El més interessant de la moció de censura contra Mariano Rajoy és que la carrera política d’aquest home depèn de la decisió que prenguin dos líders polítics que ha empresonat i enviat a l’exili. Efectivament, que prosperi la moció de censura de Pedro Sánchez contra Rajoy depèn del que ordenin Oriol Junqueras des d’Estremera i de Carles Puigdemont des de Berlín als diputats d’Esquerra Republicana i del PDeCAT, respectivament. Qui ens ho havia de dir. ”La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida”, diu la cançó de Pedro Navaja, que tothom sap com acaba.

Madrid està que bull, però també Barcelona i Bilbao. El lehendakari Urkullu estava ben decidit a ordenar al grup parlamentari que lidera Aitor Esteban que optés per l’abstenció, pensant en els pressupostos que acaba d’aprovar el Congrés i que, a falta de la ratificació del Senat, suposa una injecció de centenars de milions d’euros a Euskadi. Immediatament, el PP ha amenaçat de no ratificar els comptes al Senat, on té majoria, si els nacionalistes bascos donen suport a la censura, però el PSOE s’ha afanyat a garantir al lehendakari que un govern socialista complirà l’acord pressupostari encara que sigui a cop de decret. Tot i això, Urkullu es mostrava reticent a fer caure Rajoy, fins que els seus diputats li han fet veure que no estaven disposats a passar com els salvadors d’un personatge políticament tan desacreditat.

Segons les fonts, que no solen fallar, l’acord entre el lehendakari i la cúpula del seu partit és que només votaran a favor de la censura a Rajoy si el PSOE els garanteix que té assegurats els vots de Podemos, de Compromís, d’ERC i del PDeCAT. Els de Podemos i de Compromís s’han anunciat des del minut zero. Així que, segons el que facin ERC i PDeCAT, la moció prosperarà o no. Els sobiranistes, doncs, dictaran sentència.

D’entrada, republicans i exconvergents no tenien cap gana de donar suport a un Pedro Sánchez còmplice de la repressió del sobiranisme, que només fa una setmana va fer propostes per endurir les penes contra els sobiranistes. Però com també va passar al PNB, ningú està disposat a passar com el salvador d’El Gran Repressor, per tant, l’opció també era actuar segons el que faci el PNB.

Tanmateix, les relacions del PNB amb els sobiranistes catalans s’ha deteriorat bastant en les darreres setmanes amb un intercanvi de retrets per escrit com no s’havia vist mai, la qual cosa fa difícil acordar una estratègia conjunta. El diputat d’ERC Gabriel Rufián ja ha dit que votar a favor d’expulsar Rajoy del poder és “una obligació moral”, així que es dona per descomptat el vot favorable dels republicans.

Total, que la cosa està que el PNB farà el que faci el PDeCAT i viceversa. Una dada important és que el debat de la moció de censura funciona al revés que el debat de política general. Comencen a parlar els més petits. És a dir, que parlarà abans el diputat del PDeCAT, Carles Campuzano, que el líder parlamentari del PNB, Aitor Esteban. Campuzano porta 22 anys al Congrés dels Diputats, ha intervingut centenars de vegades, però mai com ara el seu discurs generarà tanta expectació. I què dirà Campuzano? Dirà el que s’ha decidit en la reunió del grup parlamentari i la direcció del PDeCAT... presidida telemàticament pel president Carles Puigdemont. Qui t’ho havia de dir, Mariano!!!

Tot amb tot, el que aquesta paradoxa posa de manifest és que la qüestió catalana sempre acaba determinant la política espanyola. D’una manera o d’una altra. Perquè també podria passar que imaginant-se Pedro Sánchez investit de president amb els vots independentistes alguns socialistes, per un mòdic preu, apunyalin el seu líder en el darrer moment. Seria l'hecatombe, però cal no oblidar que qui primer va denominar “Govern Frankenstein” al que pugui sortir de la majoria que suma l’esquerra i els sobiranistes va ser Alfredo Pérez Rubalcaba.