Demà arrenca un dels campionats del món de futbol més polèmics dels que s’han celebrat al llarg de la història de la competició. Els qualificatius que se li han assignat van des del campionat dels escàndols al campionat de la vergonya, uns qualificatius sobradament justificats per part de múltiples mitjans de comunicació i investigacions periodístiques d’arreu. No m’hi entretindré. Si de cas, m’ha semblat oportú posar en relleu, amb dades, aspectes econòmics bàsics d’aquest país, que permetran al teleespectador (en seran molts milers de milions, malgrat les crides a la consciència personal a fer el boicot a l’esdeveniment), conèixer una mica més l’entorn en què la flor i nata del futbol correrà darrere una pilota.

A Qatar, fins ara, sobretot hi havia petroli i gas (descobert fa uns 80 anys i amb unes reserves enormes encara ara), i molts milers de milions de dòlars acumulats gràcies a la seva venda. El PIB qatarià el 2021 va ser de 180.000 milions de dòlars, cosa que significa un dels PIB per habitant més alts del món. Descansant en el petroli, el país està fent grans esforços per erigir-se en un nucli d’activitats, a base de fer créixer ciutats artificials i centres de serveis al mig del desert, un entorn en què és difícil viure al carrer, per la calor: la mitjana de temperatures màximes dels darrers tres anys s’ha situat entre els 38 i els 40 graus; la mitjana de les mínimes, entre 31 i 33.

A l’agost d’enguany, la població del país era de 2.938.000 habitants, una xifra a la qual s’ha arribat a través d’una progressió meteòrica. El 1904, una estimació va xifrar la població en 27.000 persones; el 1970 es fa un cens amb cara i ulls i es xifra en 111.133 persones. D’aquí a la població actual, s’ha crescut en poc més de 50 anys més del 2.500%, un salt espectacular que només s'explica per la immigració que fa cap a Qatar per treballar, primer a la indústria petroliera i després on sigui. L'Índia, però també Bangladesh, el Pakistan, Egipte, les Filipines són els principals països d’origen de la immigració.

Qatar, a través de trifulgues i sense condicions objectives que ho justifiquin, busca amb el Mundial reforçar la seva aposta per ser un actor econòmic global rellevant de la zona

Només en els 10 anys que van del 2010 al 2020, el nombre d’ocupats no qatarians va créixer de 750.000 persones per enfilar-se fins als 2.000.000. El resultat és que a Qatar la població ocupada està dominada de manera aclaparadora per gent de fora: dels 2.085.000 ocupats a juny del 2022, el 95% són no qatarians, mentre que els qatarians són el 5% restant. L’activitat dominant en els darrers anys ha estat la construcció, amb prop de la meitat de les persones ocupades, una activitat centrada no només en fer noves ciutats faraòniques, sinó també camps de futbol per al Mundial.

S’han construït camps de primera categoria, per no dir de luxe, que ja els voldríem (o no) aquí. Això ha passat en un país amb molts diners però sense cap tradició en l’esport rei, i pràcticament sense quasi cap condició per tal que hi arribi a arrelar com ha fet, per exemple, a Europa. Tanmateix, l’aparador de la copa del món bé mereixia un esforç per transmetre imatge de modernitat i de connexió emocional. Vuit estadis, dels quals set són nous, acolliran els partits d’aquest Mundial. En total, sumen una capacitat de 385.000 seients, amb una inversió que segurament que ha estat superior als 4.000 milions d’euros, una xifra poc important pel país. Cada un dels estadis indicats tenen capacitat de més 40.000 persones. Per tenir un punt de referència, a Catalunya d’estadis d’aquesta capacitat només hi ha els del Barça i el de l’Espanyol, en total 140.000 seients. La suma dels deu estadis catalans que els segueixen (des del Girona fins al Gavà) no arriba als 100.000 seients.

Assenyadament, a Qatar la majoria d’estadis es remodelaran (excepte un de fet amb contenidors, que desapareixerà) i passaran a perdre la meitat de la seva capacitat, per convertir-se en hotels, equipaments, oficines, centres comercials, etcètera. Tanmateix, el país seguirà tenint una dotació de seients semblant a tota la dotació catalana d’estadis de més de 5.000 seients, per cert, un lloc amb gran tradició de futbol i amb un clima (per ara) excel·lent per a practicar-lo.

Qatar, a través de trifulgues i sense condicions objectives que ho justifiquin, busca amb el Mundial reforçar la seva aposta per ser un actor econòmic global rellevant de la zona. Els estadis i l’esdeveniment en si són una despesa relativament petita en el conjunt del projecte. Bé, no és una despesa, sinó una inversió d’un país que compta amb una màquina de fabricar diners (el petroli), sense gent per treballar (el gruix de la feina la fan els que venen de fora) i que es prepara per quan la màquina no doni més de si. El futbol, una anècdota.