Ara ja sabem que si Carles Puigdemont aconsegueix ser (re)investit com a 130 president de la Generalitat (i primer del govern de la República Catalana, suposo) el president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, prorrogarà les mesures del 155, la intervenció i el control del règim d’autogovern català tal i com era conegut fins al 27 d’octubre passat -ja aleshores, força delmat per les envestides de Montoro i companyia-. Ben mirat, no té res d’estrany: la descomunal derrota del PP i de l’unionisme en ple a les eleccions del 21-D, convocades, segons la ministra Cospedal, perquè les guanyés l’espanyolisme, feia presagiar un nou pas de rosca en la regressió democràtica activada pel govern de Madrid i els seus socis, C’s i el PSOE per aconseguir esterilitzar l’independentisme -en expressió de Javier Pérez Royo- talment com el 2010 es va castrar l’Estatut.

A tres dies de la data fixada pel mateix cap del govern d'Espanya perquè es constitueixi el nou Parlament, l’aparell político-judicial espanyol s’ha erigit en intèrpret del reglament de la Cambra: els jutges decideixen des dels seus despatxos del Suprem, a cop d’interlocutòria, qui té dret i qui no a exercir els seus drets polítics i fins a quin punt. Si el 2010 el Tribunal Constitucional va decidir quin grau d’autonomia podien tenir regulat els catalans després que ells mateixos l'haguessin decidit referendant l'Estatut a les urnes previ acord amb Madrid, ara el jutge Llarena marca els límits dels drets polítics de diputats elegits pel poble en les eleccions convocades per Madrid després de suspendre l'autonomia.

Coscubiela, Iceta o Arrimadas, que tant van clamar contra la presumpta vulneració de drets dels diputats de l'oposició en les sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre ara callen. És la asimetria permanent que es dona entre un Estat que et pot empresonar i vetar-te l'accés a un parlament encara que en siguis membre o una majoria parlamentària que, a tot estirar, pot aprovar per la via d'urgència una llei que no t'agrada. 

Els empresonats Junqueras, Forn i Sànchez podran exercir el seu  vot per delegació, però no podran assistir a la sessió constitutiva del Parlament... en previsió de tumults. No descarteu que també s’apliqui el 155 i la legislació antitumultuària preventiva a la propera Diada de Sant Jordi i, per descomptat, a l'11 de Setembre: per a la justícia espanyola, tot català que brandi una estelada en una concentració pública és un violent sediciós en potència.

Aixì és la democràcia de les togues. I és possible que l’independentisme s’hagi passat tres pobles amb la seva confiança naïf en el performativisme de les lleis -la creença cega en què allò que es legisla, tot allò que es diu i s'escriu, i es vota, i s'aprova, automàticament, és, es realitza-; però no és menys cert que la divisió i la independència dels poders, pedra angular de qualsevol democràcia mínimament presentable, s’ha convertit en una entelèquia a l’Estat espanyol ara que farà 40 anys de l’aprovació de la vigent Constitució.

No descarteu que també s’apliqui el 155 i la legislació antitumultuària per Sant Jordi i l'11 de Setembre: per a la justícia espanyola, tot català que brandi una estelada en una concentració pública és un sediciós en potència

Madrid ha activat l’ofensiva per reconfigurar a còpia d’interlocutòria judicial el Parlament votat pels catalans el 21-D, pels independentistes i pels que no ho són. En paral·lel, l’agit-prop unionista i la legió tabarnesa han pogut explotar a plaer aquesta setmana les presumptes “desercions” en l’estat major de l’independentisme: els adéus d’Artur Mas, Carme Forcadell i Carles Mundó i les declaracions judicials d’acatament de la Constitució de Sànchez, Cuixart i Forn per poder quedar en llibertat. Però l’alt comandament monclovita té dubtes davant la possibilitat que la possible teleinvestidura de Puigdemont surti endavant. Difícil. Molt difícil. Però ja se sap que, com diu Rajoy, “els catalans fan coses”.

Cal impedir com sigui que el fugit Puigdemont recuperi la condició plena de "president" en el marc de la "restablerta" legalitat constitucional espanyola a Catalunya. El jutge Llarena ha deixat clar a la seva interlocutòria que l’autorització a Junqueras, Forn i Sànchez perquè actuïn com a parlamentaris per delegació no és extensible als “altres”: és a dir, a Puigdemont i els altres quatre membres del seu govern exiliats a Brussel·les.

Hores d’ara, només 65 dels 70 diputats de la majoria absoluta independentista sorgida de les urnes el 21-D té garantit el dret a votar a les sessions del Parlament, presencialment o per delegació. Això permet que un independentista (en concret, d’ERC) presideixi la Cambra, però no assegura la investidura del president de la Generalitat, que, per sortir elegit per majoria simple sense cap sorpresa, en segona votació, necessitaria 66 vots a favor (un més que els teòrics 65 en contra). Ergo un dels exiliats hauria de renunciar a l’acta per ser substituït per un altre diputat de les llistes de JuntsxCat o ERC. Si ho fessin dos més, la majoria absoluta de 68 quedaria aparentment garantida.

He escrit "aparentment" perquè -i aquí vindrà la següent fase de l’operació-, la maquinària de l’Estat ja està a punt perquè Puigdemont, el candidat que agradi o no té la majoria de la Cambra, no pugui ser investit ni telemàticament ni de cap altra manera. Altrament, el jutge Llarena no hauria deixat clar que només els diputats electes presos poden delegar el vot, no els exiliats. Altrament, el jutge Llarena hauria acceptat que Junqueras, Forn i Sànchez, poguessin participar presencialment a la sessió constitutiva del Parlament (i a la d’investidura), obrint així la porta perquè també ho poguessin fer la resta. Altrament, Rajoy hauria convidat Puigdemont a lliurar-se a la justícia espanyola per ser detingut i... poder ser autoritzat a participar presencialment a la seva pròpia investidura, com ho va ser el pres d'ETA Juan Karlos Ioldi el 1987. La diferència, a banda de la condició personal i política de  cadascú, que és abismal, rau en el fet que Puigdemont sí que pot ser (re)investit president mentre que Ioldi, candidat de HB, en cap cas podia ser elegit lehendakari per una simple raó de matemàtica parlamentària: el seu grup estava en franca minoria.

La maquinària de l’Estat ja està a punt perquè Puigdemont, el candidat que agradi o no té la majoria de la Cambra, no pugui ser investit ni telemàticament ni de cap altra manera

La (re)investidura de Puigdemont reblaria el clau del desastre electoral de l’unionisme al 21-D i la molt contundent impugnació del 155 a les urnes per part dels votants dels partits independentistes i dels comuns (54,96% dels vots i 78 dels 135 diputats). Rajoy, Soraya, el Rei i tot l’aparell politico-mediàtic-judicial de l’unionisme no s’ho poden permetre i vet aquí per què totes les bateries apunten a Brussel·les.

El problema no és telemàtic: és de voluntat política. És de respecte a les pròpies regles del joc, fins i tot quan les has posat tu (convocatòria d'eleccions amb el 155). Però resulta que ni el govern Puigdemont no va ser capaç de desbordar la legalitat existent amb la no-declaració d’independència i la no-implementació de la República ni tampoc l’ús i abús dels aparells coercitius de l’Estat que ha fet el govern de Rajoy ha pogut doblegar la voluntat de la meitat dels catalans (amb avís de rebuda a l’altra meitat) d'esdevenir un país lliure.

En les condicions descrites, amb la relació de forces que s'ha evidenciat, és una fal·làcia pensar tant per part de l’unionisme com de l’independentisme -i els comuns- que sigui possible obrir un nou temps que, si més no, permeti jugar a la pilota de tant en tant fora de les trinxeres. Per a l'independentisme, el problema tampoc és que Puigdemont vulgui presidir i governar des de Brussel·les (com ha dit algú a Twitter, Madrid està bastant més lluny de Canàries que la capital comunitària de Barcelona) sinó saber què s'ha de presidir i governar: una república virtual, una autonomia vigilada, una nova Mancomunitat...; i per fer què: aplicar el mandat de l’1-0, negociar l’aixecament del 155 o escolar-se pel forat de la història.