segurament a la fresca, Déu n'hi do la quantitat de suggeriments de lectures estiuenques que us acabo de deixar, per si encara no les heu tastat.
No ens hauria d'estranyar, doncs, que l'enigma del recinte tancat, el Parlament, al qual Puigdemont vol entrar sense ser interceptat, animi converses i especulacions de tota mena sota aquesta calor infernal. El canvi és que ja tothom s'ho creu, perquè tothom és conscient de la seva faceta de gran Houdini de la política. Durant molts mesos, els socialistes van dir, a tothom que va voler sentir-los, que mai no gosaria entrar a l'estat espanyol, llevat que sabés segur que no seria arrestat, després —a mitjans de juny— van intentar dissuadir-lo de venir, i ara ja ningú no dubta de les seves intencions. Tots entretinguts amb el sistema previst i tots intentant generar relat.
Intentar esbrinar com s'ho farà Puigdemont per aconseguir entrar al Parlament ha esdevingut el passatemps favorit
Hi ha un silenci estrepitós entorn de la fórmula triada pels pocs que la coneixen. Impenetrable. De cop i volta, un diari com El Mundo ens informa en portada que el CNI passa de controlar les aventures de Puigdemont. Ja les hem vistes de tots colors, potser fins i tot podria ser cert que un servei secret informi a crits del que fa o no fa. A Madrid es parla molt de la reticència del govern espanyol al fet que la crònica d'una detenció anunciada l'escrigui un cos —Guàrdia Civil o Policia Nacional— sota el comandament del Ministeri de l'Interior. "Prefereixen que siguin els Mossos", afirmen molt segurs alguns saberuts. Es comenta que els Mossos ja tindrien un dispositiu preparat per detenir-lo i que van arribar a posar-se en contacte amb l'entorn de Puigdemont per pactar el moment i el lloc, a la qual cosa la guàrdia pretoriana s'hauria negat. El que sí que sembla comprovat és que des de dissabte part de l'entorn de Puigdemont i dels seus amics han detectat un discret dispositiu al voltant seu.
A tomb de tot plegat, he descobert que els més joves només viatgen amb avió. En els debats, de vegades apassionats, joveníssims periodistes et diuen: "no podrà arribar, el detindran a la frontera" i quan els mires fixament i els dius: "a quina frontera?", et miren descol·locats. Has d'explicar-los que, fora dels aeroports, i dins de Schengen, hi ha una pila de passos fronterers entre els estats espanyol i francès on, òbviament, ja no hi ha ningú que et pregunti res, i que enguany mateix s'ha arribat a l'acord que es tornin a obrir els de Coll de Banyuls i tres més entre les comarques de l'Alt Empordà i la Cerdanya. Uns s'enardeixen: ja deu ser en algun lloc de Catalunya. D'altres es pregunten per estranyes i desconegudes entrades al Parlament. La majoria donen per segur que la seva arribada sacsejarà les coses; els més believers en Sánchez repeteixen que serà neutralitzat i que la part de Junts que no el veu com a líder i vol girar full acabarà prenent-ne el control i permetrà a Sánchez acabar la legislatura.
En cotxe amb vidres tintats, a peu envoltat per la multitud, les fórmules proposades i les apostes pugen. Els peperos tornen a esmentar el maleter, que ja no se sap ni com explicar-los que des que Maza li va xerrar a El Mundo el tema de la querella per rebel·lió fins que la va presentar, Puigdemont podia haver-se'n anat d'Espanya fins i tot explicant-ho per Twitter, ja que no hi havia res contra ell. Les redaccions estan alerta per a quan es produeixi el gran moment, i mentrestant s'omplen de testimonis preocupats per l'efecte que tingui en altres autonomies el difús pacte subscrit entre ERC i el PSC. Omple molt la indignació, sobretot amb el quall de Sánchez per fer el que va jurar no fer; però, si els dic la veritat, la majoria està convençuda que no es complirà, que és una enganyifa per donar a ERC prou relat per votar que sí. Coses de Madrid, segurament.
Aquí no hi ha platja, ja ho sabeu, i si no us ho van repetir fins a l'extenuació The Refrescos. No hi ha platja ni treva, no hi ha més que ganes de tocar el dos. No es prenguin malament que per pasar l'estona, a l'ombra de l'aire condicionat, la gent de dins i de fora de l'M-30 intenti resoldre l'enigma invers de l'habitació groga. No es tracta de com va sortir, sinó de com entrarà. A la fi, igual d'enrevessat i, per tant, d'entretingut.