És rigorosament cert, com ha reivindicat el diputat juntaire i exconseller d’Economia Jaume Giró després del Debat de Política General, que en el seu dia Convergència estava a favor del Concert Econòmic. Tan cert com que en aquells dies —1977— va renunciar a presentar batalla per la qüestió vist el rebuig que generava segons el mateix president Pujol. No ja per la part espanyola —ho donem per descomptat— sinó pel gruix dels partits polítics catalans que van obtenir representació a les primeres eleccions generals després de la mort de Franco. És obvi que no és el mateix una aspiració que una condició irrenunciable.  

Ho confessa el president Pujol a les seves Memòries i hi torna a insistir a Entre el dolor i l’esperança que signa Vicenç Villatoro. "Formava part de les regles de joc que es van establir en arrencar la transició, i que de fet ens van imposar tant la UCD com el PSOE, i a Catalunya el PSC" explica el president Pujol. El podien tenir els bascos però no els catalans.

Entre d’altres, perquè Pujol explica amb vehemència que el seu projecte era català i europeu. Però també espanyol. O almenys en el marc espanyol i preocupat per aquest, per la prosperitat i progrés del conjunt d’Espanya. Mai no va ser independentista afirma amb rotunditat. I reitera aquesta màxima com una piconadora. Com tampoc ho era Miquel Roca i Junyent, la cara més visible del nacionalisme català en aquella àrdua negociació.

Pujol no va voler fer miques el consens constitucional per responsabilitat i perquè estava en joc l’adveniment d’una democràcia plena a Espanya. I un Estatut que Pujol —com Francesc Macià al 32— va prioritzar malgrat que no responia a les seves màximes aspiracions.

Però la història no jutjarà Pujol pel seu paper en aquell moment històric, empassant-se un Estatut amb un finançament macarrònic. No li va impedir pas guanyar totes i cadascuna de les eleccions a les quals es va presentar. Al punt de superar els 70 diputats que ara semblaria poc més que una entelèquia. Fins i tot per al PSC de Salvador Illa que sembla moure’s en solitari per una autopista mentre les forces indepes s’entesten en les proclames estèrils, en un anar fent a empentes i rodolons, en transitar per vials marginals atapeïts d’esvorancs.

Que no sigui ara, per una qüestió semàntica per molt que sigui de principis, que es deixi passar una oportunitat de millora per difícil que sigui de concretar

Qui també és prou explícit en aquest episodi del Concert Econòmic és en David Madí que sí, al contrari que Pujol, és d’una nova generació explícitament independentista i declaradament de dretes front un Pujol més democratacristià i liberal. A Merèixer la victòria, en Madí és clar com l’aigua quan no s’està de posar de manifest que CDC no va estar per la feina. I era difícil que CDC ho estigués —per arribar a fer del Concert un casus belli— amb Miquel Roca liderant ja aleshores el front de Madrid malgrat la influència de l’enyorat Trias Fargas. Per alguna cosa en Roca Junyent, a qui en Jordi Pujol ret homenatge a Entre el dolor i l’esperança és un dels pares de la Constitució espanyola de 1978. Ningú se l’imagina, a Roca i Junyent, ni ara ni abans, estripant les cartes.

Una altra qüestió és si en Jaume Giró té raó quan manté que el nom sí que fa la cosa. No li diguem ‘finançament singular’, ens diu, si de debò el que es planteja és un Concert a la basca. L’exconseller d’Economia és un pragmàtic i dels que té clar que les hegemonies demanen carrils centrals. Però potser pretendre ara esmenar aquella renúncia, formulada ara en termes semàntics, no sigui el més aconsellable. Si els va semblar —als convergents— inviable —en aquell moment fundacional, en el postfranquisme— fer moure la UCD de Suárez i sobretot el PSOE de Felipe, el repte de 2024 encara és més colossal. Quan hi ha comunitats que s’han acostumat a parar la mà des de fa 44 anys, ininterrompudament, percebent si fa no fa una transferència lineal de diners que és un manà, com s’han d’empassar a les bones un canvi que temen els privi d’uns recursos addicionals molt per damunt de les seves possibilitats? És clar!, no en volen ni sentir a parlar.

I en aquest punt també té raó Jordi Turull quan es plany que els Pages de torn parlin amb despit de Catalunya i li atorguin el paperot de pagar i callar. Però, ara bé, el que seria inconcebible és que ara, si s’obre una escletxa que permetés una millora del finançament català, es deixés passar l’oportunitat. Ni que fos, com repeteix l’economista Oriol Amat, per fer complir el principi d’ordinalitat.

Ben segur que qui ho veu clar com l’aigua és el mateix Jaume Giró. Sap com pocs la necessitat que té el país de no deixar-se cada any esquilar una part asfixiant dels recursos que genera i que limiten la prosperitat de Catalunya, sobretot a costa dels seus ciutadans, posant èmfasi en les persones d’acord amb la terminologia d’un humanista com el president Pujol.

Que no sigui ara, per una qüestió semàntica per molt que sigui de principis, que es deixi passar una oportunitat de millora per difícil que sigui de concretar. Per Giró no quedarà. Mai no s’ha alienat en el tot o res i no és esclau de les dinàmiques partidistes. Ben al contrari. Però no tot el partit té aquest capteniment, els viaranys de Waterloo són inescrutables.