La guerra bruta de l’Estat espanyol contra Catalunya ja ha assassinat almenys dos presidents, Pau Claris i Lluís Companys, i el diumenge 1 d’octubre va intentar humiliar tot el país a través de la figura de Carles Puigdemont. L’actual guerra d’independència de Catalunya va començar essent només una guerra mediàtica però ara ja és plenament una guerra guerrejada, en la que els uns fan un ús indiscriminat de la força i els altres intenten mantenir la serenitat i la no violència. Sabem que, ara com ara, la guerra és més psicològica que mai i Espanya vol provocar, humiliar, desballestar el seny proverbial de la nació i fer explotar com sigui la reacció popular. S’ataquen sense miraments els símbols de Catalunya, com la figura presidencial i s’intimida la gent perquè aquesta llengua nostra que protesta, aquesta llengua que denuncia i reclama llibertat, aquesta llengua dels catalans la tinguem d’on no hauria d’haver sortit, nens, com sempre, la llengua al cul.
Ahir els robocops de la policia espanyola van apallissar a la ciutat de Girona un ciutadà per haver fet servir el clàxon del seu automòbil per protestar. A Fontajau quan ja era negra nit també van intimidar. En el moment d’escriure aquest text arriben tot de notícies fosques com els seus uniformes negres actuant dins la nit. A Calella i Pineda s’han produït conflictes. A diversos indrets del país i de diverses maneres els gendarmes espanyols continuaran amb la seva estratègia de desafiament esperant que algú perdi els nervis per augmentar la seva dosi de repressió violenta. Com més serena i pacífica sigui la resposta ciutadana més intensa serà l’estratègia de la provocació policial i militar, més intensa serà la propaganda política que desfigura la realitat i que culpabilitza de tot el que passi o pugui passar exclusivament als catalans. El joc consisteix en no fer cap error. Com fan els maltractadors que maten dones indefenses els polítics del govern del Partit Popular sostenen que tenim només el que ens hem buscat, argumenten que únicament és democràtic i constitucional allò que ells han decidit que ho és. I punt. A més a més, compten amb l’ajut inestimable dels tres principals diaris catalans, a sou de Madrid, La Vanguardia, El País i sobretot El Periódico, insinuant, anunciant, prevenint, com si ho desitgessin molt, que vigilem, que hi pot haver morts, que hi pot haver víctimes, de manera que l’homicidi de catalans ens escarmenti i ens faci callar d’una punyetera vegada. Gregorio Morán va ser un dels primers en parlar de morts. I a Sant Julià de Ramis, aquest 1 d’octubre, la periodista ultradretana i aristòcrata Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte, just al meu davant (en tinc fotos) es va dedicar a ser de casa fuerte, però fuerte de veritat. Mentre els altres periodistes s’afanyaven a comunicar-se amb les seves redaccions per narrar el brutal assalt del poliesportiu municipal, la injustificable violència exercida sobre els veïns de la localitat, ella es dedicava a increpar verbalment una persona i m’aixecava el dit amb gest desafiant. Va proclamar que la salvatge repressió militar de la Guàrdia Civil que acabàvem de viure (jo encara estava ben blanc) era la democràcia, l’estat de dret i la justícia. I que els nacionalistes, tots nosaltres érem uns indesitjables, perquè el nacionalisme és xenofòbia. I som xenòfobs perquè no volem viure amb els altres, perquè no volem viure amb Espanya. Tot seguit va girar cua i va seguir el camí per on havien marxat els civilons armats fins a les dents.
Aquell matí de l’1 d’octubre el president Puigdemont, conscient de la seva alta i molt honorable dignitat, conscient d’encarnar Catalunya sencera i la voluntat autènticament democràtica i pacífica dels catalans, va acabar sota un pont. Per evitar ser enmig de la càrrega armada de la Guàrdia Civil, per evitar que la seva alta presència pogués fer perdre els nervis als veïns de Sant Julià de Ramis que, sens dubte, l’haurien defensat a mort, va decidir optar per l’astúcia. Allò podria haver estat un bany de sang i no exagero gens ni mica, jo ho vaig viure. Amb tota la dignitat humana que sap desprendre va baixar del automòbil, sota un pont, per evitar que l’helicòpter espia de la Guàrdia Civil se n’adonés, va canviar de vehicle. El cotxe presidencial i el primer de l’escorta van tornar al seu domicili i el segon de l’escorta, amb Puigdemont ja dins, va dirigir-se a Cornellà de Terri i, d’amagat dels mitjans de comunicació, va poder votar finalment. Sí, va votar en el referèndum que no s’havia de celebrar.
Allò podria haver estat un bany de sang i, per sort, el president va fer tot el que va poder per evitar-ho. Va ser més llarg que els enemics, més prudent, eficaç. Només quan les forces armades espanyoles van haver-se retirat definitivament del poliesportiu, i tampoc sense haver-se anunciat abans, Carles Puigdemont va voler ser enmig dels veïns, del seu poble, de la seva gent. El gest greu, eixut, va baixar del vehicle entre aclamacions, decidit i visiblement irritat. Els congregats, veïns i periodistes, sense acabar d’entendre què estava passant en un primer moment, van començar a cridar “President, president, president” com una invocació al retorn de l’autoritat legítima, com un retorn al sentit comú i a la civilització, a la normalitat, com un reconeixement de la seva autoritat que ja s’havia convertit en quelcom més que potestat política i era ja, vivament, autoritat moral. Puigdemont no s’esperava una reacció tan entusiasta per part d’un públic que poca estona abans havia experimentat autèntic pànic i autèntic menyspreu. Jo era a menys de dos metres seu i el vaig veure somriure. Va somriure per saludar la ciutadania i per cridar a la calma. Puigdemont és un home que somriu davant de l’adversitat i sap convocar el seny. Va ser immediatament envoltat, aplaudit, ovacionat, acompanyat. Va penetrar al poliesportiu i va visitar el lloc de votació entre càntics, himnes, entre aplaudiments, entre mostres creixent d’adhesió i, sobretot, d’alegria. Va aconseguir recuperar una dignitat perduda. “President, president, president” se sentia una i altra vegada. Espontàniament es va viure una escena magnífica, es va fer visible durant uns vint minuts la unitat de tot el poble encerclant, homenatjant, fins i tot protegint el president Puigdemont. I això que en aquell moment ningú no sabia encara que poques hores abans havia estat sota un pont per evitar una segura tragèdia. (Continuarà)