Puigdemont, el passat que no passa

“El passat que no passa” és una expressió utilitzada per l’historiador italià Benedetto Croce. Significa que el passat no es mor mai, ni tan sols en el present. Sempre hi és, perquè forma part de l’estructura de totes les societats. No hi ha pobles sense història. En tot cas, hi ha pobles als quals se’ls nega la història. Així doncs, segons Croce, la història deixa de ser una simple explicació de fets del passat per esdevenir història contemporània, allò que té lloc avui amb arrels en el passat. Com escrivia fa uns dies David Carabén, parlant de Messi, com més avancem cap al futur, millor perspectiva adquirim del passat, i els trucs del passat ja no s’obliden: es troben a faltar. Els bons polítics haurien de tenir-ho present. Winston Churchill ho sabia. John F. Kennedy, també. Tots dos eren polítics cultes, que llegien mentre governaven, cosa que no és gaire habitual entre el personal polític actual. Ells eren estadistes, la majoria dels polítics tan sols són, si tenim sort, administradors. Que un polític es proposi “girar full” del passat recent, encara que hagi sigut convuls i conflictiu —com ho són tots els processos històrics, per cert—, demostra simplement que no sap com resoldre la complexitat. Els ciutadans només respecten aquells polítics que són sincers. Encara que ell era un cínic, tenia raó Nikita Khrusxov, quan a mitjans dels anys cinquanta observava que els polítics que prometen construir un pont, fins i tot en un indret on no passa cap riu, són iguals a tot arreu.

La feina d’un polític és prendre decisions, córrer riscos, procurar buscar solucions, desencallar problemes, fins i tot obrir camins encara que resultin polèmics, incerts i controvertits. La política tradueix en forma de lleis i normes els ideals que cadascú defensa. Qui nega això, qui s’amaga rere els tribunals per impedir la lliure expressió de la voluntat popular és, abans que res, un covard, un polític mediocre que només pot ser considerat el majordom que es dedica a mantenir l’ordre en una casa en plena decadència. Com és més que evident en tots els conflictes que hi ha hagut —i hi ha— en el món, si es decideix tapar-los per incapacitat política de donar-hi resposta, tard o d’hora el conflicte revindrà. En política, els conflictes són tan difícils de contenir com les torrentades del Maresme. Ara que se’n parla tot el sant dia, el conflicte entre Israel i Palestina és una tomba oberta perquè cap polític ha sabut trobar-hi la solució. Abans era culpa d’Arafat i els estats àrabs, avui dia és Netanyahu i l’extremisme religiós, hebreu i musulmà, qui ho impedeix. Kennedy va reconèixer que s’havia equivocat assumint el pla del president Eisenhower, el seu predecessor, per derrocar Fidel Castro. La invasió de Badia Cochinos del 1961 va ser un fracàs i des d’aleshores el castrisme perviu a Cuba, tot i la desaparició dels dos germans dictadors. Els errors es paguen. I de vegades molt cars. 

Que un polític es proposi “girar full” del passat recent, encara que hagi sigut convuls i conflictiu, demostra simplement que no sap com resoldre la complexitat

Som a les portes d’una campanya electoral que tindrà com a centre del debat Carles Puigdemont i la lluita per la independència de Catalunya. És un problema real, tan real i conflictiu com ho és que el benestar dels ciutadans de Catalunya trontolla per un espoli fiscal de grans magnituds i per la nefasta gestió d’Esquerra del pressupost restant. El benestar depèn de la capacitat d’inversió de l’erari públic. Els que volen girar full de la dècada de lluita per la independència es divideixen entre dos sectors. Uns volen pactar amb el PSOE un nou sistema de finançament (Esquerra). Els altres s’oposen a un sistema de finançament singular per a Catalunya (PSC i PP). Els segons són pitjors que els primers, però cap de les dues actituds resol el problema. Torna el “passat que no passa”, perquè els uns (Esquerra) i els altres (PSC i PP) ens fan recular fins a la casella de sortida del 2006. Tots sabem com acabarà: amb la promesa d’un pont on no hi ha riu. Per tant, val més no enganyar-se i presentar a l’electorat les coses clares. No podem renunciar a la independència perquè Espanya és irreformable. Cada acció, cada partida pressupostària que falla o resulta insuficient, cada promesa no complerta, ha de ser motiu de denúncia contra un estat gasiu i insolidari que lesiona els interessos de tots els catalans, siguin independentistes o no. ¿A qui va perjudicar, per exemple, el decret per afavorir la sortida de les empreses de Catalunya el 2017? A tothom. En qualsevol país independent de veritat —amb estat, vull dir—, l’actitud dels qui van celebrar-ho, encara que fos amb la rebuscada excusa que tot era culpa dels independentistes, seria considerada antipatriòtica. En temps de guerra, almenys en molts estats del món, tothom sap quines són les conseqüències del que es considera una traïció a la pàtria.

Puigdemont és la pedra a la sabata que incomoda la política espanyola —i també els partits catalans— perquè la seva presència, el seu discurs, són els de l’heretge. Perquè és oposició a Espanya i també oposició a Catalunya. Perquè és l’alternativa. Quan un candidat està en boca de tots els altres, per menystenir-lo i atacar-lo, vol dir que la seva presència ho inunda tot i s’ha convertit en el referent polític del país. Per als unionistes, especialment per al PSC, els Comuns i el PP, Puigdemont és el dimoni, l’independentista irredempt que no es vol rendir de cap manera. Per a les noves formacions polítiques independentistes, covades en un ambient de frustració, Puigdemont també és el referent, perquè, tot negant-lo, es defineixen respecte d’ell. Són l’escissió de l’escissió, que és l’essència del derrotat. La retòrica del bla-bla-bla.

Per als antics aliats en el Govern —per a Esquerra, per dir-ho clar—, la candidatura de Junts + Puigdemont per Catalunya és una amenaça real. Tenen pànic de ser desallotjats de la Generalitat per incapacitat manifesta. De moment, l’opció Puigdemont és l’única que creix electoralment. El 2017, la candidatura transversal que va adoptar el nom de Junts ja va superar Oriol Junqueras, si bé amb un marge estret. Encara ara no saben què va passar. Però la veritat és que hi ha certes persones que tenen la capacitat per guiar i inspirar els altres sense cap mena de coacció. Això és el carisma. I Puigdemont en té, de carisma, sobretot quan s’arromanga i se salta la muralla del partidisme per convertir-se en el líder nacional que necessita el país. Aquesta virtut no el converteix en un polític infal·lible. Cal no exagerar, perquè els polítics s’erren tant com nosaltres ens equivoquem en prendre decisions en la vida diària. L’objectiu de Junts, amb Puigdemont, és esdevenir el primer partit de Catalunya, com ho era Junts pel Sí el 2015 (62 diputats), perquè a les eleccions del 2017 i el 2021 el privilegi va correspondre a Ciutadans i al PSC, respectivament. Només així, i amb totes les dificultats que caldrà superar, l’independentisme sobreviurà.

La gent de Junts, i en especial el president Puigdemont, no creu que la independència sigui impossible i que calgui esperar a la irrupció d’una nova generació que la faci possible

Si la campanya electoral té com a protagonista Puigdemont, els altres partits li hauran fet la feina. De moment, ja és així. En la conferència d’Elna, el president va exposar molt clarament quin era el sentit de tornar-se a presentar a les eleccions autonòmiques. És el moment oportú per fer-ho, perquè la llei d’amnistia, malgrat el boicot actiu d’alguns jutges, fa possible acabar amb l’excepcionalitat de l’exili sense renunciar a res. L’amnistia no té cap cost polític. A més, no és una solució personal, com van ser-ho els indults, sinó una sortida política per a tots els afectats, un calmant necessari i previ, que farà possible tornar a començar i fer-ho millor d'ara endavant. La gent de Junts, i en especial el president Puigdemont, no creu que la independència sigui impossible i que calgui esperar a la irrupció d’una nova generació que la faci possible. La trampa dels que reclamen consens per decidir-ho tot és que, tot apel·lant a les unanimitats, no s’avança mai. Com adverteix Marina Garcés, el consens és sovint una forma de censura.

La conclusió a la qual ha arribat Esquerra és que la independència no és possible i que cal cercar el consens amb l’unionisme. Per això ho fia tot a l’hegemonia permanent del PSOE i de Sumar al govern espanyol per canviar Espanya. Ja s’ho faran. Fracassaran, com va fracassar Maurín als trenta en demanar reedificar Espanya amb la “separació” de Catalunya de l’estat cesarista, unitari i gendarme. I com va fracassar Cambó quan es va aliar amb la dreta espanyola, i també Jordi Pujol, que era ambidextre, i omplia el cove segons la debilitat de l’aliat de torn, ja fos d’esquerra com de dreta. Només cal saber una mica d’història per adonar-se’n o bé llegir la premsa i constatar que el govern de Pedro Sánchez no falla mai, i per això ha decidit recórrer al TC per frenar la iniciativa del Parlament a favor de la independència. Ens volen “normalitzats”, però, sobretot, encadenats. Diuen des de la Moncloa que han pres aquesta decisió “per evitar la fractura social”. Si d’alguna cosa ha de servir conèixer el passat, és per no repetir-lo. Recelin de qui els asseguri que la celebració d’un referèndum és obrir un conflicte. No serà cosa de bufar i fer ampolles, però negar el dret dels ciutadans a decidir sobre una cosa tan important com aquesta és, torno a Garcés, censura. L’expresident argentí Raúl Alfonsín deia que amb la democràcia es menja, s’educa i es guareix les persones. Amb la democràcia també es decideix el futur. L’independentisme és la resposta des de baix a un estat que, sota la coartada del constitucionalisme, és —tirant curt— autoritari.