S’acosta l’inici del curs polític i pel que fa als partits que fins ara s’han identificat amb el bloc independentista, sembla que el més rellevant, almenys a curt termini, serà allò que decideixin els seus militants en llurs congressos. La incògnita més important per desvetllar del congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya és saber qui la liderarà. La incògnita més important per desvetllar del congrés de Junts per Catalunya és saber com el liderarà el president Carles Puigdemont.

El congrés de Lleida de 1989 és un dels congressos més moguts d’ERC. Dura pugna pel lideratge i, en l'aspecte ideològic, podem dir que és quan ERC es fa independentista. Fruit d’això, el lema a les eleccions de 1992 va ser “Cap a la independència”. Després d’això, venen anys de creixement pel partit, tant a nivell de militància i d’implantació territorial com de vots. Però fruit de diversos conflictes interns, l’any 1996 el secretari general, Àngel Colom, va liderar una escissió. El congrés d’aquell mateix any va tornar a tenir una gran transcendència. Si el de Lleida del 89 apuntava a la independència, el de Vilafranca del Penedès va apuntar a l’estratègia dels tripartits d’esquerres, sota el lema “Esquerra Nacional”. Diuen que la història sempre torna. Deu ser per això que aquesta setmana la candidatura que s’enfrontarà a la que lidera Oriol Junqueras s’ha presentat en públic anomenant-se “Nova Esquerra Nacional”. Han investit Illa. Sembla clar per on van. A veure com reacciona Junqueras. La història d’Esquerra Republicana des de 1987 s’ha anat teixint entre dues ànimes: l’esquerra i la independència. Si els seus opositors es posicionen com l’esquerra, ho farà ell per la independència? No és tan evident. Alguns dels suports més forts a Junqueras, com Joan Tardà, són fervents esquerranistes i grans defensors de l’aliança d’ERC amb el PSOE. Junqueras també pot subratllar aquesta aposta per l’esquerra i lluitar per liderar-la. Si opta per un congrés on es combat entre la independència o l’esquerra, pot provocar una gran trencadissa dins del partit. Si abraça la idea de posar l’accent en l’esquerra, garantirà més cohesió interna, però deixarà molt carril lliure a Junts.

Si ERC fa un NEN (Nova Esquerra Nacional), Junts hauria de fer un NIN (Nou independentisme) per ocupar tot l’espai independentista.

Allò que en llengua dit en occidental és sinònim del septentrional, en política podria ser molt diferent. Si ERC fa un NEN (Nova Esquerra Nacional), Junts hauria de fer un NIN (Nou independentisme) per ocupar tot l’espai independentista. Tal com jo ho veig, això només ho pot fer el president Puigdemont. Assumint una gran responsabilitat, ja que si no l’encerta, les conseqüències per a Junts poden ser molt greus, però des del gran reconeixement que té com a líder de l’independentisme. En un moment en què algunes enquestes diuen que si ara es fessin eleccions, la CUP tendiria a desaparèixer i ERC empitjoraria els 20 diputats que va obtenir el passat 12 de maig, un Puigdemont a l’alça té l’autoritat de repensar el moviment. D’alliberar-lo de la llosa esquerranista i antisistema que en pro de la unitat va assumir tot l’independentisme a partir del 2015, que ja des del començament no se’n va saber distanciar i que des de 2017 ha anat allunyant electorat d’ordre. És una oportunitat per reconnectar amb el país, que ha canviat molt. I sobretot, és una oportunitat per fer un plantejament modern i ambiciós de què volem ser. Solucions per als problemes actuals i sobretot una idea de futur. Estic convençut que els votants més centrats, que han anat abandonant l’opció independentista, no ho han deixat de ser. I també estic convençut que no demanen receptes del passat. Volen que se’ls tingui en compte per dibuixar una Catalunya moderna i de futur.