La figura de Donald Trump crea neguit perquè és l’encarnació política de la història que torna. En el primer mandat se’l podia tractar de pallasso perquè encara hi havia molta gent que dormia el son dels justos en el somni liberal teoritzat per Francis Fukuyama. Però, com ja es va dir aleshores, Trump era només un símptoma, la trompeta que sonava amb l’estridència del profeta avisant d’un canvi d’ordre. Ara els americans s’han tret la son de les orelles i tothom està espantat, sobretot a Europa, on els països més desperts, Alemanya i Catalunya, han de fer el mort en aigües estancades per motius polítics.

Trump torna i aquesta vegada no ho fa com un profeta excèntric o com un showman fàcil de ridiculitzar, sinó com un cap d’estat promogut pel bo i millor del seu país. És normal que els xarnegos orgullosos i altres fills condecorats de la hipocresia victimista es posin nerviosos. Els americans són el país més fort del món i, encara que la propaganda cofoista digui que estan en decadència, faran servir tots els recursos que tinguin a l’abast per mantenir el seu lideratge. Els mecanismes de control del seu antic imperialisme tou –de base cultural i econòmica– seran sotmesos a una estricta revisió i es tornarà cada vegada més difícil nedar i guardar la roba amb les disfresses del passat. 

Trump posa els europeus en guàrdia perquè, mentre parla de portar la pau a Ucraïna o al Pròxim Orient, anuncia un món en el qual hi haurà vencedors i vençuts

El món s’està tornant més dur, però no sembla que, a la llarga, s’hagi de tornar menys nord-americà. Em sembla que això és el que irrita més els servidors locals de l'antic ordre europeu: no poder aprofitar els privilegis adquirits per saquejar l'amo ara que començava a flaquejar. Cada cop es veu més gent –sobretot periodistes, polítics i artistes– que parla en un llenguatge artificiós. Alguns miren de replicar inútilment els privilegis de l’hegemonia americana amb els tòpics del passat; d’altres, més especulatius, miren d’endevinar l’argot hegemònic del futur. La societat de consum també està canviant i els béns que abans compràvem protegits per l’exèrcit dels Estats Units es van tornant més cars i de més baixa qualitat. 

El canvi d’estratègia dels americans mourà els fonaments del món europeu i oferirà oportunitats a tots els països, però també crearà perills més grans i caigudes més fortes. A Catalunya, això es veurà molt clar amb el destí de Junqueras i Puigdemont. Els dos líders del procés formen part del món antic i, de moment, han sobreviscut gràcies a la mediocritat dels seus substituts i a la seva tossuderia. El problema és que, amb els temps que venen, resistir ja no serà guanyar, perquè la història no es pot resistir, s’ha de conquerir. La gestió serveix per anar passant en temps de vaques grasses, i en sistemes consolidats. Però, quan tot s’enfonsa, s’han de prendre decisions valentes i mirar de construir en la direcció correcta, encara que sigui amb les cames tremoloses i amb un salt de fe.

Venen temps perillosos i, per tant, creatius i aventurers. Les factures ja no les pagarem a trenta dies, com abans, sinó directament de la nostra butxaca foradada i desvalguda. Naturalment, molta gent està empipada perquè arriba al retorn de Trump amb pocs estalvis i amb costums i vicis onerosos. Però al món no li interessen els problemes personals. El món es menjarà els caràcters passius-agressius i els pensaments ancians com si fossin carn picada. La sensació de caos que governa les xarxes socials és un mirall de la sensació de caos que sempre ha governat les grans batalles de la història. No cal haver vist gaires pel·lícules ni llegir-se els dos volums de Guerra i pau per entendre-ho.

Trump posa els europeus en guàrdia perquè, mentre parla de portar la pau a Ucraïna o al Pròxim Orient, anuncia un món en el qual hi haurà vencedors i vençuts. Si no ets el president dels Estats Units, es tornarà inútil i molt perillós posar-se al mig de dos bàndols que es barallen. Els americans se saben els més forts i obriran totes les capses de Pandora que considerin convenients per mirar de dur la iniciativa. Qui els ho pot retreure? I quin sentit té perdre el temps discutint qui és el bo i qui és el dolent, en una pugna descarnada? La política de Trump volatilitzarà el punt mitjà –en la ideologia i en les relacions socials–, fins que els americans aconsegueixin de crear un consens nou. Els catalans tot el que podem fer és defensar els nostres amors amb dents i ungles perquè, quan aquest consens es tanqui, nosaltres hi siguem.

Tenim un avantatge: Europa no se salvarà ni pels estats ni per la burocràcia. Si buscant motivacions més fondes alguns europeus ens troben, sobretot que sigui lluitant.