El capítol 1 de la Carta de San Francisco (1945) comença afirmant que “Els propòsits de les Nacions Unides són: Mantenir la pau i la seguretat internacionals”. Després de la Segona Guerra Mundial, la humanitat va fer bons propòsits per establir un ordre mundial de pau i seguretat que ara ja no s’estan complint, quan el planeta viu el moment amb més conflictes armats des de 1945, amb 56 guerres actives i 92 països involucrats més enllà de les seves fronteres, segons l'estudi de l'Institute for Economics and Peace. El problema és que ja no hi ha res ni ningú amb prou autoritat moral o material per aturar-les. La geoestratègia ha esdevingut una pràctica amoral fins i tot orgullosament reivindicada.

D'ençà de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han exercit una política exterior dirigida sempre a defensar la seva hegemonia. Òbviament, no han estat mai una organització humanitària, ni pacifista i sovint han aplicat una doble moral en les seves relacions internacionals. Tanmateix, també és cert que durant dècades els Estats Units, junt amb l’Europa Occidental, exercien un cert lideratge moral, una referència en la defensa dels drets humans, de les llibertats individuals i dels valors democràtics, en contraposició a altres potències, Rússia, Xina, etc. El millor exemple va ser la política exterior dissenyada per l’Administració Carter (1977-1981) basada en “el compromís amb els drets humans com a principi fonamental de la nostra política exterior”. No tots els presidents han estat tan compromesos, però el que més ha canviat és que ara cap president nord-americà i de retruc cap governant europeu està en condicions de donar lliçons a ningú.

La presidència de Donald Trump va ser un factor accelerador d’una geoestratègia que homologava tots els sàtrapes del planeta, fos el líder de Corea del Nord, Kim Jong Un; el príncep esquarterador d’Arabia Saudí, Mohamed Bin Salman; el líder rus, Vladímir Putin, o el president brasiler Jair Bolsonaro, amb la qual cosa qualsevol barbaritat es considera legítima voluntat nacional. Un exemple execrable molt anterior a Trump és la presó il·legal de Guantánamo que continua existint amb presos sense judici, oblidada del món.

El planeta viu el moment amb més conflictes armats des de 1945, amb 56 guerres actives i 92 països involucrats i qualsevol barbaritat es considera legítima voluntat nacional. Les referències als valors humanitaris han estat substituïts per sofismes per justificar la guerra.

Antics funcionaris dels EUA revelen que la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN és un objectiu estratègic perseguit des del segle passat, fins que ha provocat una guerra en territori europeu amb la contribució servil dels mateixos europeus. Els arguments democràtics s’han perdut definitivament quan les forces occidentals han callat o han donat el seu suport quan la resposta d’Israel a les agressions terroristes de Hamàs o Hezbollah ha superat qualsevol proporció humanament raonable. Les referències als valors humanitaris han estat substituïts per sofismes per justificar la guerra.

Quan el secretari general de Nacions Unides condemna "l'expansió del conflicte al Pròxim Orient, amb una escalada darrere l'altra", el Govern d’Israel el declara persona non grata i li prohibeix l’entrada al país. I simultàniament el líder iranià, l’aiatol·là Alí Khamenei, fa una crida a la mobilització del món musulmà en una guerra que considera “legal i legítima”.

No hi ha un organisme amb autoritat i força suficient per aturar la barbàrie. El 1998 un tractat internacional va establir la Cort Penal Internacional un tribunal permanent encarregat d'investigar i jutjar pels crims més greus de transcendència internacional, però cap de les grans potències li reconeix autoritat i els sàtrapes acusats fan befa de les sentències. El dret internacional s’ha convertit en una fantasia. L'ONU és una organització obsoleta a qui ja ningú li fa cas. El secretari general, António Guterres, és la veu que clama al desert: ho va admetre tàcitament davant l’Assemblea general: “Les guerres fan estralls i no tenim idea de com s'acabaran. Per si no n'hi hagués prou, fins i tot es verbalitzen intencions nuclears i es fabriquen noves armes. Ens trobem a punt d'una situació inimaginable: un polvorí que podria arrasar amb el món. No hi ha cap argument polític que excusi el grau d'impunitat que impera al món, que és intolerable des de qualsevol postura moral. Avui dia, cada cop són més els Governs i altres entitats que consideren que es poden sortir amb la seva sense conseqüències”.

No hi ha lideratge, ni regles universals, ni cap autoritat moral. La supremacia moral de les democràcies s'ha desplomat com un castell de cartes. Occident ha renunciat al seu lideratge moral i cap governant dels Estats Units o Europa està en condicions de donar lliçons a ningú de democràcia i drets humans.

Sense lideratges reconeguts, sense regles, sense referències positives la decadència moral s’expandeix de dalt a baix. Del global al local. Julian Assange, el fundador de WikiLeaks, perseguit i empresonat per destapar documents classificats dels Estats Units que confirmaven els crims i la guerra bruta de la primera potència, ha declarat aquesta setmana a Estrasburg que “el meu error va ser confiar en la llei”. Es referia òbviament a la llibertat d’expressió i el dret dels ciutadans a la informació, valors i principis proclamats en la Constitució dels EUA, i en el seu cas cruelment vulnerats amb absoluta impunitat. Ara, el mite de la superioritat moral de les democràcies sembla un engany de consum intern que només creien els occidentals i que s’ha desplomat com un castell de cartes.

A França, els ciutadans es van mobilitzar democràticament per aturar l’extrema dreta i el president Macron li ha obert les portes, sense cap escrúpol. A Espanya, la corrupció de la monarquia i la connivència de la seva cort es tracta com un afer de la premsa rosa. I els jutges formulen impunement sentències injustes que mantenen presos i exiliats. Ningú se’n recorda que un jove raper de nom artístic Pablo Hasél continua a la presó per dir que els borbons són uns lladres. I tot plegat funciona com una màquina que, al cap i a la fi, fa més rics els rics i els pobres, més pobres. “Aquests mons —de la impunitat, les desigualtats i la incertesa— estan connectats i entren en conflicte”, sosté Guterres.

L’historiador Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens i Nexus, assegura que “Al llarg de la història, les grans explosions col·lectives d'odi i por solen desembocar en una cooperació humana més gran”. Els déus l’escoltin, però ara per ara ens trobem, com deia Shakespeare al Rei Lear, amb el mal del nostre temps, quan “els bojos guien els cecs”.