Diria que el màxim beneficiat de la incontestable victòria d’Oriol Junqueras és, per molt que pugui semblar paradoxal, el president Carles Puigdemont. Que el relíder d’Esquerra hagi sobreviscut l’intent d’enterrar-lo de l’antic aparell dels republicans comandat per Joan Puigcercós i cia. i que, al seu torn, Puigdemont hagi castrat sense gaire esforç l’operació d’alguns dels seus diputats per convergentitzar l’espai de Junts mitjançant un líder neoroquista, denotaria que als dos vells llops de mar del procés encara els resten unes quantes vides. En efecte, podria semblar delirant que els encarregats d’esmenar les mentides i els errors del tàndem Puigdemont-Junqueras durant aquests últims set anys siguin ells mateixos. De fet, la seva pervivència palesa que l’independentisme és un moviment —per dir-ho d’una forma ben suau— sense gaire massa crítica i amb escasses ganes d’esmenar-se la plana.

Tot i això, cal dir que si Puigdemont i Junqueras han sobreviscut els seus il·lusos enterradors és perquè (malgrat les tones de cinisme que duen al sarró i els incomptables errors polítics que han estat a punt d’enterrar-los) són dos polítics molt més genuïns i competents que els ninots de palla amb què l’aparell dels seus partits pensaven substituir-los. Sovint la política es basa en solidaritats misterioses, i els nostres dos protagonistes van passar els moments àlgids del procés recelant l’un de l’altre, però diria que —en aquesta segona part de la seva vida política— s’arribaran a necessitar molt més del que es pensen. Ni el president 130 ni l’amo d’Esquerra lluiten per la independència, això ho sap fins i tot el més abrandat dels seus fidels; però tots dos s’han guanyat el dret de recompondre l’espai d’allò que queda de viu al sobiranisme i d’intentar collar un estat cada més afí al PSOE.

Ni el president 130 ni l’amo d’Esquerra lluiten per la independència, però tots dos s’han guanyat el dret de recompondre l’espai d’allò que queda de viu al sobiranisme

És molt possible que aquest segon assalt del duet Puigdemont-Junqueras acabi amb la mort política dels dos protagonistes. Al capdavall, quan el tribunal Suprem acabi d’aplicar la llei d’amnistia, Puigdemont es regalarà algun bany de masses durant el seu retorn al país, però —una vegada Salvador Illa el rebi a Palau i l’antic president perdi el glamur de l’exili— el seu capital polític quedarà subsumit al nou tarradellisme imposat pel PSC. Al seu torn, Junqueras ha demostrat una força sobrehumana en sobreviure a una nova edició de les matances ancestrals entre les faccions d’Esquerra, i la seva autoritat permetrà allò que els cursis anomenen “recosir” el partit; però el líder republicà no aconseguirà seduir l’electoral independentista que ha abandonat la partitocràcia del procés i ha passat a militar al partit de l’abstenció. Aquesta segona part, en definitiva, és més aviat una coda.

En qualsevol cas, i posats a traspassar dignament, Puigdemont i Junqueras han decidit que moriran en els seus propis termes, esguardant pel retrovisor els enterramorts de llurs formacions (també s’encarregaran d’escollir els seus respectius successors). Ara que, com recordava l’Enric Juliana, ja ningú no es manifesta al crit de “Puigdemont a prisión” i que Junts i el PP van del bracet, encara que sigui involuntàriament, en temes de fiscalitat empresarial, el president 130 vol posar-se de nou al centre del reformisme autonomista per convertir-se en el salvavides de Pedro Sánchez. Per tal de negociar, Junts i el PSOE mai no han necessitat un mediador salvadoreny; n’hi ha hagut prou amb traficar algunes competències sobre immigració i el tema del català a Europa. El problema és, ai las, que el beneficiari de tot aquest paquet competencial serà un tal Salvador Illa.

En aquesta revàlida general, Junqueras parteix amb cert avantatge en l’art de negociar amb Madrid, una pràctica que ja va començar a exercitar per mitigar els efectes de l’1-O amb Soraya Sáenz de Santamaría i després convertint-se en virrei del PSOE a Lledoners. Això explica els darrers moviments de Puigdemont, començant per la (ben aviat fallida) qüestió de confiança a Pedro Sánchez. Però gosaria insistir en el fet que, lluny de continuar l’enemistat i l’afany de competència, aquesta segona etapa d’agonia supervivencial podria acabar en un matrimoni pràcticament ben avingut, d’aquells que manté les moixaines sense gaire convicció, però amb l’esperit de salvar la família de més divorcis.