És el toc de gràcia que li calia per guanyar les eleccions del 12 de maig? Després que amb la investidura de Pedro Sánchez perquè continués quatre anys més a la Moncloa i amb la participació en uns comicis de caire autonòmic JxCat hagi tornat a la senda del pragmatisme i el col·laboracionisme amb l’estat espanyol, assumint sencera l’herència de CiU, a Carles Puigdemont li mancava, tanmateix, un detall gens menor per tancar el cercle de la reunificació de l’espai convergent de tota la vida: la benedicció de Jordi Pujol. I finalment aquesta li ha arribat, vint-i-quatre hores abans de l’inici oficial de la campanya electoral. Per a bé i per a mal, perquè hi haurà qui considerarà que el suport és vital per decantar el vot a favor seu i qui el veurà, en canvi, com l’argument definitiu per no votar-lo mai.

Pràcticament deu anys després de la devastadora confessió, el 25 de juliol del 2014, segons la qual ell i la família havien tingut durant anys diners amagats a Andorra, la inesperada irrupció del 126è president de la Generalitat en l’escena política certifica que el procés de rehabilitació de la seva figura va per bon camí. I ho fa, a punt de fer 94 anys —el 9 de juny, coincidint amb les eleccions europees—, per donar carta de naturalesa al fet que el seu llegat, el del seu partit i el del seu govern tenen per fi uns dipositaris clars en la persona de Carles Puigdemont i en la sigla de JxCat com a “continuadors de la tradició de CDC”. Són tots dos el que “més s’assembla” i “més s’acosta” a “la manera de ser i de fer de la gent compromesa amb la consciència nacional i amb la identitat i el benestar econòmic i social, i el situar Catalunya primer” que representava CDC, va constatar Jordi Pujol en un acte electoral celebrat a Martorell, en què, fidel a la seva tradició, va sentenciar que per tot plegat “ara toca” votar JxCat i que, per això: “Jo votaré Junts, jo votaré Puigdemont”.

No és com si les llengües de foc amb què Jehovà va escriure les taules de la llei haguessin descendit sobre Moisès a la muntanya del Sinaí, perquè aquesta s’assembla més aviat a una de les imatges que va utilitzar Artur Mas en una de les seves campanyes electorals, però gairebé. Si Carles Puigdemont necessitava ser ungit com a hereu, això és el que ha fet Jordi Pujol, com en el seu dia va fer també precisament amb Artur Mas. I a partir d’ara serà responsabilitat exclusivament seva erigir-se amb el triomf el 12 de maig. Si ho aconsegueix, s’endurà tot el mèrit, però si ni traient el sant cristo gros se’n surt, la porta de sortida —que de fet ell mateix ja ha anunciat que creuaria si no obtenia la majoria suficient per ser reelegit president de la Generalitat— se li obrirà de bat a bat. Fàcil, en tot cas, no ho tindrà, perquè fins i tot el principal rival a batre en aquest cas, el candidat del PSC, Salvador Illa, ha reivindicat també l’etapa de construcció de l’autogovern que va encapçalar justament Jordi Pujol, talment com si de cop i volta tots els pecats li haguessin estat perdonats i s’hagués convertit en un tòtem a venerar més enllà de les filiacions partidistes de cadascú.

El 126è president de la Generalitat ha fet un pas gens innocu: assenyalar, d’acord amb el seu capteniment característic, què toca fer ara

La sintonia del 126è president de la Generalitat amb l’exalcalde de Girona no ha estat, però, sempre la mateixa. El 2020, per exemple, el distanciament entre tots dos era total. Carles Puigdemont vivia atrinxerat a Europa, contrari a qualsevol tipus d’acostament a la política espanyola, mentre Jordi Pujol, a les portes de les eleccions catalanes que s’acabarien fent el febrer del 2021, no s’estava de mostrar, encara que només fos en privat, la llunyania que hi havia entre tots dos. Però no tan sols això, no tenia inconvenient a explicar als que l’envoltaven que, en realitat, ell se sentia còmode amb noms com els de Pere Aragonès o Oriol Junqueras i que, com a nacionalista català, ja li estava bé que guanyés i manés ERC. I a mitjans del mateix 2021, un cop celebrats els comicis i arran de la publicació del llibre Entre el dolor i l’esperança, va tenir molt d’interès que es veiés que el seu pensament polític d’aleshores —després d’un pas fugaç i tàctic per l’independentisme havia tornat al carril autonomista clàssic— coincidia amb el discurs i el programa de govern dels republicans, el de la política pràctica que tants bons resultats li havia donat en el seu moment.

No és, doncs, fins que JxCat ha abraçat el relat convergent que Jordi Pujol li ha fet confiança. I és que els inicis de la formació de Carles Puigdemont, a partir del 2017, són de rebuig frontal del llegat de CDC, d’allunyament de la marca que havia sorgit de la frustrada refundació del 2016, el PDeCAT, i de confrontació amb el que aquesta representava. De fet, molts dels teòrics independents que s’incorporen a les files que comanda el 130è president de la Generalitat ho fan renegant de l’herència convergent, en entendre que precisament JxCat és un espai que l’ha de transcendir. Res més lluny de la realitat, com es pot comprovar no tan sols amb la recuperació del discurs autonomista de sempre —el del peix al cove posat al dia—, sinó també amb les cares que ara representen el partit —Jordi Turull o Josep Rull, per citar-ne només dues de les més conegudes—, de contrastada trajectòria dins de CDC. Perquè resulta que mentre no ha estat així, JxCat ha sigut un artefacte que ha vagat sense rumb i que amb prou feines ha sobreviscut a la seva pròpia indefinició.

Si, d’altra banda, tots aquests moviments, inclòs sobretot el reconeixement de l’obra de govern per part d’un adversari com el primer secretari del PSC, signifiquen que Jordi Pujol està essent indultat políticament de la seva màcula —penalment el seu cas està pendent de judici i res no fa pensar que es fixi data per fer-lo mentre visqui—, és el que encara no és gens clar. La història serà la que ressituarà en el punt just la seva figura, i de moment no sembla que hi hagi prou distància en el temps ni prou perspectiva perquè ho pugui fer, tot i que cada vegada es van escurçant més a la vista del paper tan galdós que han fet la majoria dels que l’han succeït al capdavant del Govern de Catalunya. El que és obvi és que si amb aquella inculpació pretenia carregar tota la culpa per evitar que recaigués sobre la seva dona i els seus fills, es va equivocar. I el que falta és que la societat que va decebre arribi a la conclusió que és hora de girar full i de restituir-lo.

A l’espera de tot això, el 126è president de la Generalitat ha fet un pas gens innocu: assenyalar, d’acord amb el seu capteniment característic, què toca fer ara. I perquè tothom ho entengui, ha ungit Carles Puigdemont com el successor que farà que el seu llegat perduri, a diferència d’Artur Mas, que en el fons li va sortir carbassa en malbaratar-lo amb l’invent del PDeCAT. Un gest de cap manera gratuït.