Oriol Junqueras ha seguit fil per randa el manual del bon esgrimidor; esperar que el rival es desgasti sol solet i, quan vagi curt d’aire, disposar-se a l’atac. Aquest passat cap de setmana, l’antic líder d’Esquerra tornava a lluir melic en un teatre ple de gom a gom a Olesa de Montserrat (la política catalana continua aferrant-se a l’Altíssim; el president Salvador Illa gaudeix fent running entre els discrets monjos del Cister, però a l’Oriol li plau més posar-se de cara a la Moreneta, car sap que a la muntanya hi gasten una mica més de mala llet i els seus monjos són bastant refractaris al socialisme). Allí aprofità per desvincular-se de la trama b d’Esquerra i presentar-nos la seva nova companya de viatge; Elisenda Alamany, una dona amb una filosofia política d’un únic article, aprendre a grimpar, qui ben segur esdevindrà una secretària general ben poc interessada a esmenar-li ni una sola plana al líder.

Ja vaig advertir que el postprocés seria una (tediosa) etapa històrica marcada pel paradigma del jo passava per allí. Això es veu sobretot en l’àmbit convergent, on tothom es defineix com un abrandat octubrista, sense admetre cap esmena al comportament dubtós de Puigdemont i amics després de llur DUI fake. Junqueras ha decidit que ell no serà menys, arrapant-se a la història dels cartellets de l’Alzheimer com si això fos una mafieta de la qual no n’havia sentit mai a parlar, ja em diràs quines coses té la vida. En un món ple d’aprofitats, cal admirar la serenitat vaticana de Junqueras a l’hora d’encolomar el mort a tots els seus antics camarades; realment, l’home s’està convertint en un alumne més que avantatjat de Jordi Pujol i Pedro Sánchez. Però bé, això tant li fot, perquè aquí, del que es tracta, és de creuar primer la línia de meta, guanyar el futur congrés, i engrapar el timó.

Puigdemont i Junqueras viuen obsessionats a recordar als seus, independentistes circumstancials, que ells ja hi eren abans que tothom es posés el llacet i acceptés que Espanya ens colonitza sense aturador

Amb molta probabilitat, Junqueras presidirà de nou Esquerra i el moviment en qüestió li permetrà desfer-se de tota l’oligarquia republicana que va protagonitzar els fets del 2017 i la posterior adaptació del partit a la pax autonòmica. A casa sempre hem valorat la mala llet en els polítics i, dins d’un playground de nens petits com el de la política catalana, la giragonsa, si més no, ens ha fet somriure. Dit això i en primer terme, mirant les coses des d’una certa alçària, la victòria de Junqueras certifica que les coses tampoc no han canviat tant des dels fets d’octubre. Tot i el clima de pacificació prou ben imposat per Illa, el binomi de polítics que van iniciar l’assaig de revolta contra l’Estat es resisteixen a abandonar el vaixell. Puigdemont aguanta i Junqueras tampoc no vol acabar destronat dins la paperera de la història. A Catalunya, això de girar full resulta ser més difícil que les estretors del part.

Potser hi haurà una certa transició en el món de l’independentisme, però els seus dos actors principals no renunciaran a pilotar-ne l’esdevenir històric. Això explica que Junts toqui el crostó a Pedro Sánchez en temes tan socialment enrevessats com la regulació dels lloguers. El vodevil que han protagonitzat els juntaires, no té cap mena de relació amb la problemàtica en qüestió; el fet és que Puigdemont vol recordar-li al líder del PSOE que encara és viu i, si per tal de fer-ho, ha de votar contra la vigència del Teorema de Pitàgores, no dubtarà a prémer el botó del no. Això explica també que Junqueras hagi triat sobreviure encara que sigui a risc de provocar la plorera de Marta Rovira i enviar tots els seus antics companys de viatge a pastar fang. Puigdemont o Junqueras ja no lluiten per la independència, sinó per reivindicar-se com els més independentistes dins del processisme pactista.

Així doncs, aquest és el mapa polític del nostre país. Mitjançant els rendez-vous amb Pujol i Mas, Salvador Illa continua intentant retornar l’àmbit convergent al catalanisme de sempre, mentre recompon l’oligarquia socialista en l’àmbit municipal i intenta que el Govern se centri en l’administració del dia a dia sense provocar gaires tones de badalls. Paral·lelament, Puigdemont i Junqueras viuen obsessionats a recordar als seus, independentistes circumstancials, que ells ja hi eren abans que tothom es posés el llacet i acceptés que Espanya ens colonitza sense aturador. En aquest mapa, és lògic que l’elector visqui en una espècie d’espera angoixant, trista i perplexa. Però, encara que sembli paradoxal, ara l’única cosa que ens és permesa de fer és això; esperar. A què? Doncs, honestament, no en tinc ni la més reputa idea.