Han passat tants anys, que vaig deixar de comptar els dies. Però vet aquí un gat, vet aquí un gos, que els contes no s’acaben mai i la vida continua fins que la parca decideix enviar-ho tot en orris. I mentre llegia el diari en línia i saltava de Putin a Trump, de Sánchez a Feijóo, amb la cirereta de torn ayusista, el desgavell quotidià d’ERC i el comportament mafiós dels sindicats verticals de RENFE, vaig llegir la notícia que Qualsevol nit por sortir el sol, la cançó de Jaume Sisa, havia fet mig segle de vida.

Igual que les persones, hi ha discos que llueixen l’edat millor que altres, i l'LP que portava el títol d’una cançó mítica ha envellit sense arrugues i continua sonant tan poderós com la primera vegada que el vaig col·locar a la platina amb el permís dels pares, evidentment, perquè a aquella edat i en aquells temps, tot, fins i tot les trucades de telèfon, havia de tenir el consentiment matern o patern, i hi havia progenitors que guardaven la clau del cadenat que blindava el disc rotatori de l’aparell en un calaix secret. I des d’aquella primera vegada, vaig tenir la sensació de la fi d’un temps i de l’inici d’una altra innocència. El 1975, l’any que va morir Franco, qualsevol nit podia sortir el sol, i com va escriure el poeta Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible, sense saber, però, que tot estava tan "atado y bien atado", que amb les mans lligades i els pebrots en remull, gairebé tot quedaria sense fer i gairebé res no seria possible.

Quan al meu fill Marc li preguntava si estava bé, em mirava amb els ulls brillants d’un vitalista irredempt i em contestava: "muy bien papá, estoy vivo". I des de llavors, no em queixo de coses absurdes i tracto de gaudir de les complaences que la vida m’ha anat regalant al llarg dels anys, i una d’aquestes és una cançó que va crear un pont entre la infantesa dels meus pares i la meva, una drecera plena de personatges que s’havien sumat cronològicament a una festa intergeneracional. En una entrevista recent, concedida per commemorar l’aniversari de la cançó, Sisa diu que li agradaria ser un personatge de Qualsevol nit pot sortir el sol i que voldria ser Alícia, perquè no hi apareix. Si la meva vida es pogués convertir en una cançó, Sisa seria un dels personatges, com ho són François Truffaut, Jacques Brel, Boris Vian, Vicent Andrés Estellés, Françoise Hardy i, per descomptat, The Beatles. I si jo mereixés ser un personatge de la seva cançó, m’agradaria ser Charlie Brown, el noi maltractat de la colla de Schulz i a qui els pijos van treure-li el protagonisme en favor de Snoopy. Sempre m’han agradat els perdedors, segurament perquè el meu tarannà és com el d’aquell jugador de cartes de l’acudit d’Eugenio: "m'agrada jugar a pòquer i perdre, perquè guanyar deu ser l'hòstia".

En aquelles nits en què l’albada tardava a aparèixer per culpa de les últimes execucions firmades pel Generalísimo, la mare em solia llegir unes quantes vinyetes de Charlie Brown com a colofó d’un jorn d’infant escolaritzat. Amb el pare, ja havia jugat a indius i a vaqueros abans de sopar, una lluita en la qual sempre guanyaven els pellroges, com una bona faula ideologitzada, liderats per dos guerrers que tenien dos noms molt lligats —per la seva escatologia— a Catalunya: Cagarro Finito i Pedo Lejano. 

Per sort, hi ha músics com Sisa que són capaços, amb el poder dels il·lusionistes, de transformar el llautó en or

La cançó de Sisa ha continuat amarrada a la meva vida i forma part de la meva llista de YT Music, i quan em poso grandiloqüent, i penso en adeus, engrandeixo virtualment el meu funeral acompanyat de Doña Urraca i en Patufet. Són pensaments que busquen donar pompositat a una vida ben corrent, però són cançons com la del Sisa les que donen sentit a l’existència i em traslladen a una època en què el món estava tenyit d’un color daurat. Els setanta són auris i així ens ho han transmès les fotografies en color, i pel·lícules com L’argent de poche per culpa d’un negatiu que, un cop rebel·lat, tendia al daurat. Passades les dècades, aquell auri va anar derivant a un blau metàl·lic, però la cançó de Sisa va continuar mantenint-se fidel a una llum, fins a esdevenir nostàlgia capital d’un temps que mereix més memòria que nostàlgia. Per sort, hi ha músics com Sisa que són capaços, amb el poder dels il·lusionistes, de transformar el llautó en or.

Si tinc un record, és el dels pares i alguns amics reunits a la sala d’estar escoltant Qualsevol nit pot sortir el sol, i amagar les llàgrimes com ho fan les persones d’una generació que van haver de camuflar les il·lusions en personatges de ficció, un Matrix de llum i de color enmig de 40 anys de foscor. Jo no vaig viure amb en Taxi Key, ni amb Roberto Alcázar i Pedrín, ni tampoc amb Guillem Brown, ni amb la Monyos, però sí amb Obèlix, amb Mortadel·lo i Filemó, amb Pepe Gotera i Otilio, amb el Comte Dràcula i en Peter Pan, i Sisa va construir un pont musical per connectar unes vides amb les altres al voltant d’un plat de tocadiscs que girava a 33 revolucions per minut, la mateixa velocitat a la qual la nostra lluna girava al voltant de la Terra. Un miracle que m’agradaria repetir amb el meu fill gran en aquesta època digitalitzada, en la qual tot gira a destemps. 

L’estrebada emocional que va provocar Qualsevol nit pot sortir el sol és un fenomen irrepetible, fruit d’una ment galàctica com la de Jaume Sisa, però em veig incapaç de traslladar a les noves generacions les emocions intergeneracionals que ens va transmetre la cançó. El missatge, però, és vigent, i encara que Shin-chan, Les Tres Bessones o Bob Esponja no hagin crescut en un context d’usurpació de la memòria per part d’un oligarca executor, mereixen un himne per emparar les emocions nostàlgiques de les noves generacions i que les puguin compartir una tarda, d’un dia qualsevol, amb els seus fills. Estem en èpoques fosques i acovardides, però encara hi ha llunes que fan llum i ganes de fer fum de les tristors, i de creure, fermament, que qualsevol nit pot sortir el sol, encara que sigui mentida.