De veritat que Carles Puigdemont supedita el suport de JxCat a Pedro Sánchez a Madrid al fet que Salvador Illa el torni a fer president de la Generalitat a Catalunya? Això és, si més no, el que planteja un cop conegut el desenllaç de les eleccions de diumenge en proposar “refer ponts” a ERC i, a partir d’aquí, sostenir que està en condicions de “construir un govern sòlid d’obediència catalana”. En política tot és possible i, per tant, mai no s’ha de descartar res, tot i que una proclama d’aquestes característiques, més aviat semblaria feta per sortir del pas dels resultats d’una cita amb les urnes que ni ha guanyat ni li ha servit per assolir els objectius fixats. Però no, no és això, resulta que efectivament pretén que el líder del PSOE quadri el primer secretari del PSC perquè l’investeixi a ell.

Dit d’una altra manera, Carles Puigdemont vol que ERC voti a favor seu i que el PSC s’abstingui el dia que el Parlament debati, en segona ronda, la seva investidura, perquè, si no, retirarà el suport a Pedro Sánchez i provocarà que no pugui continuar a la Moncloa. I si no és així, a més, blocarà qualsevol intent d’elecció de Salvador Illa i forçarà que s’hagin de repetir els comicis. Òbviament, no ho expressa amb aquestes paraules tan directes i empra tota mena de subterfugis, però no cal, se li entén tot. Ell compta que amb ERC tindria 55 vots, davant els 48 que el màxim dirigent del PSC podria aconseguir conjuntament amb els ara denominats Comuns Sumar, i que, per tant, la balança s’hauria de decantar necessàriament cap al seu cantó. En cap cas no preveu que l’exministre de Sanitat pogués valer-se dels escons del PP per arribar als 63 vots a favor i superar els seus 55, perquè el suport de la formació d’Alberto Núñez Feijóo —a l’estil del que va succeir en l’última elecció de l’alcalde de Barcelona— seria considerat motiu suficient per partir peres amb el líder del PSOE, al qual va investir, per cert, malgrat la mala passada que li havia fet a Xavier Trias. Per què llavors sí i ara no?

La pretensió de l’exalcalde de Girona és que o es fa el que ell desitja o hi haurà el caos. Tanmateix, la primera part de la seva equació, que és refer la relació amb ERC perquè li doni suport pràcticament de manera desinteressada, planteja molts dubtes. Com preveu refer els ponts després d’haver-se passat tota l’anterior legislatura menystenint el partit d’Oriol Junqueras? La patacada que ha patit ERC és tan sonora que ara no sembla que estigui per a res més que per replegar-se i esperar que vinguin temps millors. La decisió de Pere Aragonès de renunciar a l’acta de diputat i apartar-se de la primera línia de la política no fa més que refermar aquesta posició. De manera que formar part d’una fórmula de govern, sigui un tripartit o una altra aliança incerta amb JxCat, no és en aquest moment, tot i tenir teòricament la clau per fer-lo bascular en un sentit o en un altre, la seva prioritat, perquè, a la vista de com de malament li han anat les coses, seria tant com sortir del foc per caure a les brases. La segona part de l’equació, que Salvador Illa renunciï a ser investit president de la Generalitat tot i haver guanyat les eleccions, tampoc no és que sigui més senzilla, perquè significaria denigrar la figura del líder del PSC i deixar-la sense cap credibilitat davant l’electorat, però si hi ha designis superiors que així ho beneeixen —entenguis Pedro Sánchez—, no li quedaria més remei que plegar-s’hi.

Qui ha perdut la majoria és el processisme que encarnen JxCat, ERC i la CUP, no els votants independentistes, que hi continuen sent a l’espera que un nou líder i un nou partit posin de debò rumb a la independència

La maniobra de Carles Puigdemont, més enllà de la clara voluntat d’aferrar-se al poder que no toca des del fiasco del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, amaga una realitat de fons que qüestiona tant la solidesa de JxCat i ERC com la de la CUP. I és que, amb l’excepció del 1980, que eren els primers comicis catalans que es feien des del restabliment de la democràcia a Espanya, del 1984 ençà el bloc nacionalista havia tingut sempre, sense excepció, majoria absoluta, en escons, al Parlament. I el 2021 fins i tot la va tenir, per primera vegada, també en vots. Ara, però, tot aquest bagatge ha quedat dilapidat. Els partits que provenen del nacionalisme i que, després de fer-se passar per independentistes per raons purament tàctiques i conjunturals, han abraçat descaradament el processisme han perdut bous i esquelles i s’han quedat sense cap possibilitat d’articular per si sols una majoria que permeti desbancar el guanyador de les eleccions. Ho havien pogut fer el 2017 amb Cs i Inés Arrimadas i el 2021 amb el PSC i Salvador Illa, però aquest cop no ho poden repetir i bastir una alternativa al triomf de l’exministre de Sanitat. Ni tan sols amb el concurs d’Aliança Catalana, que entra per primer cop al Parlament, no els surten els números.

Deu ser per això que el líder de JxCat ha explorat vies diferents per mirar d’arribar al mateix lloc i que ha decidit apostar-hi fort com a única manera de no veure’s obligat a claudicar i de no poder complir, un cop més, el que ha promès. El compromís és que tornarà a Catalunya si té la majoria suficient per ser investit de nou president de la Generalitat i que si no pot assolir l’objectiu plegarà i deixarà la política activa. Sap, per tant, que només podrà sortir-se’n si el líder del PSOE actua a favor seu, si, en definitiva, la investidura del pròxim inquilí del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona es decideix en clau de política espanyola, ell que s’omple la boca de defensar un govern d’estricta “obediència catalana”. Tot això, és clar, sense oblidar que la llei d’amnistia encara no està aprovada i que, una vegada ho estigui, els jutges espanyols faran els impossibles per no haver-la d’aplicar i per fer detenir Carles Puigdemont el dia que posi els peus a Catalunya. De manera que pot ser que el seu retorn sigui molt èpic, però ja es veurà quin desenllaç acaba tenint tot plegat.

Però a desgrat dels moviments per tocar poder, el que han deixat al descobert les eleccions de diumenge és que JxCat, ERC i la CUP no són els partits que en aquests moments representen l’independentisme. Després dels avisos de l’abstenció a les eleccions municipals i espanyoles del 2023, abans-d’ahir van tornar a ser molts els independentistes que es van quedar a casa i que estan disposats a fer-ho tantes vegades com calgui. ERC i la CUP s’han endut la patacada principal, però que JxCat no canti victòria, perquè respecte al 2017 —els comicis del 2021 es van fer en plena pandèmia de la covid i són poc indicatius pel que fa a les dades— ha perdut gairebé 300.000 vots. Que Carles Puigdemont vagi fent, que el pitjor encara estar per arribar. I, en tot cas, que ningú no s’equivoqui: qui ha perdut la majoria és el processisme que encarnen JxCat, ERC i la CUP, no els votants independentistes, que hi continuen sent a l’espera que un nou líder i un nou partit posin de debò rumb a la independència.