El procés judicial contra el president Carles Puigdemont ha revifat un debat fonamental sobre el respecte a les garanties processals i el principi d'imparcialitat judicial. Més enllà del context polític, el que està en joc és una qüestió essencial per a qualsevol Estat de dret: el dret al jutge natural. En vista de les lleis vigents, el Tribunal Suprem no és competent per jutjar Puigdemont. Persistir a fer-ho no només erosiona la confiança en la justícia, sinó que vulnera principis essencials de l'ordenament jurídic espanyol i europeu.

En un sistema democràtic, la determinació de l'òrgan judicial competent no és un formalisme menor, sinó una garantia essencial del dret a un judici just. L'article 24.2 de la Constitució espanyola estableix que tota persona té dret a ser jutjada per un tribunal predeterminat per la llei, un principi que busca evitar la manipulació dels processos judicials amb finalitats polítiques o personals.

Aquest principi, conegut com el dret al jutge natural, està directament relacionat amb la imparcialitat i la separació de poders. No es tracta d'un privilegi, sinó d'una salvaguarda per a qualsevol persona sotmesa a un procés penal. En el cas del president Puigdemont, l'òrgan competent, des del 10 de juny passat, està clarament definit en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que, a l'article 57, atorga la competència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per jutjar els diputats del Parlament, com és el seu cas.

Al llarg d'aquests anys, el Tribunal Suprem ha mantingut la causa contra el president Puigdemont basant-se en diversos arguments que s'han anat adaptant segons les circumstàncies. Inicialment, va ser la presumpta "transcendència nacional" dels fets, argument que va deixar de ser viable en decaure els delictes de rebel·lió i sedició. Posteriorment, sense norma que l'emparés, la causa es va mantenir sota el pretext que Puigdemont era eurodiputat, malgrat l'establert pel TJUE en la sentència prejudicial del 30 de gener de 2023. No eren competents, però es van aferrar al cas.

Actualment, desconeixem quin seria l'argument, ja que existeix una norma clara, precisa i concreta que atribueix la competència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya després de l'adquisició de la condició de diputat del Parlament de Catalunya.

Malgrat tot l'anterior, no podem oblidar que el principi de legalitat processal no és flexible a interpretacions polítiques. Les normes que regeixen la competència judicial són d'ordre públic i, com ha reiterat el mateix Suprem en múltiples sentències, han de ser respectades amb rigor.

El Tribunal Suprem no és competent per jutjar Puigdemont. Persistir a fer-ho no només erosiona la confiança en la justícia, sinó que vulnera principis essencials de l'ordenament jurídic espanyol i europeu

El Tribunal Suprem ha afirmat en nombroses resolucions que la competència d'un òrgan judicial és una qüestió d'ordre públic processal i ha de ser apreciada d'ofici en qualsevol fase del procés. És a dir, si un tribunal no és competent, té l'obligació d'inhibir-se, sense necessitat que les parts ho sol·licitin expressament. Aquest criteri, tanmateix, no s'està aplicant en el cas del president Puigdemont.

El problema sorgeix quan aquest principi s'ignora. La permanència d'aquest cas al Suprem, malgrat no ser el tribunal competent, planteja seriosos dubtes sobre la imparcialitat objectiva del procediment. No és només una qüestió tècnica: quan un tribunal persisteix a jutjar una persona sense respectar les normes processals, la justícia perd credibilitat.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha estat clar en aquest punt. En el cas Micallef vs. Malta, va sentenciar que la imparcialitat no es mesura només per la conducta subjectiva del tribunal, sinó també per la percepció objectiva que pugui generar la seva actuació. Mantenir la competència en un cas en què la llei el desautoritza genera, sens dubte, una percepció de parcialitat.

Excepte en aquest cas, el Suprem ha estat coherent en la seva doctrina sobre el moment processal en què es fixa la competència: aquesta es consolida amb la interlocutòria d'obertura de judici oral. Abans d'aquella fase, qualsevol irregularitat en la competència pot ser corregida. Tanmateix, en el cas del president Puigdemont, encara no s'ha arribat a aquella fase processal, la qual cosa deixa oberta la possibilitat —i l'obligació— de revisar la competència, sota risc de causar, definitivament, una nul·litat de tot el procediment, donant-nos també la raó quant a la falta d'imparcialitat.

En mantenir la causa, el Tribunal Suprem no només s'allunya de la seva pròpia jurisprudència, sinó que contradiu la normativa aplicable. Recordem que, com ja he esmentat, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és una llei orgànica i, per tant, part del bloc de constitucionalitat. No pot ser interpretat de forma arbitrària sense vulnerar drets fonamentals.

El respecte al jutge natural no és un favor ni una concessió política. És un pilar de l'Estat de dret. Ignorar-lo en un cas tan mediàtic com el del president Puigdemont estableix un precedent perillós per a la salut democràtica del país

L'aforament dels diputats del Parlament davant del TSJC no és un privilegi personal del president Puigdemont. És una garantia institucional prevista per evitar que s'instrumentalitzi la justícia contra els representants polítics. Si aquesta norma està clara, no hauria de ser ignorada per interpretacions oportunistes o contextos polítics.

El manteniment de la causa per part del Tribunal Suprem, malgrat no ser competent, podria comportar conseqüències jurídiques greus. La mateixa Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) estableix que la incompetència manifesta d'un tribunal pot comportar la nul·litat radical de totes les actuacions processals realitzades per aquest òrgan.

A més, aquest comportament obre la porta a un potencial recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional per vulneració del dret al jutge natural, i fins i tot a una denúncia davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). No seria la primera vegada que Espanya és condemnada a Estrasburg per pràctiques judicials que comprometen les garanties fonamentals.

El camí és clar: el Tribunal Suprem hauria d'inhibir-se immediatament i remetre la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és l'òrgan legalment designat per conèixer dels fets. Persistir en la causa, sabent que no és competent, no només compromet la imparcialitat del procés, sinó que genera una ombra d'arbitrarietat judicial incompatible amb un Estat de dret modern i democràtic.

El respecte al jutge natural no és un favor ni una concessió política. És un pilar de l'Estat de dret. Ignorar-lo en un cas tan mediàtic com el del president Puigdemont no només afecta l'expresident, sinó que estableix un precedent perillós per a la salut democràtica del país.

El Tribunal Suprem, com a garant últim de la legalitat ordinària, hauria de ser el primer a respectar les seves pròpies normes. La imparcialitat, la justícia i el respecte al marc legal exigeixen una decisió immediata: la inhibició del cas del president Puigdemont al TSJC. Qualsevol altra solució debilitarà la confiança ciutadana en la justícia i obrirà un debat encara més perillós: si el poder judicial actua al marge de les regles, qui protegeix llavors l'Estat de dret?