Es veu que abans que la Generalitat fes públic, el mes de febrer, el contingut de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics, segons la qual només un terç de la població de Catalunya té el català com a llengua d’ús habitual, no se sabia que la salut de la llengua catalana era no tan sols molt dolenta, sinó també molt preocupant. Fa anys que l’ús del català està en declivi, però sembla que fins ara ningú no se n’havia adonat, ni les institucions públiques ni les entitats de la societat civil, que han corregut a posar el crit al cel i a gesticular perquè es notés com de colpides estaven per una notícia que, com sempre, les ha agafat jaient a la palla.

De fet, ben bé es pot considerar que la situació del català és molt pitjor ara que durant el franquisme, perquè si bé és cert que llavors el seu ús estava prohibit arreu i l’ensenyament, les misses i qualsevol activitat pública es feien invariablement en castellà, també ho és que les criatures a les escoles parlaven entre elles i jugaven al pati en català, els adults es relacionaven entre ells, al carrer, a les botigues, a la feina o al camp de futbol, en català, i tots plegats parlaven català a casa. I fins i tot els fills d’immigrants castellanoparlants es relacionaven amb els seus companys en català, per molt que en aquests casos la llengua d’ús habitual a la família fos la castellana. Lluny queden els anys que, enterrada la dictadura de iure que no de facto com s’ha anat descobrint amb el pas del temps, a Catalunya es va posar en marxa el sistema d’immersió lingüística a l’escola, impulsat entre d’altres per pares immigrants castellanoparlants que volien que els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats que els fills dels veïns catalanoparlants.

Llavors la llengua no era arma de confrontació política i la llei de Normalització Lingüística del 1983 —la que va permetre justament la immersió— es va aprovar sense cap vot en contra gràcies al consens forjat al marge d’ideologies i fins i tot el Partido Socialista de Andalucía (PSA), que tenia dos diputats al Parlament, la va validar. De la mateixa manera que el PP —que no hi va tenir representació fins al 1984 i encara com a Alianza Popular (AP)— no va donar suport a la llei de Política Lingüística del 1997, però es va comprometre a acatar-la i respectar-la. En aquest marc, la immersió lingüística a l’escola va ser d’entrada un model d’èxit. I ho va ser perquè en aquells moments el català era una llengua de prestigi, una llengua que obria portes, una llengua que ajudava a guanyar posicions en l’ascensor social. Era una llengua necessària per progressar a Catalunya. Eren els temps que, segons la definició de Jordi Pujol, era català tot aquell que vivia i treballava a Catalunya, però eren sobretot els temps que era català tothom qui tenia voluntat de ser-ne. I mentre aquesta voluntat va existir, perquè saber català era vist com una necessitat, no hi va haver problemes.

Durant massa anys les institucions catalanes han fet els ulls grossos sobre l’estat real de l’ensenyament de la llengua i, de la mateixa manera que no han fet res per corregir les mancances acumulades any rere any, han permès l’accés a la funció pública a personal que no parlava català ni el sabia ni tenia cap voluntat d’aprendre’l

L’harmonia es va trencar el 2006 arran de l’aparició de Cs, el nou partit lerrouxista finançat pels poders de l’estat espanyol amb l’únic objectiu d’acabar precisament amb la immersió i, de fet, amb el català. I a fe de déu que ho ha aconseguit, a la vista de totes les resolucions de la justícia espanyola que hi ha hagut de llavors ençà. I no tan sols això, sinó que, un cop feta la feina i quan, per tant, Cs ja no tenia cap raó de ser, el testimoni el van agafar el PP i fins i tot el PSC després de renunciar el 2013, en ple procés sobiranista, a l’ànima catalanista i encomanar-se exclusivament a l’ànima espanyola del PSOE. Des del 2006, doncs, la llengua s’ha incorporat de ple al camp de la batalla partidista, de la qual encara ara és presonera. De manera més dissimulada i sibil·lina si es vol, perquè la part principal de la feina està feta com demostren les dades oficials de la mateixa Generalitat, però amatent a què res no estronqui els plans espanyols per residualitzar-la.

La mala salut del català no és, en tot cas, culpa només dels espanyols, tot i la impossibilitat de lluitar en igualtat de condicions contra l’opressió d’un estat jacobí construït en base al dret de conquesta. Més enllà de la responsabilitat personal de cadascú a l’hora de fer servir la llengua catalana —la campanya ‘mantinc el català’ sembla una bona opció per intentar començar a redreçar el rumb—, els errors comesos pels dirigents polítics que durant tots aquests anys han tingut el govern català a les seves mans —CiU, PSC, ERC, ICV i els seus respectius derivats— han estat clamorosos. Primer van amagar que havia arribat un moment que la immersió lingüística a l’ensenyament feia aigües i van continuar endavant com si res. Després es van voler fer l’espavilat i van incloure la immersió en el redactat del nou Estatut aprovat el 2006, amb l’argument que així quedaria blindada, però el que van fer realment va ser posar en safata a les estructures de l’estat espanyol que se li poguessin llençar a sobre sense miraments a partir de la sentència del Tribunal Constitucional (TC), del 2010, que la va tombar.

El que no té cap sentit en aquests moments és el llagrimeig ni les queixes i les lamentacions. A bona hora es desperten els qui no se n’han ocupat quan tocava i, fruit de la seva desídia, estan fent factible la dita que quan fou mort el combregaren

Els responsables educatius de l’època van fer veure que no passava res i van fer creure a la gent que el model d’immersió continuava intacte, sa i estalvi, quan en realitat el TC l’havia deixat tocat de mort. Després es van empassar, malgrat la retòrica cofoia segons la qual els successius governs catalans plantaven cara a l’ofensiva anticatalana dels governs espanyols, totes i cadascuna de les sentències del Tribunal Suprem (TS) i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, fonamentades en la del TC, imposaven el 25% de castellà a una escola rere l’altra. I finalment van aplanar encara més el camí pactant, el 2022, una reforma de la llei de Política Lingüística del 1997 que, per primera vegada, oficialitzava que el castellà fos llengua d’ús a les escoles i que, per tant, es carregava de dalt a baix el sistema d’immersió. La immersió lingüística, com el seu nom indica, només és possible amb una única llengua vehicular, i ERC i JxCat —que a última hora se’n va desmarcar, però—, juntament amb PSC i En Comú Podem, van acabar fent la feina bruta.

No haver actuat a temps és el que ha conduït a la situació de desprotecció general de la llengua catalana. En poc temps s’ha perdut el que havia costat molt d’aconseguir. Ara hi ha corredisses del govern català oferint classes de català a qui les necessiti i de les entitats de la societat civil exigint-ne més. El problema és que durant massa anys les institucions catalanes han fet els ulls grossos sobre l’estat real de l’ensenyament de la llengua i, de la mateixa manera que no han fet res per corregir les mancances acumulades any rere any, han permès l’accés a la funció pública a personal —metges, infermeres, mestres, policies, administratius...— que no parlava català ni el sabia ni tenia cap voluntat d’aprendre’l i que, a sobre, es reia dels catalans burlant-se’n a la cara com va ser el cas d’una infermera que es va fer viral o negant-se a atendre els pacients com han fet i encara fan alguns metges. El resultat és que si a Catalunya es pot viure sense necessitat de saber la llengua catalana, els no catalanoparlants no l’aprendran mai, i és aquí on el govern català ha de fer que conèixer-la sigui necessari per a tothom, residents i immigrants. Perquè la realitat és que cada vegada a més indrets del país —no tan sols a Barcelona i la seva àrea metropolitana— és impossible viure les vint-i-quatre hores del dia en català, mentre que fer-ho en castellà és possible arreu.

Revertir la situació és el hàndicap que caldria superar perquè el català pogués tornar a ser vist com una llengua necessària i, a partir d’aquí, ser considerat de nou una llengua de prestigi. El dilema és si encara s’hi és a temps o, a la vista de l’escenari catastròfic que descriuen les dades oficials, ja és massa tard. El que no té cap sentit en aquests moments és el llagrimeig ni les queixes i les lamentacions. A bona hora es desperten els qui no se n’han ocupat quan tocava i, fruit de la seva desídia, estan fent factible la dita que quan fou mort el combregaren. És clar que potser el cada vegada més significatiu suport a La Bressola, la xarxa d’escoles en català de la Catalunya Nord, o el resultat de la consulta sobre la llengua de l’ensenyament al País Valencià, en què el català —o el valencià els qui ho prefereixin— es va imposar al castellà, són senyals que encara no tot està perdut.