La placa del Sagrat Cor a la porta, normalment platejada i resseguint la silueta de Jesucrist, és un dels vestigis d’un món que ja no hi és. La meva àvia paterna la tenia ben lluent i daurada a l'entrada de la casa a Sant Narcís i a nosaltres ens agradava tocar-la i deixar-hi l’empremta de la ditada, com si “tocar” Jesucrist fos una entremaliadura, una petita provocació. Ara a les portes hi ha alarmes o frases d’Ikea a l’escombreta dels peus.

El Papa Francesc ha publicat la seva quarta encíclica, Dilexit Nos, i la dedica precisament al Sagrat Cor, però no ho fa entretenint-se amb devocions catòliques o relíquies del passat. El text, potser el més poètic i de bon llegir del seu pontificat, afirma que “prendre’s seriosament el cor té conseqüències socials”. No és una encíclica per ser llegida amb els violins del Titànic ni amb una melodia que amanseixi les feres. Hi ha molta política, en el seu text.

Aquesta encíclica del Papa es connecta amb els textos passats sobre el medi ambient o la pau mundial i la fraternitat, perquè tot surt del cor i de la responsabilitat d’un mateix. L’individualisme, critica el pontífex, és qui causa un tancament, als altres, a la natura, al diàleg, a la pau. Pel Papa, parlar del cor no és una activitat d’un especialista que separa l’òrgan. I per això avisa que aquesta devoció al cor, a aquesta part orgànica d’un cos, no pot estar separada de la resta. En el cor “s’hi juga tot”, perquè és el lloc on som nosaltres mateixos, escriu. En aquest “món líquid” cal tornar a parlar del cor perquè és on “cada persona, de tota classe i condició, fa la seva síntesi”. És el lloc on els éssers concrets tenen “la font, l’arrel de les seves potències, conviccions, passions i eleccions”. “Jo soc el meu cor”, escriu el Papa, perquè el cor és allò que permet estar en “comunió amb les altres persones”. Una relació que no es construeixi des del cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme.

El cor és on els éssers concrets tenen “la font, l’arrel de les seves potències, conviccions, passions i eleccions”. “Jo soc el meu cor”, escriu el Papa, perquè el cor és allò que permet estar en “comunió amb les altres persones”

Espanya es va consagrar al Sagrat Cor de Jesús el 1919 en un acte al Cerro de los Ángeles. Els jesuïtes han popularitzat aquesta devoció que va iniciar-se quan santa Maria Alacoque va tenir unes revelacions del Sagrat Cor de Jesús i la seva misericòrdia per tothom. El Papa Francesc vol fer veure que el cor és el lloc que ens humanitza. El cor parla al cor (Cor ad cor loquitur, escrivia el lema del cardenal John Henry Newman).

El text del Papa és un text d’una persona gran, que valora el passat. El que cap algoritme no podrà encapsular serà aquell moment de la infantesa que recordem amb tendresa. Pensa en “l’ús de la forquilla per segellar les vores d’aquelles crestes casolanes que fem amb les nostres mares o àvies”. “És aquell moment d’aprenent de cuiner, a mig camí entre el joc i la maduresa, on s’assumeix la responsabilitat de la feina per ajudar els altres. Igual que amb la forquilla, podria enumerar milers de petits detalls que sostenen les biografies de tothom: fer sorgir somriures amb una broma, calcar un dibuix a contrallum d’una finestra, jugar el primer partit de futbol amb una pilota de drap, cuidar cucs de seda en una capsa de sabates, assecar una flor entre les pàgines d’un llibre, tenir cura d’un ocellet que ha caigut del niu, demanar un desig mentre despullem una margarida”. Tots aquests petits detalls, l’ordinari-extraordinari, mai podran estar entre els algoritmes. Perquè la forquilla, les bromes, la finestra, la pilota, la capsa de sabates, el llibre, l’ocellet, la flor... es fonamenten en la tendresa que es guarda en els records del cor. El Papa, nostàlgic, però amarat de política, ha escrit sobre el cor, amb el cap, amb el record i amb la urgència d’un canvi de paradigma. Mundial. I, per tant, individual.