Junts per Catalunya fa una afirmació contundent en la ponència política aprovada pel seu congrés aquest cap de setmana: “Som el partit de tothom”. La qüestió és: de tothom o només de tothom que sigui independentista?

Diu la ponència que actuarà “des del pluralisme ideològic que s’expressa en les seves tendències internes” i comptant amb “l’aportació dels diversos espais ideològics que l’integren”. O sigui, Oh benvinguts passeu, passeu, de les tristors en farem fum, casa meva és casa vostra i qualsevol nit pot sortir el sol.

D’això els politòlegs en diuen un “catch all party”, un partit arreplegador sense pronunciaments ideològics rotunds que se situa en la centralitat sociològica per captar vots de tots els sectors socials. Per no mullar-se, Junts es declara “obert al món” i “inequívocament compromès amb el projecte europeu”, però evita obrir melons difícils de tancar com seria pronunciar-se ara sobre la guerra d’Ucraïna o sobre el conflicte d’Orient Mitjà. Inevitablement, recorda Convergència Democràtica quan es va escaquejar del referèndum de l’OTAN i un dels seus eslògans va ser “Per una Catalunya vàlida per a tothom”. Tanmateix, Convergència, que tenia molts militants independentistes no era un partit independentista i el seu Occidentalisme estava fora de dubte.

JXCat es declara el “partit de tothom”, però ha d’aclarir si és de tothom o només de tothom que sigui independentista

Efectivament, CDC i encara més CiU van ser un exemple paradigmàtic de partit que arreplegava simultàniament vots conservadors a Sarrià, suports del món rural al Segrià, del món industrial de les quatre demarcacions i adhesions incondicionals dels ciutadans amb sentiment nacional català. Tant va ser així que en un moment determinat els convergents es van preguntar si eren un partit o eren un moviment. I mentre van ser un moviment van mantenir l’hegemonia i quan van exercir com a partit primer van perdre el poder i després la identitat. Ara Junts sembla que es troba en el mateix dilema.

Així que Junts pretén, segons la ponència, “tornar a bastir un moviment independentista fort” suprimint qualsevol obstacle ideològic que dificulti el reagrupament. És la lògica de qualsevol moviment nacional, tant si l’objectiu és la unitat de la nació com la independència o l’alliberament nacional. El procés sobiranista va fracassar per diversos motius, però un factor clau ha estat la divisió també ideològica dels partits que es reclamaven independentistes. Guanyar la independència és una batalla molt complicada, però és un objectiu impossible sense la unitat nacional, una unitat en la qual ha de participar tothom, dretes i esquerres, rics i pobres, sindicats i patronals, ecologistes, industrials, constructors, pagesos, homes i dones i nens del cap dret tots remant en la mateixa direcció. Quan a la reivindicació nacional hom li posa un cognom ideològic, tàctic, sectorial o estètic, la prioritat ja no és la nació sinó assegurar-se el suport d’una part i la quota de poder que correspongui per anar tirant. Sense anar més lluny, durant el procés ha quedat molt clar que els independentistes més exigents, la CUP, van ser els principals dinamitadors del moviment independentista en nom del seu anticapitalisme. I això d’ERC i Junts s’ha presentat sobretot pel partit de Junqueras com una batalla entre dretes i esquerres que, al cap i a la fi, ha afeblit tots dos.

Amb aquests antecedents, ara el partit que lidera el president Puigdemont, aprofitant que ERC i la CUP s’han perdut pel camí, convida tothom que se senti “fidel a la independència de Catalunya”. Amb tot el que ha passat, malgrat el fracàs del Procés, però atesa la persistent hostilitat de l’Estat espanyol hi ha prou arguments per mantenir l’estendard independentista. Tanmateix, el principal problema que ha de superar Junts és la credibilitat de la proposta independentista. La independència no s’albira per enlloc i tothom sap que l’Estat espanyol, com faria qualsevol Estat, mantindrà la seva bel·ligerància, legal o il·legal, en defensa de la integritat territorial; la Unió Europea ja s’ha mostrat poc o gens solidària amb la causa catalana, i geoestratègicament Catalunya té la ubicació que té al món occidental i a l’OTAN, i pretendre sortir-ne seria suïcida.

Quan a la reivindicació nacional hom li posa un cognom ideològic, tàctic, sectorial o estètic, la prioritat ja no és la nació sinó assegurar-se el suport d’una part i la quota de poder que correspongui per anar tirant

A més, hi ha ciutadans que no creuen en la independència amb raons de pes, perquè la veuen impossible o massa conflictiva, o consideren l’independentisme un obstacle per poder fer política útil a Espanya. O senzillament no volen la independència perquè els seus avis eren andalusos. I molta d’aquesta gent sí que vol una Catalunya amb més poder polític, amb més poder financer, un país modern, que progressi amb una economia competitiva, uns serveis públics que funcionin i també una llengua pròpia respectada. En aquest sentit qualsevol reagrupament que no incorpori aquest sector diguem-ne catalanista, serà tan independentista com vulgui, però serà una minoria per anar tirant, no serà nacional i no serà “de tothom”.

Si tenim en compte la història recent, la correlació de forces, la sociologia, la demografia, les enquestes i les estadístiques electorals, una revifada estrictament independentista, és a dir, que tots els independentistes votessin la mateixa candidatura, serviria en el millor dels casos per ser la primera força al Parlament de Catalunya, però sense majoria absoluta i amb enormes obstacles per formar govern, atesa la manca de complicitats. Cal no oblidar que PSC, PP i Vox sumen ara majoria absoluta al Parlament i sempre és un botó que es pot activar, atès que quan l’independentisme puja, l’espanyolisme també.

El principal problema de Junts és recuperar la credibilitat de la proposta independentista, atès que la independència no s’albira com quelcom proper i no apareixien aliats interns i sobretot externs amb qui establir complicitats

Alguns sectors independentistes cauen en el parany de considerar una renúncia tot el que no sigui reclamar la independència, però posats a bastir un moviment nacional fort, la independència aconsegueix a tot estirar un suport del 40%. El suport a la sobirania —dret a decidir, referèndum— que és el pas necessari i imprescindible per a la independència, arriba encara avui al 75%, o sigui que hi ha un 35% catalanista/sobiranista contrari a la independència. Independentistes i catalanistes ja tindran temps de competir el dia del referèndum, però de moment tenen prou interessos coincidents i el país prou urgències per deixar-se de punyetes i treballar plegats. Amb complicitats transversals serà l'única manera de fer país, de fer política i tirar endavant aquest projecte “d’esperança i bon govern” que anuncia Junts.

PS: Acabat aquest article, irromp a la pantalla de l’ordinador un vídeo de Xavier Trias on el doctor ho diu tot més curt i més clar. Penso que hauria d’escriure una altra cosa, però és que hi ha futbol i ja comença. “Nosaltres —diu Trias— el que hem de fer és buscar complicitats, ser l’autèntic pal de paller i ser capaços d’aglutinar al nostre voltant tota la gent que estigui disposada a fer que el nostre país vagi endavant des del punt de vista econòmic, però sobretot, sobretot, sobretot que vagi endavant en els aspectes socials”.