Hi ha un consens comú sobre l'elevat nivell de frustració personal i crispació social que sembla haver-se apoderat dels mitjans de comunicació, dels grups polítics i, sobretot, de les xarxes socials, aquestes últimes convertides, a més, en l'amplificador més gran de les misèries privades, la covardia i l'exaltació de la violència o la manipulació, convenientment resguardades (o això creuen els que ho fan) en l'anonimat. No és estrany que es produeixin, tenint en compte l'exemple poc edificant amb què ens alimenten (deseduquen) els que detenen l'alta responsabilitat de representar-nos a les institucions: semblen fer servir les seves prerrogatives, que no són poques, més com un benefici personal o com a pedra llancívola contra l'adversari que no pas com el que realment són, instruments en el servei a la ciutadania. El desitjable —cada vegada sembla que més inabastable— seria que l'exercissin amb vocació de temporalitat (quasi sonava bé allò dels divuit mesos, Rufián) i de manera que els seus integrants mantinguessin l'ànsia per aprendre, la capacitat de rectificar i l'esperit de concòrdia.
Ja no sembla possible res de tot això, fins i tot encara que per un moment i sota la pressió d'una Europa que ha assistit atònita a la crisi abocada sobre el Consell General del Poder Judicial pels dos grans partits, PP i PSOE s'hagin posat finalment d'acord. Tothom sap que l'acord no rebaixarà la tensió (ja s'han tornat a retreure qui hi va contribuir més o va cedir més), encara que només sigui per a la galeria, que és justament la que exerceix un perjudici pedagògic més gran. Perquè si la ciutadania coneix els interessos comuns dels que fan veure que es barallen, què en creurà, d'ells?
Mentrestant, com a cada inici de legislatura, aquests dies la gent es dedica a xafardejar si tal o tal altre diputat viu de lloguer o té un veler, un pis atrotinat de tercera categoria perquè no ens preguntem què guanyaven abans d'entrar en la cosa pública o què guanyaran quan se'n vagin del Parlament, si és que se'n van. En diuen transparència, però no és més que el digne vel amb què es pretén cobrir actualment la morbositat de sempre. O sigui que, vist l'exemple del governant i els interessos del governat, sembla saludable abandonar qualsevol esperança respecte a la possibilitat que el primer exerceixi la seva funció sota el control vigilant del segon.
En honor a la veritat, el que ha succeït no és pitjor que el que s'esdevé a qualsevol altra ciutat de característiques semblants, però això ha de ser un consol?
Tampoc no és estrany que entre la ciutadania les maneres tampoc no siguin exemplars: l'antropologia viària estudia des de fa anys com es manifesta, en la conducció d'un vehicle, la psicologia i, de vegades, la salut mental de les persones. Sovint ens oblidem que es tracta d'una màquina de matar que a pocs quilòmetres per hora ja pot produir efectes letals; la impaciència, la prepotència i la ira s'apoderen de molts a qui podem fàcilment imaginar portats pels dimonis quan a la seva escassa tolerància s'hi afegeix això que els responsables de la vialitat anomenen irònicament la "pacificació del trànsit". No ens prenguin per idiotes, estaria bé; amb la densitat d'aquesta ciutat i l'afegit d'un turisme que amenaça de fer-nos morir d'èxit, només s'ha pacificat el lloc (loteria injusta) per on es prohibeix el trànsit, mentre que al voltant seu el caos, el fum, el mal humor i la despesa d'energia es fa carn sobre esperits que en algun cas pot ser que no tinguin cap altre remei que continuar fent servir el cotxe... El fan servir per desplaçar-se els que el demonitzen? Tardaran tant com jo ahir a recórrer menys de mig quilòmetre d'una de les principals artèries de la ciutat de Barcelona? O optaran per fer ús del carril públic, aquest que encara completament buit ningú gosa trepitjar per si al final es troba a l'agent que salvaguarda aquest buit, entre altres, per als nostres dirigents?
És veritat que és el temps en què l'horitzó de les vacances probablement per a alguns s'allargui més del suportable, i altres, per motiu de la seva feina, ni tan sols puguin contemplar-lo i això pot redundar a exercir com a caixa ressonància sobre una condició prèvia emocionalment inestable o precària. Conclusió: només així pot entendre's la manera en què es comporta una part de la població en el que hauria de ser un dels moments màgics de l'any, la nit de Sant Joan. Més que una nit de festa per unir amb foc els dos dies més llargs del calendari, per a cert personal esdevé el seu particular dia de la purga. El nom al·ludeix a una pel·lícula que potser la majoria ha vist, i que relata com, en un món distòpic, l'ordre i l'absència de criminalitat suposadament s'ha aconseguit permetent que una vegada a l'any la gent cometi tots els crims que vulgui i que la resta de dies estan totalment prohibits. La idea de fons és que, alliberats així els pitjors instints durant un espai breu de temps, la resta del temps la gent serà educada i cordial, respectuosa de les normes socialment establertes.
Però no, l'endemà de la nit en què van quedar abandonades tones d'escombraries a les platges, en què alguns humans van perdre la vida en mans d'altres, en què una nena de cuatro anys va deixar de tenir una de les seves manetes perquè algú va pensar que podia llançar un explosiu (això era) sobre la terrassa on es trobava i en què molts altres van patir lesions més o menys greus per conductes similars, sembla que res no ha canviat. En honor a la veritat, el que ha succeït no és pitjor que el que s'esdevé a qualsevol altra ciutat de característiques semblants, però això ha de ser un consol? Potser. En qualsevol cas, de cara a l'any que ve, ens podríem estalviar la nit de "La purga".