La reedició del llibre Des dels turons a l'altra banda del riu, escrit per un jove Jordi Pujol en els dos anys i vuit mesos que va passar a la presó de Saragossa per la seva lluita antifranquista, presentat aquest dimecres a la llibreria Ona de Barcelona, ha permès al pujolisme completar un lent i traumàtic camí de reparació de qui continua sent a hores d'ara l'indiscutible prohom del catalanisme i el principal constructor de la Catalunya moderna. Als seus 92 anys —arribarà als 93 el pròxim 9 de juny— i quan encara no s'han complert cinc mesos de la intervenció a l'Hospital de Sant Pau a conseqüència d'un ictus, que va fer patir per la seva vida i que li ha deixat seqüeles, Jordi Pujol ha reaparegut en gran i enmig d'un acte, el primer, convocat per ell mateix des del seu viatge a les tenebres iniciat el 25 de juliol del 2014 amb la confessió que havia amagat la famosa deixa de l'avi Florenci.

Pujol no ha estalviat esforços durant aquests anys per arribar a un acte públic com el de la presentació d'aquest llibre, que suposa la rehabilitació entre els seus i marcarà l'inici del perdó a molts sectors de la societat catalana. Queden enrere tots aquells anys que va assistir a nombrosos actes des d'una discreta fila de la platea en un intent de passar el més desapercebut possible. També l'acte més o menys coral que va convocar fa un any la llavors consellera Victòria Alsina al Paranimf de la Universitat de Barcelona amb els expresidents de la Generalitat per parlar d'Europa, i en el qual van participar, a més de Pujol, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, i que ja va suposar un important punt d'inflexió en el seu allunyament dels focus.

Aquesta setmana sembla haver volgut posar una marxa més al seu retorn a la vida civil, com si el temps sí que fos important i encara volgués fer i dir unes quantes coses. Dilluns a la primera fila de l'Auditori per avalar la candidatura de Xavier Trias a l'alcaldia de Barcelona, enviant un missatge a tots els dispersos grups de la diàspora de l'antiga Convergència perquè es deixin de ximpleries i remin en la mateixa direcció. No hi ha cap altre camí si un partit pretén ser hegemònic i governar el país. Dimarts va tornar al Palau per donar l'últim adeu a l'escriptor i periodista Josep Maria Espinàs, tres anys més gran que ell. I, aquest dimecres, per deixar dos missatges clarament diferents: un del polític, el país és viu, i un altre de la persona, jo m'he fallat. El Pujol de l'esperança davant el Pujol penedit.

De fet, la reedició del llibre escollit no és pas casualitat. Tampoc que hagi mantingut el subtítol d'aquella primera edició, Entre l'acció i l'esperança. El Pujol dels escrits de la presó i de la confiança en el país, verbalitzada en la declaració que el país és viu, i reivindicant el seu llegat. Capaç d'aixecar aplaudiments espontanis i amb un domini de l'escenari que no ha perdut, intentant recuperar la millor versió possible a 93 anys i després de no pas pocs contratemps. L'assistència de fins a una desena de consellers de governs de Convergència, PDeCAT o Junts, amb el president Mas al capdavant, no és més que un altre exemple de l'absolució. També l'assistència de dos consellers de l'actual govern d'Esquerra amb carnet d'independents, com Joaquim Nadal, ex PSC, i Carles Campuzano, ex CDC.

Perquè, amb encerts i errors, aquells governs van construir un país, van modelar una identitat i la seva política era seriosa i amb una mirada d'altura. Res a veure amb una Catalunya on l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és capaç d'un acte tan estrafolari i incomprensible com la ruptura de l'agermanament de la ciutat amb Tel-Aviv per raons exclusivament electorals i sectàries, saltant-se el ple de l'Ajuntament. Governants com Jordi Pujol no és estrany que es facin gegants.