En dos dies he passat per l’infern, el purgatori i el paradís. Tot sense moure’m de la ciutat, només llegint al metro, passejant pel Born i obrint l’ordinador per informar-me. Per sort meva, i naturalment sense haver-ho premeditat, he iniciat inconscientment per l’infern, però ja l’he superat. L’editorial Raig Verd ha editat el sorprenent llibre La dona de Déu, una novel·la que comença amb una secció titulada així, Infern. Me l’estic llegint al metro i no la puc deixar, és una novel·la adhesiva. Per gaudi meu ja he entrat al capítol Purgatori. Llegint tan concentradament ja m’he saltat un cop una parada de metro i he anat a parar on no volia. Sol passar, amb la literatura bona. Que bé que escriu la traductora i escriptora grega Amanda Mikhalopulu i com se’n riu seriosament del poder, la dominació, la soledat i els vincles. I tot amb Déu com a coprotagonista d’una història formidable, un món interior magnífic.

Obro la revista de fe i cultura America, i el tema central de la setmana és una reflexió sobre el Purgatori. Estem en ple segle XXI i no hauria apostat que conceptes com infern, purgatori o paradís formessin part de l’imaginari col·lectiu amb tanta naturalitat. El Purgatori és una mena de “sí però encara no”. Un estadi entre el món terrenal i aquell celestial on les ànimes no es condemnen i baixen a l’infern, però tampoc pugen encara al cel. En aquest estadi o lloc intermedi van purificant les seves faltes. I no ho fan soles. Segons la creença, compartida per catòlics i ortodoxos, les pregàries dels vius també hi ajuden. Encara tenim a moltes esglésies escampades per Catalunya un calaix per deixar-hi diners perquè es destinin a pregar per les ànimes del purgatori. Forma part d’una cultura que va desapareixent, però que no s’ha evaporat.

A la revista dels jesuïtes nord-americans queda palès que els americans hi pensen, en el Purgatori. Els catòlics americans, és clar. Consideren útil purgar els pecats, i són conscients també de la importància de pregar per les persones que van morir carregades de faltes. Avui purgar es fa servir d’una altra manera. Es purga el cos, es liqua una fotografia per treure panxa o greix sobrant. Pels qui es preocupen per l’ànima, el purgatori continua essent un tema. A Catalunya es vinifica un vi famós que es diu també Purgatori. A Roma el Piccolo Museo del Purgatorio és un dels meus llocs preferits, per insòlit i tranquil —mai no hi ha gent— però també perquè l’han creat dins una església que sembla escapada de París, però no de la capital italiana. Trobar edificis no previsibles a Roma és una de les gràcies infinites que brinda la ciutat, que per cert, té només un mes més per acabar les obres pel Jubileu del 2025 i aquesta setmana encara és un festival d’obres, grues i altres inconvenients.

Purgar i enterrar el lligam amb concepcions literàries, religioses, històriques, antropològiques ens fa menys conscients i més manipulables, ignorants i babaus

Posar-li Paradiso a una de les millors cocteleries del món té sentit. Està amagada en un carreró proper a la imponent basílica de santa Maria del Mar, en ple centre de Barcelona, un temple que també evoca més un esperit celestial que un torturat infern. Al bar Paradiso hi predominen els cambrers italians, desconec si també ho són els propietaris. Dante els deu haver inspirat amb la seva Divina Comèdia. A la carta deixen escrit que "totes les temptacions estan permeses". Hi veig diversos còctels sense alcohol i jocs de paraules amb el plaer d'allò que entenem per paradís.

Ja sé que et pots prendre un combinat i no saber-ne res de Dante Alighieri i de la seva concepció del món. Soc conscient que pots ignorar la literatura italiana (i universal), i que pots anar pel món sense saber que el concepte de Paradís no és religiós (ni només bíblic, sinó part fonamental de tantes religions). Pots ser addicte a la sèrie de videojocs Resident Evil i pensar que no té res a veure amb l’Infern perquè potser no saps que en anglès Evil és Infern. I es pot gaudir de la pel·lícula El Diable vesteix de Prada sense pensar que Diable deu venir de Dimoni i Prada és una marca de roba i no només una —o més d’una— localitat de la nostra estimada terra. Sí, es pot no saber res. Però anar liquidant, purgant, liquant i enterrant el perquè de tot plegat, el sentit de les paraules, el lligam amb concepcions literàries, religioses, històriques, antropològiques... ens fa una mica menys hàbils, menys relacionals, menys empàtics, menys conscients i més manipulables, ignorants i babaus.